Art

Ferran Garcia Sevilla

ARTISTA

“Art és ja un terme banal”

L’art també ha de parlar ‘amb’ valors ètics i no ‘de’ valors ètics, i si són les dues coses, millor

I si en lloc d’art en diguéssim artma? Això és el que fa Fer­ran Gar­cia Sevi­lla (Palma, 1949), artista de com­bat des dels anys setanta, en aquesta entre­vista que des­cen­deix als inferns que ens han dut on som. Con­train­di­cada per a men­ta­li­tats adot­ze­na­des, car­rin­clo­nes i resig­na­des.

On i com porta el con­fi­na­ment Fer­ran Gar­cia Sevi­lla?
Aquest que ano­mena, no ho sé. Però jo, a l’Alt Camp i bas­tant bé. Puc fer als matins jar­di­ne­ria i moun­tain bike per camins rurals. A les tar­des amb l’ordi­na­dor faig pro­jec­tes de pin­tu­res, que no sé si algun dia faré o podré fer. Més o menys com sem­pre. Però del con­fi­na­ment ja n’estic fart.
Què ens ha por­tat a aquesta situ­ació?
La filo­so­fia del sis­tema domi­nant, polític, econòmic, cul­tu­ral, és el neo­li­be­ra­lisme i la bio­política, l’alien depre­da­dor que ha sor­tit de la part més tene­brosa de mol­tes, moltíssi­mes per­so­nes i governs, la cobdícia depre­da­dora de tota la vida. El domini i el poder. Lob­bies, fons vol­tors, cor­rupció, elits extrac­ti­ves, popu­lisme, pri­va­tit­za­ci­ons, hiper­ex­plo­tació de la terra i d’un mateix, nega­ci­o­nis­mes diver­sos, pre­ca­ri­e­tat labo­ral, política esclava de l’eco­no­mia..., tot per­tany al mateix pen­sa­ment. Neces­si­tem una nova Il·lus­tració a escala mun­dial. Crec que hem d’apren­dre a viure pen­sant que l’home és un ele­ment més del pla­neta, junt amb els altres ani­mals, arbres i vol­cans. Pobre Leo­nardo si ho veiés! La super­po­blació mun­dial és un fac­tor nodal jun­ta­ment amb la pro­ducció de béns per a tanta gent com som. També la con­ta­mi­nació que pro­du­eix la idea de progrés non stop. Eco­lo­gisme i super­vivència són la mateixa cosa. La Covid és un refre­dat com­pa­rada amb la crisi climàtica. La pri­mera és rever­si­ble; la segona, no.
Només escla­tar la pandèmia, a mit­jan març, li vaig dir que tenia intenció d’entre­vis­tar-lo per veure com l’estava afec­tant cre­a­ti­va­ment. Em va dir: “Compte amb l’allau de baix nivell que ens caurà a sobre: ‘art’ mora­lista, des­crip­tiu, foto­pe­ri­o­dista, sen­ti­men­ta­loide, car­pe­di­ems de pa amb sucre...”
Veig que així ha sigut. En el cas de l’art no és culpa de ningú en con­cret, sinó del con­cepte exten­siu i emboi­rat que es té de l’art en els nos­tres dies. És tan ampli que hi cap tot. Art és ja un terme banal. És objecte d’opinió i interes­sos sovint opo­sats. I ja hi som! Lla­vors comença un altre joc, el de qui imposa el sig­ni­fi­cat de les parau­les. Fins i tot l’art dit de pro­testa és un estil més, que cotitza a Sot­heby’s. Ai Weiwei i Banksy són exem­ples para­digmàtics entre d’altres. Artis­tes post­pop con­tes­ta­ta­ris, i fàcils d’enten­dre perquè el mate­rial emprat està ja dige­rit d’antuvi. Penso que l’art també ha de par­lar amb valors ètics i no de valors ètics, i si són les dues coses, millor. Però no només. Encara que a vega­des ens pro­vo­quin curt­cir­cuits. Pot ser també un artma. Aquest és el gran poder de l’art! Em sem­bla que si con­ti­nuo per aquí pro­vo­caré alguna dis­sonància cog­ni­tiva i algun infart. Millor can­viar de tema.
Quin art creu que sí que reflec­ti­ria aquesta crisi?
