Bojos per Boris Vian

És relativament fàcil pensar en la joia de viure en la plenitud de la joventut: Tot el cos expulsa endorfines a raig. És més complex si ho fa un cos afeblit per una malaltia o uns personatges adults que ja han superat l’equador de la vida. María Velasco ha fet a La espuma de los días, una adaptació molt lliure del llibre homònim de Boris Vian (de qui enguany se celebra el centenari del naixement). Si aquest escriptor, conegut per la seva afició a la música, la poesia i els jocs de paraules, reivindicava la joia de viure tot i patir una cardiopatia (moriria a 39 anys), la directora ha decidit que l’interpretin quatre personalitats adultes i forjades a les fustes. El muntatge, que es representa a l’Espai Lliure, es podrà veure des d’avui fins al 23 de febrer.

Boris Vian va viure uns anys en què el surrealisme donava noves formes de mirar la vida. L’autor contraposava l’amor al consum i decidia viure’l des de la malaltia i la mort. Per Velasco, “té a veure també amb el treball i amb l’economia i es tradueix en la precarietat i en la crisi actual. Des de la malaltia i la mort, qüestiona la forma de vida occidental”. Per a la dramaturga, que ha estat tres anys fins que va aconseguir tenir tots els suports per dur-la endavant, el text té força quan s’estableix “un diàleg des de l’experiència personal”. Per això va fer un repartiment amb Miguel Ángel Altet, Lola Jiménez, Fabián Augusto Gómez Bohórquez que superen l’etiqueta d’actors i lideren projectes personals artístics. Completa el programa Natalie Pinot.

L’univers fantasiós i obsessiu de Boris Vian pren forma i dimensió en un espai que es va veient envaït per uns elements que es multipliquen “com si fos una metàstasi”. Boris Vian és un personatge icònic que atrapa públics molt diversos. La peça, que va coproduir el Teatro Español, es va fer en un espai poc habituat a muntatge teatrals fa pocs mesos. Van omplir la sala amb un públic molt eclèctic: “Des de joves punkies a senyores.” Escoltar com reaccionava un públic tan diferent ha inclòs una capa més de lectura a aquesta peça, cuinada a foc lent, comentava Velasco a la presentació de dilluns passat. A Catalunya, el 2014 a la Sala Muntaner, Oriol Genís i Xavier Albertí ja van fer una primera aproximació a aquest personatge a partir d’un espectacle en clau de surrealista cabaret.