Que et facin les mans
La segona novel·la de Gemma Ruiz Palà s’endinsa de nou en l’univers femení, el de la manicura xinesa, per tractar dels prejudicis
Amb un estil que “busca honorar la llengua”, és directe i delicat, semblant a ‘Argelagues’
De roig sang. Així s’ha fet les ungles la periodista Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975), sabedora que aquests dies de promoció tothom li mirarà les mans. La periodista de Cultura de TV3 torna a la ficció, tres anys després del fenomen Argelagues (2017), que va suposar el seu debut literari, amb una segona novel·la, Ca la Wenling (Edicions 62), en la qual s’endinsa de nou en l’univers femení. Reconeix que la pressió per publicar venia imposada pel relat que volia explicar: “No volia escriure una segona novel·la si no trobava una història que m’importés molt.” I és en un saló de manicura xinesa on va trobar la història per tractar dels estereotips i els prejudicis.
Des d’una aproximació a la ficció molt periodística –converses i observacions– però també, assenyala Gemma Ruiz Palà, de molt d’estudi i investigació, ha construït Ca la Wenling. Com a periodista, la documentació la incentiva: “Em va agradar molt estudiar la cultura de la manicura i l’estètica, la diàspora xinesa, l’origen dels estereotips i del racisme.” La va empènyer a escriure la manca d’interès, “la manca d’humanitat” de la clienta envers la noia que li fa les mans: “Com pot ser que en un lloc on s’estableix aquesta proximitat no preguntis ni el nom?”, s’exclama.
D’aquesta manera, Gemma Ruiz Palà construeix el cor de la novel·la a partir dels prejudicis i menysteniments envers “aquests espais de la feminitat que tenen mala premsa”: uns salons petits de manicura que tenen el seu origen, explica l’autora, en la guerra del Vietnam.
La veu de la narradora té molt de l’estil directe i delicat de la periodista i cronista: “És semblant a Argelagues, busca sempre els revolts”, i es declara “enemiga del subjecte, verb i predicat”. Gemma Ruiz Palà assenyala que també “escriu per honorar la llengua”, i en aquest sentit destaca la recerca de la riquesa del llenguatge. La novel·la té molts registres i recull, “sense un bri d’escarni”, la precarietat amb què parlen la llengua d’acollida alguns personatges, posant l’èmfasi en l’esforç. Sobre si s’ha construït un univers femení propi, recalca que sempre posa el focus en personatges “arraconats i desenfocats”, que resulten ser heroïnes anònimes, però que l’objectiu és recuperar “històries” que li interessen perquè “no me les han explicat”.