Reflec­tir és una paraula que ens du a la teo­ria de l’art com a reflex de la “rea­li­tat”, com a fines­tra al món. Els refle­xos pam­pa­llu­gue­gen, com a la caverna de Plató. Van i venen, apa­rei­xen i des­a­pa­rei­xen, i qui fixa un ins­tant a escala social són els pro­pi­e­ta­ris del poder, l’amo del dis­curs, a qual­se­vol escala, inclòs l’art. I també crec que no estem en un moment molt cre­a­tiu. La des­ma­te­ri­a­lit­zació de l’art ini­ci­ada, posem-hi amb el ready-made, la sim­pli­fi­cació binària d’arrel literària sur­re­a­lista, i la idea moderna pseu­do­de­mocràtica que tot­hom és artista, entre d’altres, han seguit amb la des­ma­te­ri­a­lit­zació també del pen­sa­ment i de les emo­ci­ons. Reduint tant arri­ba­rem a un sol punt. Pot ser que si ens cap­bus­sem en aquest punt, tro­bem un nou uni­vers. Chi lo sa! Sem­bla que tot­hom ha de ser feliç per obli­gació i diver­tir-se amb tot. Cir­cen­sis sine panis. El dit art que corre per les xar­xes i que es veu en algu­nes ins­ti­tu­ci­ons és lamen­ta­ble. Fal­ten rela­ci­ons inter­ge­ne­ra­ci­o­nals, sor­tir de les bom­bo­lles auto­pro­tec­to­res. Els res­pon­sa­bles són els que estan als cen­tres de decisió i que con­ti­nuen la cadena trans­mis­sora esta­blerta, siguin joves o més grans. Tenen una gran feina al davant per variar el rumb. Em temo que l’excel·lència no és molt democràtica.
Cada dia envia als seus con­tac­tes de What­sApp imat­ges d’obres d’altres cre­a­dors, molt diver­ses, tant de dis­ci­pli­nes com d’èpoques. Vostè no ha creat res aquests dies?
Envio un mis­satge diari per What­sApp, per mi sig­ni­fi­ca­tiu, a unes setanta per­so­nes de diver­sos àmbits. T’invita a una con­fron­tació amb tu mateix i amb el que t’envolta. La Terra és molt gran, i petita al mateix temps. Exis­tei­xen des d’abans de nosal­tres una gran quan­ti­tat de coses en el camp de l’art, de la invenció, del saber, com vul­guis dir-ne, fantàsti­ques, al llarg del temps i de l’espai. Valo­ra­des per alguns i sem­pre que tin­guis meca­nis­mes apre­sos de lec­tura per a cada cosa i cada moment, i amb molts nivells de per­cepció. Són peces d’un pos­si­ble tan­gram físic i men­tal per crear figu­res que iniciïn nous camins més amples i inclu­sius. En part, en això con­sis­teix la cul­tura. Cul­tura ve de cul­ti­var. Mal­grat que ara té un sen­tit amplíssim, per tant, inde­fi­nit. Cul­tura i entre­te­ni­ment són coses dife­rents, com infor­mació i saber. Mirar-ho tot des del forat antro­pocèntric i occi­den­tal és un reduc­ci­o­nisme que em costa d’accep­tar. El cen­tre és arreu, com deia Nietz­sche, no només als bal­cons. A la segona pre­gunta li diré que què vol dir això de crear. No estic interes­sat en les recre­a­ci­ons sinó a inten­tar for­mu­lar i/o millo­rar coses noves a par­tir d’allò vell cone­gut, des de molts punts de vista, com ha fet tot­hom a qual­se­vol època i en qual­se­vol camp. Medi­tació, medi­cació, for­mu­lació, pro­po­sició... alli­be­ra­ment.
El que sí que em sem­bla que ha fet és sig­nar el mani­fest per la renda bàsica uni­ver­sal impul­sat pels tre­ba­lla­dors de la cul­tura. Què en pensa, de les mesu­res de les admi­nis­tra­ci­ons per socórrer el sec­tor cul­tu­ral?
Sí, he sig­nat aquest mani­fest perquè em sem­bla una petita millor forma de dis­tri­bució de la riquesa. De les altres qüesti­ons que ano­mena en tinc els meus dub­tes. Entre mol­tes altres, l’art sub­ven­ci­o­nat, que per la seva raó d’existència el con­ver­ti­ria en pro­pa­ganda directa o indi­recta, com els dia­ris, els par­tits... Qui paga, mana. Eli­mina el con­tra­po­der. Sem­bla que estan pen­sa­des per a la cul­tura en què tre­ba­llen mol­tes per­so­nes, com ara con­certs, tea­tres, fes­ti­vals... Quina inflació! Els que ens dedi­quem a les ano­me­na­des anti­gues belles arts sem­pre hem fet les coses en soli­tari, que no vol dir aïllats. Tots som en gran manera els altres, lle­vat d’alguns moments, pocs, de cre­ació, d’epi­fa­nia, de fer aparèixer.
“Ens en sor­ti­rem”, diuen. El món de l’art se’n sor­tirà?
