Art

Mirador

Referent del disseny gràfic

La Covid-19 s’ha emportat el dissenyador gràfic, artista i professor Jordi Cano

La Covid-19 es va emportar, dimarts, Jordi Cano (1954), dissenyador gràfic, artista i professor. Actualment, era el director de la unitat de recursos multidisciplinaris UMedia i de l’estudi Eumo_dc, ambdós de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC), institució en què treballava des del 1984. En el seu pas per la UVic-UCC, ha deixat, juntament amb mi, la fundació d’Eumogràfic (estudi sorgit de Cano-Granero Associats i, des del 2014, Eumo_dc) que, si bé al començament donava servei a Eumo Editorial i al conjunt de la Universitat de Vic, ràpidament va diversificar l’activitat amb clients de fora de l’àmbit universitari fins a convertir-se en un referent del disseny gràfic a Catalunya i a tot l’Estat.

Cal destacar els seus treballs per a Winterthur, la Fira de Barcelona, la Biennal de Barcelona i el Grup Planeta. I els que va fer per a institucions culturals: el Macba, el CCCB, el centre d’art Santa Mònica i el centre d’art La Panera, entre d’altres. La tasca del nostre estudi, també amb el seu germà Albert Cano, ha estat reconeguda amb el premi Barcelona Disseny i Comunicació, amb alguns trofeus Laus i amb el premi a la trajectòria Daniel Gil, aquests dos darrers d’àmbit estatal.

Jordi Cano també era professor de l’escola Elisava de Barcelona, en què dirigia diversos màsters en disseny, publicitat i comunicació audiovisual. Va ser professor del departament de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) fins al 2017.

A més de la seva tasca en l’àmbit del disseny gràfic i de la docència, era artista. Va conrear, entre el 1979 i el 1983, la faceta d’actor en diverses obres d’Els Joglars que van fer gira per diversos països d’Europa i Amèrica. Com a artista visual, va ser fundador del col·lectiu Òxid de Boira (Vic, 1977). El 1985, va obrir estudi a Barcelona. El veïnatge amb els artistes Jordi Colomer i Antoni Abad va fer que es relacionés amb crítics d’art com ara Manel Clot, Glòria Picazo i Vicenç Altaió, amb artistes com ara Pep Duran i amb escriptors com ara Annie Bats, Matthew Tree, J.C. Cataño i Víctor Sunyol. Va exposar en diverses galeries: Barcelona Divina, Benet Costa i Trama, però sobretot a Dau al Set, que posteriorment va prendre el nom de Salvador Riera, el seu galerista durant molts anys fins a la seva mort, el 1994. Va ser membre del col·lectiu d’artistes Piramidon. Va exposar per última vegada a la galeria Maria José Castellví, el 2003. Part de la seva obra consta en nombroses col·leccions particulars i d’institucions com ara la Fundació La Caixa, la Fundació Coca-Cola, la Generalitat i el Macba. Va publicar dos llibres: L’archiviste de Coda, junt amb Annie Bats (1995), i Llegit, per tant, viscut, amb Miquel Bardagil (2003).

Li agradava molt el mar. A Portvendres i, darrerament, al Port de la Selva, va compartir els millors moments amb la seva companya Beatriu i la seva filla Clàudia.

*Dissenyador gràfic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

bcn film fest

Tirar-se els plats pel cap a la Costa Brava

Barcelona
Cinema

Uns dracs amb ADN xinès, australià i europeu

màlaga

Salvat-Papasseit, sempre jove

Barcelona
Margarida Aritzeta
Escriptora, autora de ‘Les dones del lli’

“La lluita i el camí fet per les dones no han estat endebades”

Valls
Drama biogràfic

Radiografia d’una relació tòxica amb un home més gran

Crítica

La recerca de tresors enterrats

Guaita què fan ara
Sèries

La llarga ombra del masclisme seguint el rastre d’un assassí en sèrie

Drama

‘Rosalie’, una dona barbuda contra la societat

animació

‘Hate songs’, ferides que no es curen