Cultura

LLUÍS URPINELL I JOVANI

POETA

“La poesia havia restat relegada, fins a la Covid-19, a les esqueles”

Lluís Urpinell és un dels veterans més reivindicats de la poesia catalana, gairebé des del seu debut amb ‘Exili forçós al Walhalla’. Parlem amb ell de poesia i confinaments

Com porta el confinament?
Aquest arrest domiciliari és el més semblant a romandre en una presó i, alhora, a ésser en una guerra –això, sí: sense un front únic, o bé multifront–. De fet, sempre m’havia estranyat que pogués acabar els meus dies sense viure una guerra live, és a dir, en directe, com es fa, avui dia, gairebé tot, encara que sigui virtualment.
Malaltia o invenció?
Moltes preguntes m’assalten a la ment: és una invenció humana?, l’han provocat els ratpenats xinesos? Un cop erradicada la plaga, de debò que n’haurem après res i rectificarem –podrem fer-ho?– segons quins tarannàs, o bé continuarem fent la viu-viu, com fins ara?
Ens ha agafat desprevinguts.
Un aspecte preocupant de la Covid-19 és que no hem tingut, fins fa poc, cap experiència –sí, sortosament!– personal ni col·lectiva directes, sincròniques, de cap pesta –si n’exceptuem l’Ebola, que ens afectà, aquest segle, indirectament–; només en tenim de diacròniques: històriques, literàries o fílmiques.
L’art ens pot informar a bastament de pestes per l’estil.
Al’inici de la pandèmia em vingueren al cap cites ad hoc de llibres que vaig llegir mentre feia les carreres de filologia catalana i anglesa. Hollywood ens ha volgut esporuguir també, però literàriament vaig pensar en La màscara de la mort roja, de Poe, a la qual de seguida se’m sumaren altres obres de no menys importants: el Decameró –i, d’alguna manera, el Cançoner petrarquià, inspirat per l’occitana Laura de Noves, que morí, abans de quaranta anys, d’una altra pesta– i, òbviament, La pesta de Camus. Els amics poetes i traductors Jordi Vintró i Jaume Creus em digueren, respectivament, que em deixava en aquesta llista la novel·la de Mary Shelley The last man i Banquet en temps de pesta, de Puixkin. En Creus mateix em recomanà, també, que llegís el Misteri buf de Maiakovski, “en què es veu molt bé com afronta la gent, rica i pobra, els desastres” (sic). Algú recordà, també, a través de les webs, que a El quadern gris Pla parla de l’epidèmia de la grip, i l’amic Albert Matalonga, expert en premsa catalana del XIX, em feu veure que en Pompeu Gener escriví una lletra “poemada” a un seu amic de Barcelona amb motiu d’estar afectat de la mateixa malaltia a París el 1889.
Enyora el Merbeyé?
I tant que sí! Abans, quan era jove, hi anava de nit, amb amants, i ara hi anava de dia, quan no hi havia gaire gent, sol o bé amb la Mercè Graell, la meva secretària i arxivera. Tenen wifi, endolls per carregar-hi la bateria del laptop, estufes a l’hivern, el servei hi és impecable..., s’hi pot, encara, fumar... Sobretot s’hi respira molt bé, car és al peu del funicular mateix. Hi anava a acabar de configurar els meus llibres de poemes inèdits, bàsicament, i a avançar la meva autobiografia, que he bastit, en forma d’entrevistes –que em fan, separadament, quatre periodistes joves–, a partir dels meus poemes, els quals he classificat per temes, talment com feu Amadeu Pagès amb l’obra d’Ausiàs March. Confio de poder reprendre-hi, aviat, les meves matinées.
Va fer córrer que ja no era “poeta” sinó “expoeta”...
Sí, miri: vivim en una societat, en un món en què, contràriament a l’antigor, els i les poetes no tenen cabuda, quan penso que n’haurien de tenir més, fins i tot! Va semblar, fins a les escorrialles dels anys setanta, que aquí la tradició poètica no perdria pistonada, però no ha estat pas així. A mi em va costar d’adonar-me’n i als anys vuitanta vaig haver de llançar la tovallola. D’altra banda, pensi que, avui dia, potser, els trobadors serien a l’atur i/o a la garjola, acusats d’assetjament sexual...
Per què?
La poesia havia restat relegada, grosso modo, fins a l’arrest per la Covid-19, a les esqueles, amb uns versos del Cant Espiritual de Maragall: “Quan vinga aquella hora de temença / en què s’acluquin aquests ulls humans”...; a alguna citació feta per algun polític, perquè creuen que deu vestir –abans citaven Espriu, ara Vinyoli–; al Festival Internacional de Poesia de Barcelona; a presentacions de poemaris a llibreries; als recitals setmanals de l’Horiginal-La Rúbia, al Raval, i, darrerament, als mensuals que organitza el bistrot Pervers, a Sant Gervasi. A més, la poesia, ara com ara, està divorciada del sentiment popular; les institucions polítiques no la promouen, i els mitjans de comunicació, tampoc.
Per què escriu?
Psicoanalíticament afirmaria que ho faig, potser, perquè no m’assassini mon pare –que traspassà, però, el 2014– i, en un terrer literari –jocós–, citaria el poeta americà dadaista i beat Carl Solomon (Bronx, 1928-1993), a qui Allen Ginsberg dedicà Howl: “Escric per tenir les mans ocupades, per evitar de masturbar-me”, és a dir, chi lo sa?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Entre els insectes i la ficció

llançà

Jaume Geli i les ‘23 espines’ que en van ser 200

Girona

Retorn als orígens

parís

Tan dur com bonic

Barcelona
Un tast de...
‘El teu gust’, Isabel-Clara Simó

Obra pòstuma de Simó

L’atractiu intacte de Dalí

Figueres
calonGE

Di-versiones, amb llibre i pregó

CARLES CASANOVAS
VEU, GUITARRISTA I DIRECTOR MUSICAL DEL GRUP D’HAVANERES PORT BO

“A Cuba és curiós que no coneguin l’havanera tot i que va néixer allà”

calella de palafrugell

Lluís Molinas fa un repàs a la seva vida a ‘Tot recordant’

Palafrugell