“És molt important tornar al cos i mirar-nos als ulls”

Tinc una mare que tota la vida ha estat addicta a la neteja a casa, era la seva manera de connectar amb ella mateixa. De petita em desesperava, però vas creixent i entenent coses, i ara veig que és un treball que requereix pensar molt en l’altre. En el procés de construcció de la pel·lícula vaig llegir sobre antropologia de les escombraries, ignorava que es pot saber qui és una persona a partir de les seves deixalles. De vegades, els personatges com Eve, la protagonista, que semblen destinats que ningú els vegi, de cop i volta esdevenen persones que entenen l’altre. El seu em sembla un treball molt minuciós, i altres feines també. A Mèxic, al costat de casa, hi ha un sabater que treballa amb una mestria que es mereixeria una galeria, i la gent sovint ni el mira als ulls. Per mi, tot té a veure al final amb el fet de sentir curiositat. Jo penso molt en les relacions humanes, i en aquest món de tecnologia en què vivim submergits és molt important tornar al cos i mirarnos als ulls els uns als altres, sense importar d’on vens, qui ets o què fas. Hem de ser empàtics.

Sí, vaig veure el seu llibre Hotel, amb fotografies que va fer treballant de netejadora en un hotel de Venècia i retratant objectes de les escombraries, de les pertinences dels hostes, que permetien fer-se una idea de la persona. Em va despertar molta curiositat i en vaig fer una obra de teatre i després la pel·lícula.

La pel·lícula és un contenidor, un espai on conviuen persones de diferents nacionalitats i països, amb diferents idiosincràsies i nivells socials. Té diferents interpretacions, però la clau per a mi és aquest espai de trànsit, com un aeroport o un estadi, amb distintes persones, i m’interessava fer allà el retrat d’Eve. Volia que anéssim descobrint el seu món, però no amb una mirada llunyana sobre ella, sinó que l’espectador anés amb ella, acompanyant-la. M’interessava retratar la humanitat d’Eve i de tots els personatges. Cadascú té el seu univers i la seva història, hi ha diferències, però al final, quan algú passa aquesta frontera, desapareix la invisibilitat i som capaços d’empatitzar.

En general a Mèxic hi ha aquesta dualitat, la idea del mariachi, molt esbojarrat, cap enfora, i també els que viuen en un món interior i, per supervivència o per pudor, a vegades no exterioritzen les coses. En concret, en el cas d’Eve, m’interessava construir aquest personatge d’una dona molt resilient, molt forta, amb una cuirassa, i a mesura que avança la història va sentint curiositat i canvia.Ella mateixa esdevé capaç d’acceptar el seu cos i mostrar-se com és, sentir curiositat per l’educació i per moltes altres coses. Esdevé capaç de trencar les fronteres humanes, no només les geogràfiques, sinó també les nostres pròpies portes i fronteres. De vegades, per prejudicis i estereotips, ni tan sols ens mirem a nosaltres mateixos. Això es pot trencar a partir de la curiositat, és el que la fa a avançar.