Els efectes del coronavirus
Retorn ‘de pel·lícula’ des del Kurdistan iraquià
Repatriació amb èxit d’un equip de rodatge català format per dones
Van quedar atrapades pel confinament a Duhok i va poder tornar gràcies a un helicòpter i un avió de l’exèrcit espanyol
No és una història real que supera la de ficció, afortunadament, però el retorn de l’equip de rodatge de la pel·lícula catalana Sinjar, format tot per dones, es mereix, sens dubte, una altra pel·lícula. I ja s’està fent: la directora de fotografia, Lara Vilanova, prepara el documental Exit. La pel·lícula de ficció que rodaven narra “la història de tres dones amb el rerefons del que va passar el 2014 al territori de Sinjar, que és una part del Kurdistan iraquià, tocant amb Síria”, explica la directora i guionista, Anna Bofarull. “Estat Islàmic va entrar-hi i va segrestar moltes dones de la minoria yazidita i les va convertir en esclaves sexuals”.
La directora de Sonata per a violoncel i Barcelona 1714 s’ha inspirat en aquells tràgics successos per explicar “la història de tres dones”: “Una d’elles viu amb tres fills petits en una casa en el territori ocupat per Estat Islàmic i és una esclava sexual. La segona història és sobre la filla d’aquesta dona, una noia joveneta que aconsegueix escapar d’aquest esclavatge i s’acaba convertint en una guerrillera kurda. La tercera història passa a Barcelona i tracta sobre la mare d’un adolescent que un dia desapareix i ella acaba descobrint que ha marxat per unir-se a Estat Islàmic.”
Lara Vilanova va fer la direcció de fotografia. “No és la primera vegada que hi treballo, vaig rodar al Kurdistan sirià el documental ISIS Widows, d’Alba Sotorra”. Denuncia que “en aquesta guerra les més afectades són les dones, són raptades, violades...” “I aquest viatge ha suposat per a nosaltres conèixer gent que ho ha sofert. No tan sols és una ficció que ve del nostre imaginari i rodem allà, sinó que implica una integració nostra en un espai on hi ha gent que ho ha viscut, i per tant el nostre creixement personal és considerable.”
Equip i història femenins
Sinjar, que s’acabarà de rodar a Barcelona, és una història protagonitzada i narrada per dones. “Tot l’equip que va anar cap allà està format únicament per dones i les històries que expliquem estan centrades en aquestes tres dones protagonistes –explica Anna Bofarull–. Al seu voltant sí que hi ha una sèrie de personatges masculins, però hi ha una clara aposta per explicar aquestes històries de dones i fer-ho des d’una sensibilitat femenina.” Fins hi tot hi ha un dels personatges que “està interpretat per una dona que havia estat segrestada per Estat Islàmic”.
Lara Vilanova defineix Sinjar com “un projecte que defensa la dona i vol conscienciar sobre el que succeeix avui en dia”. I no només al Kurdistan: “Encara estem amb només un 3% de dones directores de fotografia a casa nostra, moltes que n’han estudiat no arriben a la professió.”
El rodatge al Kurdistan va estar amenaçat des del principi per la crisi sanitària mundial del Covid-19. “Des que vam arribar allà el 17 de febrer vam notar ja efectes del coronavirus –recorda la directora–. Van tancar escoles i cafeteries, als controls policials ens miraven la temperatura... El Kurdistan va reaccionar molt ràpidament perquè no s’escampés el coronavirus, molt abans del que va fer l’Estat espanyol.”
Quan faltava una setmana de rodatge i només teníem pendent rodar en els interiors d’una casa, “va ser quan ens va tocar de ple la crisi, perquè havien de venir dos actors d’Espanya i no van poder”, diu Anna Bofarull. “Ja hi havia tants casos a Espanya que van passar a la llista negra de l’Iraq. Va ser un moment decisiu, ens vam reunir tot l’equip i vam decidir canviar els actors principals, perquè o rodàvem en aquell moment o seria molt difícil tornar al país per acabar la pel·lícula.” Van trobar uns actors a Alemanya, però “dues hores abans que d’agafar l’avió ens vam assabentar que en arribar haurien d’estar dues setmanes en quarantena i vam anul·lar el viatge”. Al final van trobar un actor que vivia a Duhok amb passaport alemany i “vam poder afrontar l’última setmana que ens faltava, a pesar que van declarar el toc de queda; per casualitat vam trobar una casa on rodar a prop d’on ens allotjàvem.”
Lara Vilanova descriu l’arribada del coronavirus “com una mena de tsunami que ens anava perseguint, i nosaltres corríem per intentar salvar la pel·lícula”. No acabar-la hagués estat una situació molt complicada per a la productora, KaBoGa. “Fèiem reunions diàries per decidir com ho fèiem. Es va crear com una idea de comunitat al rodatge que és el que al final ha permès continuar endavant, vam fer molta pinya.”
Retorn complicat
Si ja hi va haver dificultats al tram final del rodatge, el més complicat encara no havia arribat. “Entre les mesures que va prendre el govern d’Iraq hi va haver la de tancar l’aeroport –recorda la directora–. Feia una setmana que no hi havia vols comercials. Ens vam posar en contacte amb l’ambaixador espanyol a Bagdad i ens va ajudar a gestionar-ho tot. Al cap d’uns dies vam aconseguir arribar a Erbil, que és la capital i on hi ha l’aeroport. Vam trigar cinc hores a fer un trajecte que es fa en dues hores, ens van parar a molts controls.” Van passar tres dies allotjades al consolat espanyol d’Erbil, “fins que ens van dir que ens havien organitzat un trajecte en helicòpter des de la base nord-americana d’Erbil fins a Bagdad, i aquell mateix dia vam volar des de Bagdad fins a Saragossa en un avió militar espanyol.” L’últim trajecte des de Saragossa a Barcelona, la matinada de l’1 d’abril, amb estat d’alarma vigent i tothom confinat a casa, el van fer en cotxes amb les seves parelles i “amb un salconduit de l’ambaixador per demostrar que ens repatriaven des de l’Iraq”.
Lara Vilanova explica que l’enorme helicòpter amb què les van traslladar d’Erbil a Bagdad el 31 de març és del model “Chinook, els mateixos que van estar al Vietnam”. La directora de fotografia, formada a l’Escac, confessa que “no m’agrada tot el militar”. El rescat li ha provocat discussions amb amics, a favor i en contra, i enrenou a les xarxes, però “en la situació que vivíem hem tingut la gran sort de ser rescatades per l’Estat espanyol, era l’única possibilitat que teníem de repatriació”. “Juan José Escobar [l’ambaixador espanyol a Iraq] va fer una gran tasca amb nosaltres, juntament amb la productora Marian Matachana. Entre els dos van trobar la manera de poder repatriar-nos.”
