Cultura

Publicacions

Sobreviure a la frontera

El periodista Ramon Iglesias descriu Portbou com a vòrtex de la història en unes cròniques que són un monument a la memòria del lloc

Segueix el rastre de l’últim alcalde republicà, Benjamí Cervera

Joseph Roth podria haver trobat a Portbou el model per al seu inoblidable cap d’estació Fallmerayer, i potser aquesta inspiració hauria donat a l’avui fantasmagòrica estació internacional una nota més de melancolia, però no és segur que hagués afegit cap nou matís a les denses capes d’història que hi han anat sedimentant des de fa més d’un segle a través de somiadors, desterrats, artistes, espies, suïcides, amants fugaços i perdedors en retirada. El poble que ha conegut el periodista Ramon Iglesias (Portbou, 1968) no és només, però, el de la desbandada i la decadència. També és el del Jukebox de l’Àncora i dels hippies que acampaven a les Tres Platgetes; el d’en Pytty, el mico alcoholitzat que feia vida en un plàtan de la plaça, i el del tenaç Rafael Llombart construint amb les seves mans el bot amb què es farà a la mar. Però el llegat tràgic d’aquesta terra de frontera és tan formidable, que et pot glaçar la sang fins i tot a mitja celebració d’una garoinada, o una angrotada com en diuen a Portbou. És llavors que irrompen els fantasmes, alguns d’execrables, com els que provenen del pas de la Gestapo per aquests carrers i dels ensuperbits funcionaris franquistes; d’altres són desesperançats com el de la noia que es va penjar d’un pi i que mai no ha trobat a faltar ningú, i n’hi ha almenys un que mereix més d’un capítol, el coratjós alcalde republicà Benjamí Cervera, que va protegir capellans i monges dels escamots de la FAI abans de passar també la ratlla i anar a morir a Algèria, el 1941, a mans dels alemanys.

Cròniques des del centre de l’univers. Perseguint fantasmes a Portbou (Llibres del Segle) reuneix alguns dels millors articles que Ramon Iglesias, director de continguts de SER Catalunya, ha dedicat al seu poble, amb el qual manté una relació prou distanciada per no caure en la nostàlgia tova, i prou afectuosa per no ignorar-ne ni les ferides ni els errors (l’horrible ajuntament nou, el port espantós). La trentena d’estampes del llibre il·luminen una memòria del lloc a base de vides menudes, no sempre exemplars, que dibuixen el mapa d’una enormitat: l’empremta del temps, el pas de la bota inclement de la història, del qual Portbou és un vòrtex punxant. Walter Benjamin, que va comprendre com ningú els deutes amb els que no tenen nom, s’hi fa present a totes les pàgines: quan Iglesias para la cadira al mig del carrer per dedicar-se a “la contemplació vagarra”; quan veu en l’últim bàrman del restaurant de l’estació, on Josep Mercader va introduir l’aristocràcia gastronòmica, “el vincle amb un passat senyorívol”; quan explica com els camins de l’estraperlo (meravelloses dones del cafè) van ser també els del descobriment de Johnny Hallyday, Sylvie Vartan i les pintes de plexiglàs, o quan recorda l’avi que, amb les dorades i les guiules, pescava també caramels per al net i, en acabat, es tancava a llegir novel·les de l’Oest. L’impacte “atòmic” del turisme, amb la seva “joieria artesana del cordill i la cargola”, aquí ha deixat poca empremta, a diferència de Cadaqués, el poble amb el qual rivalitza aquest Portbou que “sempre ha arribat tard a tot” i on ja només s’hi atreveixen a obrir negocis “els francesos errants”. Llegint les cròniques de Ramon Iglesias, mai un “poble esguerrat” havia ofert tan poderoses lliçons sobre el fil d’aranya on se sosté el món sencer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.