Cultura

La família medieval

El Museu Episcopal de Vic traça en una exposició les similituds de l’art dels segles XII, XIII i XIV a Catalunya i a Noruega, gairebé l’únic que s’ha conservat a tot Europa

Si a principi del segle XIV un feligrès de l’ermita de Sant Cebrià de Cabanyes s’hagués despertat un matí dins l’església de Trondheim, a Noruega, no s’hauria sentit cap extraterrestre. La decoració li hauria semblat increïblement familiar. Plantat davant del frontal d’altar hauria tingut un déjà-vu estètic tan intens que s’entretindria jugant a les set diferències amb el moble que veia cada dia al seu refugi espiritual vallesà.

Sant Cebrià de Cabanyes i Trondheim estan separats per 3.000 quilòmetres i el fenomen de la similitud de les seves obres d’art litúrgic medieval s’estén a tota la regió catalana i noruega. “Però no hi ha cap connexió misteriosa”, avisa l’historiador de l’art Marc Sureda. Les esglésies europees d’aquests temps mal anomenats foscos lluïen ornaments pràcticament idèntics. I això va ser així perquè, per entendre’ns amb terminologia actual, l’Església cristiana va propulsar una indústria artística amb els mateixos patrons a tot el continent.

Que els experts fa temps que ho tenen present? Més o menys sí. Però mai ningú havia arribat tan lluny com el Museu Episcopal de Vic (MEV) en l’exposició Nord & sud. Art medieval de Noruega i Catalunya, 1100-1350, que obre dissabte. És un projecte gestat conjuntament amb el Museu Catharijneconvent d’Utrecht, que ja l’ha exposat a les seves sales. Els últims anys la institució vigatana treballa en xarxa amb museus europeus i aquesta aliança multidireccional l’està situant com un centre de referència de la cultura medieval. El MEV s’internacionalitza i internacionalitza l’art català.

Però per què el català i el noruec són casos tan paradigmàtics per comprendre aquesta continuïtat de la creació artística medieval europea? “Perquè nosaltres som els principals custodis de les restes d’un naufragi”, exclama Judit Verdaguer, comissària de la mostra, juntament amb Sureda i dos especialistes de la facció noruega (el treball s’ha fet en equip de principi a fi). Les xifres fan posar la pell de gallina. Del centenar de frontals d’altar de fusta pintada que es conserven a tot Europa, un 80% són catalans i noruecs. També es pot dir així: més de 50 són catalans (i els més antics) i 30 noruecs. El centre del continent és un gran desert. Tot ha desaparegut.

Al nord i al sud, les peces s’han salvat per raons que també s’emmirallen. Geogràfiques principalment: la condició remota d’uns fiords i d’uns Pirineus o d’una Catalunya central rural les va protegir. A més, la pobresa d’aquestes comunitats va impedir que hi arribessin les últimes novetats artístiques a partir del 1500. En el cas de Noruega, un altre factor decisiu és que el model de reforma protestant que s’hi va instaurar no va tenir tics iconoclastes, a diferència dels Països Baixos o d’Anglaterra, on sí que hi va haver destruccions massives.

Els frontals d’altar, les creus, les imatges marianes i de Crist (aquí vestits, allà despullats) no es van moure dels seus emplaçaments durant gairebé mil anys, fins que al tombant del segle XIX van començar a peregrinar als museus, els seus llocs segurs per sempre més.

Com el feligrès de Sant Cebrià de Cabanyes de principi del segle XIV, el visitant de l’exposició del MEV s’haurà de fixar bé en les cartel·les per no confondre’s. Les peces reunides, una vintena de procedències diverses, són el top de l’art medieval, dignes d’un catàleg com el que s’ha editat. Qui vulgui anar més enllà de les aparences, ho podrà fer. Perquè és clar que hi ha diferències, per exemple de tècnica pictòrica. Les obres catalanes són al tremp d’ou i les noruegues, a l’oli. Els colors tampoc juguen a la mateixa lliga: el blau dels frontals d’altar del nostre territori sortia del lapislàtzuli i els de la regió noruega, de l’atzurita.

Templets retrobats

Però, en canvi, aspectes que ens podria semblar avui que ens fan diferents dels medievals noruecs són simplement accidents històrics. Les obres d’art són, com diu Verdaguer, supervivents de múltiples avatars. A Catalunya, moltes de les imatges que avui veiem exposades als museus, en origen, a les seves esglésies, estaven recloses en unes estructures conegudes com a retaules tabernacles. Aquests templets s’han perdut, però la pista que una vegada hi van ser l’ha aportat Noruega, que sí que els ha mantingut. El 2014, Alberto Velasco i Elisa Ros en van descobrir un d’excepcional que havia embellit l’església de Santa Maria de Cap d’Aran, al poble de Tredòs. L’escultura que s’hi allotjava era al MNAC. Un retrobament feliç que el MEV celebra amb tots els seus germans noruecs. Una petita gran família mil·lenària.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Sílvia Pérez Cruz ajorna la publicació del nou disc davant l’actual situació “inèdita i desastrosa”

Barcelona

Associacions de músics professionals de l’Estat xifren en 8 milions les pèrdues per la crisi del coronavirus

Barcelona

Música en temps de Covid-19 amb Diversiones i l’escola Vedruna

Calonge / Palamós
El Conte
Josep Vallverdú

Fent de Jordi

Les productores petites són clau en la crisi audiovisual

Barcelona

Els contes d’Anna Roca, a Instagram i cada dia

El 6è Festivalot de Girona s’ajorna al cap de setmana del 19 i 20 de setembre

Girona
Ensenyar català arreu del món
el web

Ensenyar català arreu del món

la música

John Coltrane: ‘A love supreme’