Art

PAU MINGUET

DIRECTOR DE LA FUNDACIÓ PRIVADA GUILLEM VILADOT LO PARDAL D’AGRAMUNT

“Tristament, el sector cultural està acostumat a lluitar per sobreviure”

“Truca’m a la una, que ja hauré repartit les mascaretes.” Solidaritat, salut i cultura. Pau Minguet (Cornellà de Llobregat, 1994) ens atén des del seu confinament a Belltall.

L’any passat, es van complir vint anys de la mort de Guillem Viladot. El tenim prou present o, com amb tants altres creadors, som un país de desmemoriats?
És molt difícil reivindicar figures perifèriques i més encara quan són de les províncies de Lleida o de Tarragona. Som un país de centralitats. Hi ha llegats de molts creadors que, treballant des dels marges geogràfics, tenen un potencial immens, però no han trobat mai ni els mecanismes ni les facilitats per donar-se a conèixer i per reivindicar-se. L’any passat, vam utilitzar d’excusa els vint anys sense Viladot per poder impulsar més projectes i per reclamar la importància que Viladot té dins del món de l’art, com a mínim del català. A les administracions del nostre país els agraden molt els aniversaris. D’una banda, és un fet positiu (ja estem preparant les activitats del que serà el centenari del naixement de Viladot, l’any 2022), però, de l’altra, si l’aposta per la cultura fos més ferma, possiblement no caldria que féssim gaires commemoracions.
Què podríem pouar del seu llegat literari i artístic que ens pugui ajudar a comprendre (potser fins i tot a trobar consol) aquesta crisi sobrevinguda que estem patint?
Més que l’obra, el seu tarannà. Ser ferm en les idees, però curiós per contrastar-les i per reforçar-ne els arguments. Ser crítics amb les teories preestablertes, amb les creences inamovibles i amb les polítiques imposades.
Quina és la missió de la fundació que dirigeix?
Mantenir Viladot viu! La seva vigència, el seu diàleg constant amb el present... Hem de ser molt prudents per no caure en el parany d’esdevenir un cenotafi on anar a venerar una persona morta. L’obra de Viladot s’ha de venir a conèixer per poder-la repensar i no dedicar-nos a fer arqueologia de temps passats. Viladot ha de ser el pretext per fer de la fundació que porta el seu nom un espai viu i compromès amb la poesia, l’art, el pensament contemporani i els artistes compromesos amb el present. Sempre conscient i reivindicant que el territori té un potencial immens.
Quines són les principals dificultats per tirar endavant un projecte cultural des d’allò que la capital anomena “el territori”?
Fonamentalment, econòmiques. A diferència de grans centres culturals del nostre país (que tampoc naden en l’abundància), nosaltres vivim un dia a dia de precarietat absoluta i, a vegades, costa molt de trampejar. Si no fos per institucions compromeses amb el projecte (principalment l’Ajuntament d’Agramunt), costaria molt tirar endavant una programació expositiva, d’activitats, una bona oferta pedagògica i una metodologia eficaç per remenar el seu fons i estudiar la seva obra.
Li preocupa el futur del món de la cultura en l’era posterior a la pandèmia?
Intentem tocar de peus a terra, però és inevitable pensar que les coses poden anar més magres del que ja van. Les administracions públiques no acostumen a veure la cultura com a quelcom prioritari i, amb la crisi que sembla que esclatarà, si s’ha d’ajudar un museu, primer serà un MNAC o un Macba que no pas una petita fundació perduda en un poble de l’Urgell on fan torrons i xocolata. Malgrat això, serem més tossuts que ningú i anirem fent feina. Tristament, el sector cultural està massa acostumat a lluitar per sobreviure.
Què ens pot dir d’aquesta exposició que han organitzat virtualment per alleugerir la quarantena?
Que estic enormement agraït a tots els artistes que han accedit a participar-hi i a la gent que també ens ha ajudat a tirar endavant el projecte. Ja que no ens podem desplaçar, què millor que portar una exposició a les cases de la gent? La premissa va ser simple: demanar a artistes que han estat, estan o estaran vinculats a la fundació, una peça ja feta o de nova creació que ens servís per repensar la situació excepcional que estem vivint. Un cop fet el recull, l’hem fet accessible al lloc web de la fundació ( lopardal.com ) amb el títol ConfinART. Art en temps de crisi.
I vostè, on i com porta el confinament?
A Belltall, un petit poble de la baixa Segarra entre Tàrrega i Montblanc. Tot i no tenir orígens belltallencs, sempre m’hi he sentit molt lligat i fa gairebé dos anys que hi soc de manera permanent. Aquí la situació és igualment complicada, malgrat que ara tinguem permís per anar a collir espinacs. En quinze dies, les campanes de Belltall han tocat massa vegades a morts per fer-nos saber que padrins i padrines no s’han pogut acomiadar de la seva gent estimada ni del poble que els va veure néixer. Quan repica el batall, es trenca el silenci i, de cop, tornes a recordar la cruesa de la realitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

bcn film fest

Tirar-se els plats pel cap a la Costa Brava

Barcelona
Cinema

Uns dracs amb ADN xinès, australià i europeu

màlaga

Salvat-Papasseit, sempre jove

Barcelona
Margarida Aritzeta
Escriptora, autora de ‘Les dones del lli’

“La lluita i el camí fet per les dones no han estat endebades”

Valls
Drama biogràfic

Radiografia d’una relació tòxica amb un home més gran

Crítica

La recerca de tresors enterrats

Guaita què fan ara
Sèries

La llarga ombra del masclisme seguint el rastre d’un assassí en sèrie

Drama

‘Rosalie’, una dona barbuda contra la societat

animació

‘Hate songs’, ferides que no es curen