Cultura

Entre els insectes i la ficció

Julià Guillamon presenta ‘Les cuques’ i ‘Vi i benzina’, volums de relats on barreja els seus temes favorits, com la natura i l’autobiografia

“Sempre anava darrere de la gent gran, dels bosquerols, que sabien coses de la muntanya”

L’incansable Julià Guillamon (Barcelona, 1962) torna al conte biogràfic amb dos nous volums: Les cuques (Anagrama) i Vi i benzina. Quatre històries apòcrifes de Joan Perucho (Vibop). Comissari de l’Any Perucho, crític des de la joventut i organitzador d’infinitat d’exposicions literàries, Guillamon ha estat en la darrera dècada un dels autors més prolixos de la literatura catalana i, fins i tot, ha reescrit alguns dels seus primers llibres, en què ja incidia en aspectes com la natura amenaçada, la vida a les barriades populars de Barcelona, l’autobiografia i els seus escriptors de referència, com Perucho i Palau i Fabre.

Com passava en alguns dels seus llibres anteriors, amb referències vivencials i la presència de la natura, Les cuques i Vi i benzina mantenen aquestes constants. Guillamon ho matisa dient: “El que escric tracta del temps. Els personatges que apareixen en diferents etapes de la vida són agents i víctimes del temps. El narrador és un nen petit, un adolescent, un jove, té xicota, se separa, té un fill, té una amant, és un home madur... No necessàriament en aquest ordre: els temps es barregen. I amb tots els altres personatges passa si fa no fa. Ara tenen quaranta anys, ara setanta, ara són morts... Hi ha molta presència de la mort a Les cuques, potser perquè ens va passar molt arran. Jo tinc dos mons: el món industrial i postindustrial i la muntanya. Hi ha una alternança de tots dos. Alguns dels textos de Les cuques que més m’agraden tracten de la relació d’una parella jove. A La fàbrica de gel [es reeditarà ampliat el 2021] és el tema principal.”

Quan el vaig conèixer, a començament dels vuitanta, Guillamon sentia predilecció pels insectes i les plantes. Recordo les converses inacabables que tenia amb el poeta Genís Cano sobre el tema. Les cuques podria ser la desembocadura de les vivències després de Travessar la riera i El sifón de can Sitra, per posar-ne dos exemples recents: “Sí, el Genís, que s’ha convertit en un personatge dels meus llibres, s’interessava molt per les plantes i coincidíem. Jo ho havia viscut des de petit. Sempre anava darrere de la gent gran, dels bosquerols, que sabien moltes coses de la muntanya. Cal dir que els personatges que surten als llibres no som nosaltres. En Genís no és en Genís, és un personatge que fa de Genís. Hi ha uns actors que fan de nosaltres. Vaig començar a parlar de les coses que vivia al bosc en alguns articles i em vaig adonar que a la gent li agradava llegir-los. Això em va animar a aprofundir-hi. Sempre barrejant-ho amb altres coses. A Les cuques és la primera vegada que parlo només de natura. I encara amb el contrapès del Poblenou i de Collserola: el món modern que viu d’esquena al món natural.”

Les cuques recuperes la residència d’Arbúcies, l’hostal de la seva mare, que sortia en alguns llibres biogràfics anteriors. Quan li pregunto què suposa el Montseny en aquest imaginari, no dubta: “A Les cuques hi ha Barcelona, el Montseny i les Alberes. El món que viu d’esquena a la natura, el bosc humit i el bosc sec. Arbúcies, Viladrau, Santa Fe, Sant Hilari, són paraules màgiques que apareixen en el text i que permeten als personatges, que han estat radicalment separats del bosc a causa de la malaltia de la dona, retornar als llocs on van ser feliços. El mateix passa amb la Font Jordana o amb les Orelles de la Mula, una muntanya de les Alberes que permet orientar-se als pescadors a la badia de Llançà. Hi ha un equilibri, sobre aquests tres peus. Són tres mons simbòlics i tres etapes de la vida.”

