Cultura

Ni tan sols ni tan estrets

El II Simposi sobre Noucentisme traça els vincles europeus del moviment

L’any 1921 arribava a Barcelona el periodista i teòric del realisme màgic Massimo Bontempelli, que observant la ciutat des de dalt del Tibidabo hi va veure ressons de Milà, de Nàpols, de París, un mosaic de vides “convergents a un sol fi col·lectiu”. Ja no era el regne d’Eugeni d’Ors, defenestrat aquell mateix any, però Bontempelli feia servir quasi el mateix llenguatge (les palpitacions del temps, l’imperialisme, la civilitat) per sostenir que “no havent pogut ésser ciutat espanyola, [Barcelona] ha esdevingut europea o mundial”. Els vincles estètics i ideològics entre les diferents cultures de l’Europa de principis del segle XX eren molt més estrets del que sovint ha pretès una certa recerca sobre el Noucentisme, que el continua estudiant com un fenomen aïllat, purament regionalista i sobretot antiavantguardista. Per tal de matisar aquesta percepció, el segon simposi internacional sobre el moviment, que va tenir lloc a Girona el març del 2017 (el primer es va celebrar entre Sitges i Barcelona el 2014), va estar dedicat a aprofundir en les seves connexions amb el context cultural, social i polític europeu.

Les actes, reunides ara en volum, aborden amb un títol ben a propòsit, Noucentismes, la pluralitat i complexitat de les línies que van convergir cap a aquell mateix fi que ja havia intuït Bontempelli en la seva visita. De fet, el paral·lelisme entre l’ideari del fundador de la revista 900 i la doctrina orsiana, a cura de Patrizio Rigobon, obre la desena de contribucions del llibre, coordinat per Jordi Falgàs, director de la Fundació Rafael Masó, i el professor de la Universitat de Girona Joaquim M. Puigvert. Els referents internacionals de l’arquitectura del nou-cents català, analitzats per Raquel Lacuesta, Mercè Vidal i el mateix Puigvert, comencen a ser ja prou coneguts, des de les escoles vienesa i de Glasglow fins a l’art del jardí de Forestier, però potser ho és menys l’adopció de tècniques del feuilleton, la peça literària alliberada de la faixa de l’actualitat, en la prosa de Josep Carner, en el qual Enric Bou hi veu afinitats amb l’articulisme de Joseph Roth, Alfred Polgar o Siegfried Kracauer, i ecos del flâneur benjaminià, en qualitat de badoc immers en el fenomen urbà. Begoña Farré va més lluny posant en relació el programa de pintura mural de la Bauhaus amb la predilecció del Noucentisme per aquesta disciplina, amb exemples de Torres Garcia, Manuel Cano i Xavier Nogués. Les afinitats no sempre són teòriques, sinó tan reals i fructíferes com les que van unir Raoul Dufy (tan admirat per E.C. Ricart) amb Nicolau M. Rubió i Tudurí i Josep Llorens Artigas en la confecció d’uns deliciosos jardinets de saló, fets amb ceràmica esmaltada, que documenta Ester Baron. A més, hi ha una recerca detallada sobre el taller de l’antiga fàbrica Vilumara al voltant de l’art del jardí (M. Compte, F. López i A. Peralta), les traduccions promogudes pel grup de Sabadell (Marc Comadran) i una nova aproximació a la posició dels noucentistes davant la Gran Guerra (Joan Safont).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.