Actriu de raça

La Sardà era una actriu que divertia els seus companys i exigia l’atenció dels periodistes en les rodes de premsa. Sovint, amb ulleres de sol, temptejava en contra de les preguntes evidents. Amb una sorna que va lluir en la majoria dels seus personatges (i també com a presentadora de gales i de programes de televisió) desprenia una tensió particular, que contrasta amb el silenci respectuós de Núria Espert, la necessitat de reptar-se amb les grans protagonistes o el riure sorollós i balsàmic d’Anna Lizaran. Fa temps que tothom sabia de la fragilitat de Rosa Maria Sardà. Fa uns mesos va provar-se com a escriptora amb Un incident sense importància (Edicions 62, 2019) en què barreja records i ficcionava mons paral·lels, flirtejant entre les caixes dels teatres i els relats de la infància.

Es trobarà a faltar el seu caràcter insubornable; bona prova és la sorollosa botifarra que va propinar als polítics (“que es poden imaginar”) mentre rebia el Max d’honor, el 2015: “És una cosa molt del meu país: una bona botifarra i que els aprofiti durant les vacances que tindran, que espero que siguin molt llargues.” El seu pensament polític, contrari al moviment independentista, la va alinear d’oradora en una manifestació de Societat Civil Catalana el 2018. L’agost del 2017 va recitar un fragment de La rambla de les floristes en l’acte que es va fer de rebuig a l’atemptat terrorista. Ahir, però, germana del presentador Xavier Sardà, tothom reconeixia la seva vàlua incontestable d’actriu insubornable i d’implacable caràcter, amb el somriure com a antídot amable.

El seu amic i dramaturg Josep Maria Benet Jornet (mort fa poques setmanes), fi termòmetre de les contradiccions humanes, la definia com “a vegades tendra, a vegades dura, a vegades feble, a vegades injusta, tossuda com una mula i sempre generosa”. El que és segur, continuava dient fa un temps, és que “és l’actriu que no em cansaria de veure mai dalt de l’escenari”. Exparella de Josep Maria Mainat, amb qui va tenir el seu fill Pol Mainat, que també és actor, Rosa Maria Sardà va arribar al teatre de forma natural, i autodidacta: “Jo vaig arribar a fer teatre perquè a casa meva en feien, i era una cosa normal fer teatre. A mi el teatre m’ha donat cultura, m’ha convertit en una persona independent mentalment i econòmicament. M’ha donat tantes coses, que fins i tot puc dir que més a fora de l’escenari que a dalt”, declarava en una entrevista a l’Avui el 1992.

Des del 1963, va normalitzar la seva acció a l’escena. Però no va ser fins al 1969 que va ressaltar a El Knak, dirigit per Ventura Pons, un director que també hi confiarà en les seves contínues adaptacions teatrals a la gran pantalla (ahir se’l veia afectat, tot i que devia ser coneixedor de la llarga malaltia des de feia sis anys).

Sardà, patrona del Lliure fins que se’n va desmarcar coincidint amb la dimissió de Lluís Pasqual, es definia com “una germana d’idees de la gent del Lliure”. L’últim muntatge de Sardà va ser al seu estimat Lliure de Gràcia amb Crecenunsoldéu, una crua lectura dramatitzada. Una indisposició va impedir-li fer la funció ja al Temporada Alta. El 2012, signava un treball contingut a Dubte (Poliorama) quan tot just havia presentat el Sagarra dit per Rosa Maria Sardà al Lliure. Sota la direcció de Lluís Pasqual i fent duet amb Núria Espert va signar una memorable Porcia en La casa de Bernarda Alba (TNC, 2009). Sardà també va treballar en la direcció com és el cas de Petó públic (T. Alta, 2008) o L’accident. Homenatge a Albert Camus, col·laborant amb Carme Cané (Grec, 2013). Pel que fa a la intèrpret, destaca el domini de les pauses en El caballero de Olmedo (Lliure, 2014) o, més enrere, Tres dramollette (CAER, 2007) i Wit (Borràs, 2004).

Entre els premis i distincions que va rebre, destaquen dos Goya, el Gaudí d’honor, la Creu de Sant Jordi (hi renunciaria el 2017), la Medalla d’Honor de l’Acadèmia Espanyola, el Max d’honor o el premi Butaca Anna Lizaran, entre d’altres.

Rosa Maria Sardà va començar la carrera al teatre, es va fer popular amb la televisió, i a partir del seu debut en el cinema, el 1981 amb la comèdia El vicari d’Olot, de Ventura Pons, va freqüentar cada cop més aquest mitjà. “Jo vaig començar gran al cinema–deia en una entrevista a aquest diari–, quan estava fins al capdamunt de fer d’actriu al teatre i la televisió. No em falta feina. Jo no soc una estrella, soc una actriu de reparto, que està molt bé, he tingut uns papers fantàstics en aquests anys de cinema.”

