“Hi molta gent que no entén el cinema sense narrativa”

Jo diria el mateix que deia Joan Brossa: la poesia ho lliga tot. Quan he fet cinema experimental, quan he fet fotografia, quan he fet còmic, ho he tractat com a poesia. El que he fet és aprofundir en el que es pot fer en cadascun dels llenguatges, tots diferents, però complementaris. A mi m’agrada molt una frase d’un llibre de Robert Bresson, el director de cinema francès: “Fes que surti allò que de ben segur sense tu mai apareixeria.” Per mi, la poesia és intensa, en un sol vers pots dir moltes coses, i aquest és el repte que m’he plantejat amb altres camps com ara el cinema.

Al cinema vaig començar el 1976, tenia 20 anys. La meva idea era fer pel·lícules com les pintures d’una exposició o com les cançons d’un disc, o com els pomes d’un recull de poesia. Una mena de suite amb peces breus com les que van poder-se veure en l’últim festival Xcèntric al CCCB, peces de 3 o 6 minuts, durades curtes.

Crec que n’hi ha un gran desconeixement. Hi ha una part del cinema experimental i del videoart que és una mica pesada i reiterativa, i es fa dur el seu visionament, però hi ha una altra part que és una meravella, i si no t’equivoques, si fas la durada correcta, la pots gaudir molt. El que ho fa i el que ho contempla. També passa que hi ha molta gent que no entén el cinema sense narrativa. L’essència del cinema no és narrativa, és la imatge en moviment i amb la possibilitat de transformació. Això permet fer poemes cinematogràfics, i els poemes tenen un punt d’aventura de la percepció. La marginalitat que té el cinema experimental és que no se situa entre les arts tradicionals com la pintura i el cinema que explica històries. Aleshores queda en terra de ningú? El videoart, l’han situat en el món de l’art, però el cinema experimental ha quedat despenjat.

Stoc de Pop era un magazín a l’estil del que a Madrid es feia amb La Edad de Oro, però vam tenir moments d’avantguarda. Si Stoc de Pop era trencador Arsenal era ben bé d’avantguarda. El vam inventar entre jo i Manuel Huerga..., i també Jordi Bertran, que era un home de ràdio. Huerga aportava un bon coneixement tècnic i jo, la imaginació poètica. També hi havia l’Aixalà, que era el millor muntador de Barcelona. Arsenal era un magatzem d’idees. Per exemple, un dels programes era un centenar de crits extrets de films en un programa de 55 minuts. Ara això no ho podríem fer en una televisió.

Hi ha creadors interessants, a Catalunya, però hi ha molta desmoralització. Als anys vuitanta a Catalunya hi havia la sensació d’un procés de modernització que creava unes expectatives que no s’han complert. Hi ha molts artistes al país, però no hem desenvolupat un col·leccionisme potent. A tots els països europeus, la gent que té diners, en comprar art, fa un paper bàsic perquè els artistes es guanyin la vida. Aquí n’hi ha tan poquets que la cosa no dona de si, i així ens trobem amb artistes de nivell de qualitat internacional com Chancho, que el pots posar al costat d’un Richter sense desmerèixer, però que té nul·la transcendència internacional. Dic Chancho com podria dir Eugènia Balcells o Mariano Zunzuaga, que és peruà però viu a Catalunya, però a l’hora de la veritat sembla que només tinguem un o dos artistes. Hi va haver una època en què només havia de ser el Tàpies, ara ha de ser Plensa, Muntadas o Fontcuberta, però no anem més enllà. En tenim com a mínim 40 que els podríem presentar a qualsevol museu del món.

No el voldria criticar massa perquè darrerament el Macba ha millorat molt, però durant molt de temps ha fet un paper a mitges. Ha mostrat molts artistes de fora i d’aquí ha agafat una única línia artística, que no és dolenta, però no és l’única. És com si a la cartellera de cinema només hi hagués westerns. La missió del Macba seria donar a conèixer l’art d’aquí i posar-lo en context internacional. Això segon no ho ha fet perquè no s’ha cregut aquesta missió. Un altre problema que pateix el món de l’art és la crítica. Sembla que a les darreres generacions només els interessa l’art conceptual. Jo vaig començar en l’art conceptual, però no es pot ser sectari, perquè això empobreix. En resum del món de l’art: darrerament tots el galeristes em diuen que viuen de les vendes a estrangers i que no tenim una burgesia com la que en l’època del modernisme donava suport als creadors.