Dins l’educació literària, les figures del naturalista Gerald Durrell i de l’entomòleg Nabòkov són inevitables; Guillamon, no obstant, prefereix en la conversa afirmar que els seus referents directes a Les cuques són Joaquim Ruyra i Salvador Espriu: “De Ruyra en trec la precisió, la filigrana verbal a partir del coneixement detallat dels animals i les plantes. A Espriu li va passar el mateix que als protagonistes de Les cuques: quan el pare notari va morir no va tornar mai a Viladrau, on havia estat feliç. Va ser un exiliat de la muntanya, com els protagonistes de Les cuques. D’Espriu he agafat la idea del micromon: la placeta de l’hostal, amb la perruqueria de l’Angelina, la font de la bomba, can Salau, can Soms, ca la Son, can Torrent... És l’espai comunitari i de xoc entre realitats diverses: gent del poble, gent de l’Eixample que estiueja a l’hostal, els parents del pueblo que ajuden la mare a la cuina... La font de la bomba és un rellotge de pèndol que compta el temps que fuig. Com el rellotge de sol de Ronda de mort a Sinera: Vulnerant omnes, ultima necat. M’estimo molt l’Espriu.”

Les cuques ha coincidit amb una altra novetat, Vi i benzina, un homenatge explícit a Joan Perucho en forma d’uns relats fascinants: “Cada cop tinc més ganes d’escriure creació i m’agrada jugar. Vaig fer uns falsos contes de Perucho plens de coses que m’interessen a mi. Amb l’aparença de contes de Perucho de diferents èpoques, però amb un contingut ben diferent. En el darrer conte, Amb la tècnica de Lovecraft de Joan Perucho, per exemple, parlo de la decadència del món dels hotels i dels hostals de muntanya. Però la idea de fons és del Joan: el temps ho destrueix tot. En això coincidim. M’agrada molt el gènere del pastitx, la imitació humorística que, en aquest cas, oscil·la entre l’humor i el drama. En tot el que escric hi ha aquesta ambivalència, també a Travessar la riera o a Les cuques. Drama i tendresa, destrucció i humor.” Dins aquests contes surten des dels escriptors Alfonso Reyes i Francisco Casavella i el cineasta Fellini fins a les aventures del pilot Tazio Nuvolari al circuit Terramar, que encara es conserva: “L’esperit és peruchià, però els temes no gaire. Totes les referències als cotxes són perquè a mi m’agraden. A La fàbrica de fred (1991), que és la primera versió de La fàbrica de gel, que sortirà el 2021, hi ha textos sobre els accidents que van costar la vida a Henri Toivonen i a Ronnie Peterson, al ral·li de Còrsega i al circuit de Monza. I Fellini i Barbara Steele també són temes meus. Tinc la idea d’escriure una novel·la sobre Nuvolari a Barcelona. És un altre dels meus temes: les il·lusions fallides, el fracàs de les utopies. Serà una novel·la moderna, a la manera de Pirandello, Bontempelli i Trabal. A veure si aviat podem tornar a viatjar, que he d’anar a acabar-me de documentar al Museo Tazio Nuvolari de Mantova.” Guillamon nodreix aquests mons de la mateixa vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
ENRIC CALPENA
Periodista i historiador. Publica "El primer capità"

“A Gamper li encantarien Messi i el Camp Nou”

girona
Miquel Esteve
Novel·lista

“Rimbaud em té fascinat”

Barcelona
Un tast de...
‘L’aventura dels Vallbona i els inventors del futbol’, de Roberto Santiago

Comença l’aventura

Un festival viu

peralada
Crònica

Entre riures i passions

S. Feliu Guíxols
Crònica

Un duet més enllà dels límits

Kavafis dins l’univers de Poe

Girona

Els treballadors de La Pedrera, en vaga

Barcelona
patrimoni

Desencallen les obres de la plaça de la catedral de Tortosa