Cultura

Crítica

teatre

Insòlita tempesta

La contenció inicial s’esvaeix en un desenllaç aspre, contundent

Com una tempesta d’estiu dalt de la muntanya, anunciada i imprevisible, alhora. Així és aquesta Solitud, als ulls d’Alícia Gorina. La directora proposa una posada en escena que exalça la catedral de la paraula escrita per Caterina Albert en un espai en construcció i amb uns actors que eviten representar la història i es limiten a explicar-la. La narració va fent gruix, capa a capa, i es va percebent un desenllaç tràgic. Clama el cel un llamp i un tro que escampin aquells mals presagis. La tempesta de Gorina és freda, de pell endins. Fins que esclata, per fi, el tro, i Mila (Maria Ribera, immensa) ho arrossega tot, al final dona un cop de porta similar al de Nora d’Ibsen. Se li revela la veritat i es rebel·la a l’actualitat.

Amb dramatúrgia d’Albert Arribas, durant tota la primera part l’espai es va muntant paral·lelament a la narració. L’acció s’expressa per la paraula però no per la representació.Les encarregades de material van muntant l’escena, com a Sala de miralls (TNC, 2014). El públic assisteix absort al muntatge i com, paral·lelament, es va construint el nus de la trama, dalt d’una ermita, on hi ha un pastor que beu de la bondat i intel·ligència popular i rondallaire del Manelic de Terra baixa. Gorina escampa per l’espai taronges, fruits ben insòlits en aquelles latituds, que tant simbolitzen els vots dels devots de sant Ponç com el vessar de la luxúria. La Natura serveix per explicar allò explicable i també el que és inexplicable a aquelles altures. I per conformar-s’hi. Però Mila, quan veu que la maldat l’ha superada, per l’egoisme foll, trenca les cartes, decideix renunciar a tot (una vida prou infeliç amb la desaparició del pastor) per conrear-se un camí propi. Com els personatges rurals de Guimerà. Aquesta brutalitat descarnada, carregada de dolor i símbols, també bategava en La mort i la primavera, de Rodoreda, adaptada per Joan Ollé. La tempesta, com la mort, esquitxa tothom. La contenció inicial s’esvaeix en un desenllaç aspre, contundent.

Solitud
Autora: Caterina Albert (Víctor Català)
Directora: Alícia Gorina
Intèrprets: Pepo Blasco, Ona Grau, Oriol Guinart, Pol López, Laura Luna, Adriana Parra, Maria Ribera, Adrià Salazar i Pau Vinyals
Dijous, 5 de març (fins al 5 d’abril a la Sala Petita del TNC)


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La cobla global

girona
JORDI CERVERA
ESCRIPTOR

“La cuina demana molt temps, molta reflexió i una gran experiència”

badalona

Buit creatiu i existencial

Barcelona
Crònica

Art antivigilància

Un tast de...
‘Família’, Natalia Ginzburg

Ginzburg i la família

La nova Associació Balada del Sabater d’Ordis es presenta avui a Castelló

castelló d’empúries
Crítica
cinema

Actuació corprenedora

‘[REC]’ obre una nova sala 4DX de Filmax

L’anhel tan humà de comunicar-se

Barcelona