A la pantalla gran, com a actriu de repartiment o com a protagonista, tant en el cinema català com en l’espanyol, va mostrar la seva vis còmica i els seus grans dots com a actriu dramàtica. A més de donar-li el primer paper rellevant en el teatre i fer-la debutar en el cinema, Ventura Pons la va dirigir a Actrius, Carícies, Amic/amat, Anita no perd el tren, Barcelona (un mapa), Any de Gràcia... També va treballar amb directors com ara Francesc Bellmunt (La ràdio folla, Rateta, rateta...), Antoni Verdaguer (Parella de tres) o Josep Maria Forn (Ho sap el ministre?). “Ficar-me a la roda del cinema ha estat un descobriment extraordinari, per mi: un ofici nou per aprendre”, comentava l’actriu. El seu treball més rellevant a escala internacional va ser Todo sobre mi madre (2001), que va valer a Pedro Almodóvar el seu primer Oscar. Un melodrama en què feia un paper de repartiment, i que explotava el seu vessant dramàtic, com ho feien també altres títols del cinema espanyol com ara Te doy mis ojos (2003), d’Iciar Bollaín

Però és per fer comèdies que la van venir a buscar més sovint des de Madrid. Com ara Ocho apellidos catalanes (2015), en què destacava entre tot l’elenc amb el seu paper de matriarca catalana fins al moll de l’os i independentista. Terrible sarcasme com la que va presentar, ja el 2016, La reina de España . I la vam veure també en comèdies espanyoles com Moros y cristianos, de Luis García Berlanga (1987); ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo? (1993), de Manuel Gómez Pereira; Alegre ma non troppo (1994), de Fernando Colomo; Airbag (1997), de Juanma Bajo Ulloa; La niña de tus ojos (1998), de Fernando Trueba, o Rivales (2008), de nou amb Colomo. Molts cineastes catalans i espanyols actius les dues darreres dècades del segle XX i la primera del XXI la van dirigir alguna vegada. El 2016, l’Acadèmia del Cinema Català li va atorgar el Gaudí d’honor pel conjunt d’aquesta carrera cinematogràfica excepcional. Però no va anar-hi al·legant motius de salut, i el va recollir el seu fill Pol Mainat.

Reina dels Goya

La seva popularitat va augmentar quan va presentar amb èxit i bones crítiques tres gales dels Goya, les dels anys 1994, 1999 i 2002. El seu humor intel·ligent i irònic, les seves ràpides rèpliques i la versatilitat (pot improvisar, cantar, ballar o fer el que calgui), combinat amb bons guions, la van convertir en una de les presentadores més recordades d’uns premis en què aquest paper pesa durant tota la gala. A la pel·lícula Actrius, un dels seus treballs més destacats al cinema, compartia repartiment amb Núria Espert, Anna Lizaran i Mercè Pons. Cada una interpretava un arquetip d’actriu, i a ella li va tocar el paper d’estrella televisiva. “En Benet i Jornet és un gran amic meu i un gran dramaturg, i he fet pràcticament totes les seves obres, en teatre, televisió, adaptades al cinema... Els d’Actrius són personatges aixecats a través de coses sentides en la vida, als camerinos... Com en quasi totes les obres del Benet, parla d’actituds davant la vida, de les pors de la gent, les seves passions, les seves amistats, els seus amors, la mort...”

La seva llarga trajectòria televisiva va arrencar a finals dels seixanta a través de les adaptacions teatrals, i va seguir uns anys amb petites col·laboracions. Ella mateixa destacava com el seu primer treball important a la pantalla petita en el camp televisiu Una vella, coneguda olor (1975), de Josep Maria Benet i Jornet. En el circuit català de TVE va treballar en programes com Lletres catalanes (1975-1978) o Festa amb Rosa Maria Sardà (1979), amb guions del seu amic Terenci Moix, en què interpretava diferents papers i va mostrar la seva gran versatilitat. El 1984-1985 també va presentar el magazín Per molts anys, en què feia entrevistes, gags, diferents personatges... “Era una diva del teatre, amb una gran agilitat mental i una gran capacitat per fer riure el públic; omplia tot l’espai”, recordava el realitzador del programa, Ferran Armengol. La seva carrera televisiva va ser llarga i prolífica, i va passar per TV3, amb sèries com Majoria absoluta o Dues dones divines, i per Madrid (Abuela de verano).

Poc amant de les entrevistes, Rosa Maria Sardà era, en canvi, una bona conversadora, i quan s’obria a l’entrevistador, es revelava un personatge alegre, vital, amb una visió que podia ser cínica, però alhora optimista del món, i amb moltes reflexions interessants sobre l’ofici d’actriu i la vida. En una entrevista a aquest diari, arran de l’estrena d’Anita no perd el tren, parlava de l’atractiu d’interpretar la gent normal, “aquestes persones que veiem i no sabem ben bé què els passa; els passen milions de coses, però no són atractives per als altres, que prefereixen admirar les models, les princeses... aquest cony de coses. Però les persones normals i corrents tenen uns mons extraordinaris a dins, i per mi són molt més atractives, m’agraden més i les entenc més bé que no les persones massa complicades o massa encimbellades”. Ella defensava: “Cal ser optimista. En els anys de depressió, quan penses que res no val la pena, s’ha de pensar que caminar amb les teves dues cames i estar viu és un privilegi extraordinari.” Actriu de raça, no deixava mai indiferent, darrere els vidres fumats de les ulleres.