Digues-li ‘Marjorie’

Tot i que Bird Eyes (2015) i Does it Ring a Bell? (2017), fins i tot First Tracks (2013), publicat quan encara era menor d’edat, van significar assoliments més que remarcables, és possible que no hagi estat fins a la publicació, ara fa una setmana, de Marjorie, un disc que podríem estar temptats de qualificar de “maduresa”... si aquesta paraula no fos ridícula per a algú amb 23 anys, que Núria Graham ha trobat exactament què dir i com dir-ho. Ben travat i amb matèria on rascar, Marjorie és el disc amb què la cantant i guitarrista vigatana, de pare dublinès, examina les seves arrels irlandeses per examinar-se, al cap i a la fi, a ella mateixa, i amb el qual, en el títol, recorda l’àvia que no va conèixer però que, en els seus primers passos com a artista, ja li va servir per crear-se un fantasiós àlter ego. “El meu nom artístic havia de ser Marjorie”, va confessar, dijous, en l’estrena del disc, concebut en paral·lel a la seva gira per tot l’Estat com a guitarrista d’Amaia, en un Apolo ple de cares, per a ella, conegudes. “Amb aquest nom segur que ho petaràs, pensava.” I tot i que és com a Núria Graham, i no com a Marjorie, que ho ha acabat petant, s’ha fet evident que Marjorie –pel qual es passegen també una Hazel i una Shirley, a través de la qual la vigatana continua dibuixant-se ella mateixa– l’haurà consagrat com una de les artistes més interessants, també exquisidament espontànies, de l’escena catalana actual.

Nerviosa malgrat que un vas de whiskey intentés pal·liar-ho (“porto uns dies insuportable... però molt feliç”, va etzibar al principi), Graham va fer brillar a l’Apolo cançons del disc com la que va escriure, de jove, un oncle seu irlandès (“no s’hauria imaginat mai que l’acabaria tocant en un lloc com aquest”) o la que adapta dels Power Burkas de Marcel Pujols; va exhibir les seves qualitats com a guitarrista continguda però infal·lible a Peaceful Party People From Heaven; i va fer rendir al màxim una banda –Artur Tort (teclats), Jordi Casadesús (baix), Aleix Bou (bateria) i, ara, també Sam Berridge (teclats i guitarra)– generosament al seu servei. Un concert, segurament, massa curt pel marc en què es desenvolupava (sala plena, estrena rigorosa i paraigua d’un festival important) però que va servir per constatar un altre pas endavant i decidit de qui, un dia, potser va somiar això en la pell de Marjorie.