Cultura

JORDI COSTA

RESPONSABLE D’EXPOSICIONS DEL CCCB

“Si es fes una exposició sobre el trap al CCCB, molts arrufarien el nas”

Jordi Costa (Barcelona, 1966) és un analista de la moderna cultura popular: cinema, còmic, televisió. Ara, des del CCCB afronta com pensar exposicions en temps de desconfinament

Per què encara associem la cultura a les tradicions d’arrel i no als videojocs?
Perquè vivim sota una percepció clarament jeràrquica i tradicionalista d’una cultura escrita preferentment amb majúscules, entesa com un tòtem reverenciable. La cultura és eina de diàleg, territori des del qual interrogar-se sobre el present i l’avenir. Al nostre país, quan algú surt del terreny canònic, ve un guardià de les essències a renyar-lo: només cal recordar el que li va passar a Agustín Fernández Mayo quan va emprar una marca comercial en un títol o quan va gosar remixar un clàssic. Em resulta admirable que un octogenari com Thomas Pynchon entengui –i satiritzi– tan bé el nostre present de xarxes i multipantalles al llibre Al límite i, en canvi, em deixa perplex que esperances blanques de la literatura espanyola segueixin sonant a Delibes.
Al CCCB han tractat de la moderna cultura popular del segle XX com el còmic, el cinema de gènere, la televisió, el videojoc. Quins camps ara, al segle XXI, han d’explorar?
M’agrada molt l’escena del film Ema de Pablo Larraín on la protagonista desarticula els prejudicis sobre el reggaeton de la seva parella. Si es fes una exposició sobre el trap, molts arrufarien el nas, tot i que és un fenomen cultural que ja ha estat objecte d’anàlisi assagístic. Hi ha molt on explorar mentre pervisqui aquesta modulació de la lluita de classes que encara separa entre cultura acceptada i cultura exclosa.
Ha estat una paradoxa que precisament una exposició participativa, la de videojocs, els hagi enganxat a l’inici de la pandèmia. Com ho faran?
Adaptant l’exposició als nous protocols orientats a la seguretat del públic: els punts interactius han estat substituïts per punts audiovisuals, però la jugabilitat no s’ha perdut, sinó que s’ha desplaçat a la xarxa del Centre.
Aquests dies hem vist com s’han realitzat moltes experiències virtuals. Es pot substituir una mostra presencial amb una altra de telemàtica?
No, no es pot ni s’ha de substituir, però hem de tendir a una convivència entre el que és presencial i el que és digital. El centre ZKM de Karlsruhe ha inaugurat virtualment la magnífica exposició Critical Zones, però el seu destí final és una mostra física. Hem d’arribar a tot tipus de públic i, tot i que les mesures de seguretat condicionaran temporalment els recursos de mediació, hem de ser conscients de l’existència de la bretxa digital que aquests dies ha resultat tan manifesta en el terreny de l’educació.
En aquest sentit es planteja un nou model d’exposició en què no sigui imprescindible la presència al CCCB?
Seguir pensant en nous models és sempre un deure, però la lluita per la presencialitat l’hem de lliurar tots els agents culturals: la cultura és diàleg i, també, sensualitat, proximitat de cossos i idees.
La pandèmia farà canviar els models expositius del CCCB? Conceptualment i tècnicament, com ara hi ha mesures antiincendis, caldrà pensar en mesures antipandèmia?
Les mesures post-Covid s’han d’aplicar a tots els espais públics. No sabem si de manera temporal o definitiva, però si ve un futur de crisis periòdiques d’aquest caire, és evident que almenys la previsió de riscos ha vingut per quedar-se. El més important serà combatre les estratègies de control biopolític.
Vostè és autor de l’assaig ‘Cómo acabar con la contracultura’, sobre les actituds ‘underground’ als anys seixanta, setanta i vuitanta. On és ara l’‘underground’?
Si en temps d’hipervisibilitat digital era l’invisible, en temps de distanciament social serà tot el que posi l’accent en el xoc dels cossos: la performance i la dansa contemporània, per exemple, tenen ara el potencial de generar les noves formes contraculturals.
Com a especialista en cinema, què pensa de les plataformes digitals: han substituït les filmoteques o els antics cinefòrums?
No les han substituït des del moment en què no contenen tota la memòria ni van acompanyades de diàleg o contextualització històrico-crítica, però són una bona eina per no avorrir-se i, sovint, accedir a discursos que no sobreviurien en el circuit comercial tradicional.
Faran ampliar la cultura cinematogràfica de la gent, les plataformes digitals?
No necessàriament.
Ara es pot veure una pel·lícula com si fos una sèrie, i una sèrie com si fos una pel·lícula, i sovint amb els mateixos actors. S’han trencat les fronteres?
Si atenem el llenguatge (visual) en què està escrita una determina obra, no s’ha trencat cap frontera. Mai s’haurien de confondre els valors de producció amb l’estil: podria ser serialitzable una pel·lícula com Sieranevada de Cristi Puiu?


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els últims paradisos

calella

Quan la cultura ens toca

BARCELONA

La ciutat també fa memòria

Girona
Crítica
teatre

La mentida i la realitat són una

Adeu a Sandra Romero, cantant de la Black Music Big Band i Fok

salt

Cops de puny intel·lectuals

Barcelona

L’Acadèmia del Cinema Català homenatja les tretze sales centenàries que encara estan en actiu

Barcelona

Amb bona memòria

barcelona

Fotògraf ‘on tour’

BARCELONA