Totes aques­tes fra­ses, com “entra­mos jun­tos y sal­dre­mos jun­tos”, “ens en sor­ti­rem”, “somos un gran país” o simi­lars per donar ànims a la població ama­guen idees polítiques. “Entra­mos jun­tos” gui­llo­tina ja d’entrada la diver­si­tat, política i cul­tu­ral. És la jus­ti­fi­cació de la recen­tra­lit­zació espa­nyola. La cogo­ver­nança és la mateixa men­tida de sem­pre. El corró no para. L’extrema dreta s’està men­jant a poc a poc la supo­sada esquerra espa­nyola per no haver erra­di­cat tota la putre­facció fran­quista i post­fran­quista. La Covid pas­sarà, però no l’acti­tud cínica d’alguns gale­ris­tes que vaig lle­gir en aquest mateix diari. Deien que ara es dedi­ca­rien als cli­ents locals, que els havien obli­dat, i que el man­tra que el que es fa fora era millor s’ha aca­bat. Cli­ents de quilòmetre zero, com els pebrots del Prat! Ben­vin­guts al pla­neta Terra! El paki del meu barri té les idees més clares sobre les pri­me­res nor­mes del comerç. M’estra­nya no haver vist cap pro­testa d’altres col·legues gale­ris­tes des­mar­cant-se. Deu ser pel secu­lar espe­rit gre­mial de tan­tes i tan­tes pro­fes­si­ons.
Té ganes de tor­nar als museus i a les gale­ries?
Hi vaig poc. Pràcti­ca­ment em perdo totes les expos. L’edat m’obliga a selec­ci­o­nar, i la pri­o­ri­tat és el meu estudi. L’última pin­tura que vaig dei­xar a la paret era una de ver­me­lla i en el cen­tre hi deia ETHOS (“ètica” en grec clàssic). Pinto molt sobre pin­tu­res ja fetes, faig una foto al mòbil i repinto de nou. Total, tot aca­barà a la dei­xa­lle­ria. Aquest fet em fa sen­tir més lliure i feliç.
Com s’ima­gina que serà el món poste­rior a la Covid-19? Millor? Pit­jor? Igual?
No ho sé, però tot indica que pit­jor. Aquesta car­rera enfo­llida cap a l’ano­me­nada nor­ma­li­tat són els pri­mers símpto­mes que la Covid no ha ser­vit per a res. Pri­o­ri­tat, obrir els bars. Lle­gir les opi­ni­ons de pen­sa­dors com Byung-Chul Han, Chomsky, Žižek, Harari, Slo­ter­dijk, But­ler, Klein... i per des­comp­tat els científics, et dona una visió més àmplia. Situen les estadísti­ques dels experts en un lloc no domi­nant. Relle­gir les pri­me­res pàgines del Diari d’un mal any de Coet­zee, que són llu­mi­no­ses i demo­li­do­res. Penso que tot, o quasi tot, es redu­eix a tres parau­les: revo­lució, evo­lució i dis­so­lució. La revo­lució de moment està lluny, perquè tots ens hem con­ver­tit en con­su­mi­dors i turis­tes. L’evo­lució té moltíssims exèrcits en con­tra, amb lleis, diners, interes­sos, por­res i bom­bes. La dis­so­lució gra­dual del sis­tema crec que és la més fac­ti­ble indi­vi­du­al­ment i col·lec­tiva. És l’acció modesta que tenim tots amb la pos­si­bi­li­tat d’inter­rom­pre les cor­ret­ges de trans­missió, inclo­ses les del món de l’art. Fer peti­tes o grans acci­ons bar­rera per obli­gar el sis­tema neo­li­be­ral a can­viar. Almenys tor­nar a Adam Smith. Fer una llista de pri­o­ri­tats del que neces­si­tem real­ment. Pres­cin­dir del pres­cin­di­ble. Dei­xar de com­prar coses que saps que estan fetes en règim d’escla­vi­tud. La dis­so­lució és un pro­jecte llarg i com­porta un alt nivell de consciència. Implica el comerç de pro­xi­mi­tat en con­di­ci­ons jus­tes. Fer tot el pos­si­ble perquè els governs siguin ètics, i denun­ciar i pro­tes­tar qual­se­vol acció que no tin­gui com a fina­li­tat el bé comú, la vida bona per a tot­hom. L’eli­mi­nació de l’ener­gia nuclear a Ale­ma­nya per la pressió dels Verds és un altre exem­ple polític. Merkel és de dre­tes, però civi­lit­zada. Veu­rem què passa amb aquesta nova Inter­na­ci­o­nal Pro­gres­sista de Varou­fakis.
Hem obeït les auto­ri­tats per al bé comú. Ens dei­xa­ran recu­pe­rar tan fàcil­ment els drets i lli­ber­tats bàsics als quals hem renun­ciat?
Les lli­ber­tats no són un regal del poder, són con­subs­tan­ci­als als indi­vi­dus i als pobles. No es dema­nen, es pre­nen.
Hi pensa, aquests dies tan estranys, en els pre­sos polítics?
Viuen les nos­tres vides ele­va­des a l’enèsima potència amb el plus afe­git de la infàmia i el crim de la injustícia d’Estat.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia