La creativitat addicta
Al llarg de la història, han vist la llum moltes novel·les, assajos, còmics, cançons, documentals, pel·lícules... dedicats a les drogoaddiccions en primera persona
Males Herbes ha rescatat el títol de culte ‘Òpera àcid’ que Miquel Creus va publicar el 1989
Frank Sinatra va interpretar, el 1955, un músic de jazz heroïnòman al film ‘L’home del braç d’or’
Tot i que en la balança de la història pesaran molt més els inconvenients, aquestes setmanes de reclusió obligada per la pandèmia també tindran alguns valors positius. Per exemple, poder dedicar temps a les moltes lectures abandonades rere un incert “per a més endavant”. Un temps extra que permet llegir Òpera àcid, que el vigatà Miquel Creus va publicar a Edicions 62 el 1989 i que ara ha estat reeditada, es podria dir que rescatada, per Males Herbes.
L’editor i escriptor Ramon Mas explica al pròleg de l’obra el perquè de la reedició i, també, les peripècies per localitzar l’autor, desaparegut del mapa literari feia trenta anys. Hi van parlar i va autoritzar, no de gaire bona gana, la publicació. Lamentablement, però, Creus va morir poc temps després.
L’obra narra unes poques hores, una nit, de la vida d’un jove depressiu i existencialista, el Dom, que conviu amb una nena de deu anys que ha hagut d’apadrinar –quan la mare de la nena mor–, la Naida, i que és heroïnòmana. A més, hi ha dues noies, l’Abel, que ofereix la visió exterior al drama, i la Sandra, que fa de camell.
Amb un estil narratiu que encara funciona –no tant alguns elements de llenguatge–, Creus mostra una buidor molt de l’època, amb l’afegit sòrdid que qui es punxa l’heroïna és una nena, flotant en un món desballestat. Una novel·la breu i contundent.
Hi ha molts títols de novel·les o assajos que recullen les experiències dels autors amb l’alcohol, l’heroïna, l’LSD, la cocaïna, el haixix... Fins i tot l’exòtica ayahuasca, que va investigar l’antropòleg peruà Carlos Castaneda en títols com ara Las enseñanzas de Don Juan, del 1968, poc després que un altre investigador, Timothy Leary, dediqués diverses obres a la psicodèlia i l’LSD.
William Burroughs, un referent de la contracultura, va publicar Yonqui el 1953, uns anys en què els heroïnòmans utilitzaven uns sistemes rudimentaris per injectar-se la droga.
Jaco, de Linda Yablonsky, explica les vivències de l’autora com a consumidora i mula, és a dir, de quan transportava bosses d’heroïna ficades dins del cos.
En català, una de les obres més destacables sobre el tema la va signar Jordi Cussà l’any 2000, Cavalls salvatges, en què narra la seva addicció a l’heroïna en un ambient rural. També explica la seva relació real amb la droga Giovanna Valls, germana de Manuel Valls, a Aferrada a la vida. Lluís Maria Todó, en canvi, va novel·lar l’addicció d’un fill seu a L’últim mono. I Carlos Zanón centra una part de la trama de Yo fui Johnny Thunders en l’univers ionqui, tot i que, en aquest cas, no és autobiogràfic.
El 1971, va causar una certa commoció l’assaig sobre una adolescent addicta, Pregúntale a Alicia, d’autoria anònima, tot i que, després, es va saber que l’havia escrit la psicòloga nord-americana Beatrice Sparks.
Altres títols destacats de la llarga llista poden ser Miedo y asco en Las Vegas, de Hunter S. Thompson; Diario de un rebelde, de Jim Carroll; Alcohols, de Guillaume Apollinaire; bona part de l’obra de Charles Bukowski, com ara Notas de un viejo indecente; l’alcoholisme asfixiant que Malcolm Lowry va transmetre a Bajo el volcán, i obres de Kerouac, Joseph Roth, Dylan Thomas, Boris Vian...
Amb subgènere propi
A més de llibres, també hi ha pel·lícules i cançons que parlen de les addiccions a les drogues de manera més o menys explícita. Podrien tenir un subgènere propi, naturalment.
Va tenir molt d’èxit el film Trainspotting, que adapta la novel·la d’Irving Welsh, molt més dura que la pel·lícula. Altres exemples poden ser Rèquiem per un somni, Drugestore Cowboy, Spun i les moltes sèries de televisió i alguns films que mostren la vida, la mort i les lluites territorials de narcotraficants de tot pelatge. Sense oblidar un clàssic com ara L’home del braç d’or, del 1955, en què Frank Sinatra interpreta un bateria de jazz addicte a l’heroïna.
Seguint el fil de la música, una cançó que un parell de generacions poden xiular sense fer cap esforç de memòria és Clara, de Joan Baptista Humet, en què descriu la mort d’una jove ionqui amb una tonada paradoxalment dolça.
Miguel Ríos va advertir dels mals del cavall, l’heroïna, a Un caballo llamado muerte i Eskorbuto, a Cerebros destruidos. I Camarón de la Isla va enregistrar amb Paco de Lucía Potro de rabia y miel, en què diu: “Llevo dentro mi sangre / un potro de rabia y miel / se desboca como un loco / no puedo hacerme con él.”
Altres cançons són transparents ja des del títol, com ara Heroina, de Los Calis, Heroine, de Suede, Heroin, de la Velvet Underground –tot i que Lou Reed en solitari la faria molt seva, en tots els sentits–, la bella Needle and the Damage Done, de Neil Young, la festiva Brown Sugar, de The Rolling Stones... El controvertit Serge Gainsbourg va escriure My Lady Héroïne i el polifacètic Nick Cave, Opium Tea.
Totes aquestes cançons parlen només de l’heroïna, però n’hi ha de dedicades a altres addiccions, com ara Mujeres y alcohol, de Ramoncín; María, de Ricky Martin –que, curiosament, no està dedicada a la marihuana, sinó a la cocaïna–; Cocaine, el tema de J.J. Cale –que Eric Clapton, un altre addicte famós, va popularitzar–; Kaya, que el jamaicà Bon Marley va dedicar a la marihuana que tant va fumar...
Sempre s’associa el consum de drogues amb el rock per les morts per sobredosi de Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison, Sid Vicious, Amy Winehouse, Whitney Houston... S’hi podrien afegir molts altres que s’han salvat in extremis. El cas, però, és que el jazz va arribar abans, en tot. Un exemple: Muggles és una cançó que Louis Armstrong va dedicar a la marihuana el 1928, i són molts els noms dels grans del jazz que van ser addictes: Miles Davis, Charlie Parker, Billie Holiday, Chet Baker, John Coltrane, Jaco Pastorius...
