Cultura

Adelaida Moya

Regidora de Cultura

“Som exportadors culturals”

Art i música
A més de tenir joies com el Museu Víctor Balaguer, vinculat al Museu del Prado, amb quadres de grans figures de la pintura com Rubens, Jordaens, Goya, Ribera, El Greco, Murillo, Picasso, Casas, Rusiñol, Miró i Nonell, Vilanova és una de les grans dinamitzadores de la música a l’estiu. Només pel Vida hi han passat els darrers anys figures com Lana del Rey, Wilco, Belle & Sebastian, The Flaming Lips, Fleet Foxes i Devendra Banhart, entre molts altres.
El gran problema que tenim són els aforaments, aplegar més de mil persones resulta problemàtic

Entrevistem Adelaida Moya (ERC), regidora de Cultura i quarta tinent d’alcalde de Vilanova i la Geltrú, una de les capitals culturals de Catalunya. Amb grans festivals musicals, infraestructures museístiques com el Víctor Balaguer, una bona xarxa de biblioteques, auditori, teatres i un gran teixit de cultura popular, Moya valora la situació cultural provocada per la pandèmia i com pal·liar-la. Programadora i amb experiència periodística, parla clar i busca solucions factibles.

Vostès pertanyen a l’Ajuntament més important entre l’àrea metropolitana i Tarragona, i especialment actiu en l’àmbit cultural. Com analitza el desastre de la pandèmia?
Biblioteques i museus seran els primers d’obrir en vista del decret del BOE sobre les bases del desconfinament. Quan parla d’equipaments culturals, en l’únic que concreta és en biblioteques i en arxius. Un terç d’aforament en biblioteques, arxius i museus resulta viable, però quan parlem de teatres i concerts ja és tota una altra cosa. En la majoria de sectors culturals, l’activitat s’ha aturat i no saps com aconseguir que molts d’aquests professionals magnífics tinguin un mínim de bolos per poder subsistir a uns mesos vista. Pensa que les entrades del teatre les tenim venudes amb uns mesos d’antelació. Per tant tenim la sort que no ens quedem mai a mitges sinó que sempre omplim. En aquest cas no podem reobrir la temporada estable amb un terç d’aforament.
Quina és l’alternativa?
Podem estudiar la possibilitat de programar espectacles de petit format per donar sortida al món cultural local, molt afectat també per la crisi que ha durat tants i tants anys. Hem d’estudiar com podem ajudar els creadors i artistes de la ciutat.
Un terç provoca un control impossible...
I més en el nostre cas, perquè tenim sales relativament petites. Econòmicament resultaran bastant inviables determinats espectacles que havíem tingut fins ara.
En el cas de les arts plàstiques, tenen espais com La Sala, modèlics, que es podrien adaptar amb facilitat.
En el cas de La Sala podríem fer aquest control de les entrades i que, fins i tot, resultés més agradable evitant aglomeracions. El més complicat és el teatre o l’auditori, que no sabem com ho farem.
Parlant de l’Auditori, la seva ciutat s’ha fet popular per festivals com l’internacional Vida i el Fimpt, Festival Internacional de Música Popular Tradicional, un dels més antics d’Europa en músiques del món i per on han passat nombroses estrelles.
Disposem d’un teixit de festivals musicals magnífics, que porten molts aficionats a la nostra ciutat a l’estiu i que connecten amb la nostra manera de celebrar al carrer amb els veïns de manera tradicional. Tenim la necessitat de compartir la festa i la cultura al carrer, des del carnestoltes a les festes estiuenques o les convocatòries musicals i d’arts plàstiques. Al començament d’aquesta crisi, la directora de la Fira de Teatre de Tàrrega parlava de la importància internacional que té al seu àmbit la creació al carrer. A Catalunya som exportadors de teatre al carrer, de cultura. Vilanova té aquesta essència de teatre, de música, d’espectacles populars al carrer. S’explica l’èxit gràcies a aquesta manera de ser, a més dels equips que els han fet possible o hi han invertit des de la iniciativa privada i pública. No és senzill dur projectes d’aquestes característiques a bon port. Excepte en el cas del Fimpt, que és l’únic festival que mantenim amb diner públic, la resta sorgeixen d’iniciatives de les entitats, sovint sense cap ànim de lucre o amb molt risc personal en la inversió. No neixen de productores, sinó de col·lectius o entitats populars. Després, el Vida, per exemple, s’ha professionalitzat i s’ha pogut convertir en una productora que treballa per a altres festivals, però originalment eren una entitat formada per músics i gent vinculada a la cultura. El Tinglado el convoca també una entitat i està dedicat exclusivament a música feta als Països Catalans, i en la majoria de casos són concerts gratuïts d’una associació sense ànim de lucre.
Ho remarca.
No perquè consideri que la cultura no s’ha de pagar, sinó perquè és un festival que fa accedir molt públic jove, i amb pocs recursos, a la cultura. El Nowa Reggae, que és un festival especialitzat en música jamaicana i que ha portat grans figures d’aquest estil, neix d’un grup que es diu igual que el festival i ha portat tòtems.
Veu els festivals com una conseqüència, no com una causa...
Efectivament, perquè tot això passa perquè tenim aquest substrat de vida associativa que s’implica i s’arrisca en iniciatives complexes.
Quina viabilitat tenen?
En aquest moment caldrà ajudar-los, i ho farem. Tots aquests festivals es convoquen els caps de setmana de juliol...
Es podran convocar?
Probablement no. Fa setmanes que estem parlant i treballant amb els organitzadors i amb els programadors en calendaris alternatius. El Vida és el que segurament ho té més complicat perquè és de pagament i implica molts grups internacionals de prestigi de gira, amb cartells de gran prestigi. Som conscients que el Vida és un festival que ha donat molt renom a Vilanova. Té un escenari privilegiat a la Masia d’en Cabanyes, on tothom que ha vingut ha volgut repetir i s’han sentit fascinats, tant per la música com per tot el que hi ha al voltant: el menjar, la moda i els estils musicals que aplega. La masia li dona un encant diferenciador d’altres trobades per l’estil que es convoquen, cosa que fa que el festival sigui molt estimat. Van ser els primers amb qui vam parlar per veure com ho fèiem i com podíem salvar la situació...
Ja han programat calendaris alternatius?
Tot s’està desplaçant cap al setembre, i en algun cas fins i tot cap a l’octubre. El gran problema són les incògnites que planteja la malaltia. No sabem si al setembre o l’octubre estarem en disposició de poder-los celebrar, però tenim ganes de lluitar. El gran problema que tenim són els aforaments: aplegar més de mil persones és el que resulta més problemàtic.
Què plantegen?
En alguns casos els festivals es plantegen un canvi d’ubicació, com és el cas del Tinglado i el Nowa Reggae, que són gratuïts. Estem estudiant la solució perquè es puguin fer, però no és fàcil, perquè tenim els interrogants coneguts. Em sabria greu no poder-los tirar endavant.
Hi ha risc de supervivència?
Ens preocupa el cas del Vida perquè econòmicament és el que requereix més inversió privada. S’estan movent moltíssim per garantir-ne la viabilitat. La Generalitat ha obert una via de rescat per a empreses que es dediquen a aquest tipus de festivals i que aquest estiu patiran. Sé que els festivals tenen assegurances i que es poden suspendre per causa de força major. Podria ser una solució per al productor, però no per a l’artista. Serà un peix que es mossega la cua.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.