Enquist, un suec de traç directe

L’escriptor i dramaturg suec Per Olov Enquist (1934-2020), que va morir dissabte als 85 anys a conseqüència d’una llarga malaltia segons mitjans nòrdics, representava un continuador d’August Strindberg. Si bé han transcendit un grapat de les seves novel·les (va publicar la primera peça el 1961), és La nit de les tríbades (1975), el seu primer text teatral, escrit amb un llenguatge directe, l’obra que dona més rellevància a l’autor a Catalunya. El 1978, Fabià Puigserver va ser l’impulsor d’aquesta adaptació, i se’n va fer una segona producció el 1999 (codirigida per Lluís Pasqual i Guillem-Jordi Graells).

Des de finals dels anys setanta, s’han anat publicant en castellà un grapat de les seves novel·les, principalment a Nórdica. Són seus títols com ara La partida de los músicos (1978), La biblioteca del capitán Nemo (1991) i La visita del médico de cámara (1999). En la darrera etapa va publicar Otra vida (2008) i El libro de las parábolas (2013, a Destino), dues peces autobiogràfiques, molt íntimes, però escrites en tercera persona del singular, per construir un punt de distanciament amb el seu record vital de joventut. A més, també va fer guions de cinema, com ara Pelle, el conqueridor, del danès Bille August, que va rebre l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 1989.

L’adaptador Guillem-Jordi Graells recordava ahir en aquest diari la peripècia que va comportar l’estrena de La nit de les tríbades al Lliure. Resulta que Puigserver, que havia estat molts anys a Polònia a l’exili durant la dictadura (on va formar una concepció del teatre que seria revolucionària en el seu retorn a Catalunya), hi va tornar per un encàrrec televisiu. Va quedar entusiasmat amb el text, que s’acabava de traduir al polonès. El repte va ser fer-ne una versió en català. Però la primera traducció (encarregada a l’única persona coneguda que podia traduir del suec al català, Jem Cabanes) va deixar desorientat Puigserver. I és que el traductor va optar per mantenir la idea d’incloure els dialectes per a la producció (amb totes les variants possibles del català). La peça era incomprensible, admet Graells. Per això, l’equip del Lliure (format per deu actors i que havia començat a caminar el 1976) va decidir fer-ne una traducció a través del polonès, que Puigserver dominava. En aquella època, no hi havia traduccions a altres idiomes. No va ser fins molt més tard –recordava ahir Graells– que en va poder comprar la versió italiana i va constatar que era similar a la seva, feta mig per intuïció. Uns anys més tard, Jem Cabanes va editar la seva traducció (però prescindint d’un 20% dels vocables d’altres variants, calcula Graells). La versió resultant tenia, aparentment, la força de l’original, i la van interpretar Anna Lizaran, Muntsa Alcañiz, Quim Lecina i Domènec Reixach. L’obra presentava les contradiccions de Strindberg, que, “si bé era progressista en l’escriptura (autor d’una inclement La Srta. Júlia), es descobria que no predicava amb l’exemple a la vida real”. Enquist, en canvi, a Otra vida, revelava la seva lluita contra l’alcoholisme. També va sobtar la manera pel que fa a l’aparició del lesbianisme. L’any següent, la seva producció (amb quatre títols més del 1978/79) es va representar, en un breu cicle i en català, al María Guerrero de Madrid. Tot i això, el Lliure no va insistir més en aquest autor, possiblement per estalviar-se el tràngol en la traducció.