Profecia d’un abús policial

Sempre és una bona notícia tenir llibres de Ray Bradbury, ni que siguin distopies com la famosa Fahrenheit 451, de la qual va fer una magistral adaptació al cinema François Truffaut. Mentre Males Herbes presenta el recull de contes L’home il·lustrat en versió de Martí Sales, Proa recupera Fahrenheit 451 en la traducció que el també poeta Jaume Subirana havia fet per a Edhasa a mitjan anys vuitanta, reeditada periòdicament.

Amb el seu to visionari i l’esperit de denúncia dins la ciència-ficció, el nord-americà Ray Bradbury (1920 - 2012) ha estat un dels grans autors del segle XX, amb títols fonamentals com Fahrenheit 451, datat el 1953, i Cròniques marcianes, del qual també disposem d’una traducció d’un altre il·lustre de la literatura catalana, Quim Monzó, que la va presentar a Bruguera el 1984 i que Proa va recuperar aquesta última dècada. Intercanvi, en traducció de Dolors Udina; Les pomes daurades al sol, per Lluís-Anton Baulenas; Més ràpid que l’ull, per Ferran Toutain; Relats inquietants, per Martí Mas, i Un cementiri de llunàtics, per Martí Sales, són algunes de les edicions que han acostat aquest gegant als lectors de la nostra llengua. La popular sèrie televisiva o l’esmentat film de culte de Truffaut van convertir Bradbury en un escriptor d’escriptors i, alhora, en enormement popular.

Al nou recull de contes L’home il·lustrat podem trobar-ne un, precedent de Fahrenheit 451. El to sovint malenconiós i poètic queda reforçat per la frase curta i tallant, i sovint per un sentit de la ironia deliciós. La nova edició de Proa de Fahrenheit 451 conté un pròleg sucós de Víctor García Tur, que comença amb el típic abús d’autoritat d’un policia de Los Ángeles una nit del 1949 quan va sortir per combatre l’insomni, la típica fanfarronada que tots hem patit en alguna ocasió davant d’un home armat. A Tur li serveix per tramar el que va ser la gènesi del llibre: “És fàcil afigurar-nos el retorn a casa de Bradbury, inflamat per la indignació de qui, malgrat la presumpció d’innocència, ha ensopegat amb el poder abusiu. A Bradbury el burxaven mil interrogants. En quina mena de món poden acusar-nos de caminar sense rumb? A quin govern l’inquieta que els ciutadans abandonem la llar per vagarejar una estona? De qui és el carrer? Per què...? Pot ser que Bradbury fos jove i un ingenu pel que fa als mètodes que garanteixen la seguretat pública. Pot ser que Bradbury ignorés que el cos policial sempre ha viscut al límit de la distopia. Sigui com sigui, l’enuig no el va ajudar a agafar el son, que era l’objectiu del passeig, i Bradbury va tenir la segona idea sonada de la nit: explicar l’anècdota. En clau literària, però explicar-la. D’aquell tràmit desagradable, doncs, en va sorgir un conte. Amb el títol ras i curt d’El vianant va ser publicat en una revista novaiorquesa i, tanmateix, Bradbury sentia que no havia alliberat tota la tensió continguda... Poc després, va repescar la sensació d’impotència davant el despropòsit policial i la va incorporar en una novel·la curta que es titulava El bomber i que, a la fi, constituiria el primer esborrany del llibre que ara ens ocupa. Així va néixer el món de Fahrenheit 451. Bradbury va escriure la novel·la al soterrani d’una biblioteca, en una saleta de màquines on et llogaven la màquina d’escriure per vint cèntims l’hora. L’escriptor va explicar que va invertir-hi menys de deu dòlars, i en nou dies enquadernava el mecanoscrit que ha tingut tanta sort i tantes reedicions, fins i tot en català des dels vuitanta.

El bomber dubitatiu de la novel·la som segurament nosaltres mateixos, més en aquest temps en què les arbitrarietats policials i militars son utilitzades pel poder per demostrar qui mana. A què ve l’exhibició d’uniformes i medalles –guanyades on?– a què ens ha sotmès el govern “progressista” en totes les rodes de premsa de les últimes setmanes?

La situació d’abús de les autoritats contra els llibres i la crema dels prohibits ara no caldria perquè la censura no cal que vingui de dalt sinó que és implícita a la civilització de rucs que hem aconseguit forjar. Si abans, nazis, soviètics, catòlics i musulmans havien cremat llibres, ara no es necessari perquè el llibre com a gran objecte cultural ha estat arraconat, fins i tot en el seu vessant d’entreteniment. Garcia Tur posa el dit a la nafra quan escriu “una distopia en què la cultura de l’entreteniment més frívol ha desplaçat la cultura, en general”. “És un món feliç, sempre que no et desviïs del lloc que tens marcat –consell: no surtis a fer un tomb perquè sí; no captis l’atenció de les autoritats o procediran a neutralitzar-te–. És un món, d’altra banda, on els llibres són material subversiu i la seva tinença, un delicte que es redimeix per via del foc. És un món irreal i, al mateix temps, prou familiar. Ens sorprèn i, a la vegada, tot plegat ens sona... Oi que ens sona?”

La societat policial està creixent per protegir-nos contra la malaltia. Com sempre, ens tracten de babaus i l’autoritarisme agafa un paper paternal davant dels pobres ignorants que no son capaços de controlar ni els nostres mateixos moviments. Mentrestant, en comptes de bombers aquí tenim inflació de polítics i una de les taxes de morts més altes del planeta. Si tenen oportunitat, tornin als relats i novel·les de Bradbury i veuran que les seves faules ètiques no son tan distòpiques com semblen.