“Per conèixer la llum has de conèixer la foscor, i llavors triar”

Per mi, és més ampli creativament, ja que m’ha permès fusionar tot el que he estat fent durant la meva trajectòria: música, pintura, fotografia, escriptura i també interpretació.

Molts consideren l’obra com visionària i el personatge de Bronko com un nou símbol de canvi. Gran part de la pel·lícula parla del retorn a la natura, de la deshumanització de les persones degut a aquest model social, de la caiguda del capitalisme, de la injustícia social en què viuen les noies transsexuals. Personatges que ja no volen ni poden viure més en aquest sistema perquè no el comprenen, i per això adopten l’autodestrucció com a única via per expiar el patiment. Però la natura és més poderosa que l’home, i si continuem destruint-la, ella ens destruirà abans, perquè som una gran plaga.

El costat fosc és una forma més de la llum; més ben dit, d’absència de llum. Però, de vegades, per conèixer la llum has de conèixer la foscor, i llavors triar. En realitat és una obra d’amor perquè neix de l’amor. Fa anys vaig tocar fons. La meva addicció i alcoholisme estaven tan avançats que només desitjava morir per deixar de patir, però vaig demanar ajuda i vaig trobar la mà d’Alcohòlics Anònims i, per fi, em vaig sentir comprès. Ells em van donar amor, i aquest amor va ser tan gran que va fer que aquell dia no consumís, cosa que em semblava impossible. Així que vaig continuar sobri, i l’obra neix i és dedicada a tota la comunitat d’Alcohòlics Anònims, a aquells que encara estan patint i als que han trobat la pau.

Sí, reitero que en el meu cas el consum de substàncies que puguin alterar la meva consciència no em fa ser més productiu. Al contrari, el que al principi és idíl·lic, després et porta directament a un infern. Hi pots anar creant, en aquest descens, però al final el que et fa la droga és destruir-te físicament, intel·lectualment i espiritualment. I t’incapacita com a persona. Només vius per la substància. I si no tens ànima, si ja no ets ni persona i has perdut fins i tot la dignitat, com pots crear? Però potser passar aquest procés, en el meu cas, hagi sigut un fet imprescindible en la meva obra i en la meva vida.

El que veig allà fora no és el que més m’amoïna, sinó el que veig dins meu. Ja que a vegades sento una gran opressió que m’ofega, sento el pes del dolor en què la humanitat està immersa. La divisió de les persones i la seva crueltat, que, degut a la ignorància, les condueix a destruir i a matar per tenir més poder, a emmalaltir d’enveja i gelosia, a veure els altres com una amenaça i no com una extensió nostra. Tots provenim de la mateixa font creadora i tots estem connectats a aquesta, i al final hi retornarem. El model social és una maquinària que ens roba la llibertat i ens engoleix cap a l’abisme. Hem estat castrats i manipulats, generació rere generació, i ens hi hem acostumat i trobem normal aquesta aberració. El que més m’agrada és veure la gent feliç i contenta, fent el seu camí.

Totes dues coses. El meu propòsit era rodar aquest film, i l’he fet amb el que tenia. Vaig escriure el guió contemplant les mancances i valorant les oportunitats. Aquesta divisió d’etiquetes entre independent o comercial, per a mi, en realitat, no existeix. El cinema és un art, i com totes las arts hi haurà peces que t’arribaran més o menys. M’agradaria que a tots els cineastes els donessin la mateixa quantitat de diners per rodar. Com un experiment. Que tots tinguessin les mateixes oportunitats. Però això no va així. Alguns pocs escollits s’emporten la part gran del pastís i els altres, les engrunes. Però a mi em va bé així, perquè m’obliga a ser més creatiu i esforçar-me més.

En aquests moments, degut a la Covid-19, està tot aturat. El comitè de la Quinzena de realitzadors de Canes estava contemplant Bronko per a la seva selecció, però al final s’ha suspès l’edició. Encara queden sis festivals més per saber la resolució. Després tornarem aquí, a Catalunya, als Gaudí, i farem la distribució per tal que la pel·lícula pugui ser vista per la major part de persones d’arreu del món. Ara l’obra ja té la seva vida pròpia.

Em sento agraït que una opera prima hagi sigut valorada i premiada entre tantes pel·lícules que s’envien als festivals d’arreu del món. Fins ara els reconeixements han estat atorgats als EUA: Los Angeles, Califòrnia, Texas i Arizona. Sobretot perquè aquests festivals no tenen prejudicis i valoren les obres pel que són.Són un format més per a cinèfils que no pas d’entreteniment. Que l’obra, més enllà d’un treball exclusivament cinematogràfic, es valori per la seva aportació als drets humans i justícia social em fa molt feliç, ja que aquest va ser el meu propòsit a l’hora d’escriure-la.