Llibres

Un tast de...

‘Mirall ustori’, de Lluís Busquets i Grabulosa

Aprenentatge periodístic a Olot i censura

“Mirall ustori”
Parnass Edicions
Autor:
Lluís Busquets i Grabulosa
Pàgines:
Dietari memorialístic
Pàgines:
484 €
Preu:
20,00 €
Un mirall ustori és un espill circular còncau que concentra els raigs de sol en el seu focus i és capaç de reflectir-los amb algun propòsit. L’autor fa convergir, en sis anys del seu dietari (1981-1987), les pròpies vivències d’aquells temps estantissos per a Catalunya (s’apuntalava l’autonomia malgrat el 23-F i la LOHPA) i la seva consolidació professional en els camps de l’ensenyament, l’edició i el periodisme. L’autor se serveix de retrospeccions memorialístiques en tres escenaris tan diferents com Olot, Roma o Barcelona.
“Frase

D’Olot-Misión caldria parlar-ne molt. L’any 1969 –l’any de desaparició del “carrilet” de via estreta, un any després del maig francès del 68– la vella redacció ens deixà confegir als joves el número extraordinari de Festes del Tura, que va ser el 714. Érem Arcadi Calzada, Kim Domene, Miquel Plana, Pere Planella, Josep Ramoneda, Alfred Sargatal i servidor. Alguns, feia un any, havíem viscut a l’estranger el maig francès del 68. Entre nosaltres (ens autoanomenàvem “Equip de treball”), tot preparant materials amb esforç i il·lusió durant l’agost, fèiem xanxa; volíem acabar amb l’estretor de mires olotines simbolitzada per les vies del carrilet i l’automotor acabats de desaparèixer: “El maig francès del 68 arribaria a Olot un any després!” Volíem denunciar una societat fonamentada sobre un cofoisme eixorc i criticar alguns aspectes gairebé intocables per la societat olotina benpensant com el Ball-Pla (una carta amb centenars de signatures d’olotins s’oposava a aquella manifestació classista i arcaica), l’assistència de les autoritats a les funcions religioses, l’immobilisme, la manca d’horitzons, la pintura olotina... Recordo un acudit d’en Domene provocador. [...] Recordo que tots aportàvem fotos de la ciutat per a un reportatge titulat ’La fotografía, testigo de cargo’: s’hi palesava el galimaties urbanístic i es deixaven entreveure interessos inconfessables. El resultat va ser un escàndol majúscul: damunt nostre van caure totes les reprovacions ciutadanes (alcaldia inclosa). L’Ajuntament en ple va redactar una nota de rebuig [17-IX] signada per l’alcalde en què lamentava el torpe contenido de la publicació. Alguns subscriptors es van donar de baixa [...] La vella redacció del setmanari, en un editorial titulat ’Una dolorosa experiència. Nota de redacción’, en el número següent, el 715, gairebé demanà perdó. [...]

El gener de 1970, mossèn Salvador, rector de la parròquia de Sant Cristòfor les Fonts, n’assumí la direcció: era un capellà jove, preparat (havia estudiat sociologia i pastoral a la universitat francesa de Lille), amb el concili Vaticà II ben paït. Entre nosaltres s’establí una amistat cordial malgrat la distància. L’etapa de mossèn Batalla, que tenia fil directe amb el bisbe Narcís Jubany, va suposar una altra manera de fer aquelles velles pàgines. La veritat, vist des de la perspectiva d’ara, és que li vaig donar molts maldecaps.

Tinc davant meu l’expedient del Sr. Delegado de Información y Turismo. Havia infringit no sé quants ni quins punts de no sabia quina llei de premsa i ens van fer un plec de càrrecs el 5-XI (expedient 204/74) i el pobre mossèn Batalla havia de signar un altre plec de descàrrecs el 13-XI, segellat l’endemà (ho guardo) a la Delegación Provincial del Ministerio de Información y Turismo, justificant els meus pobres articles (considerats simples gasetilles), fins i tot amb els documents del Vaticà II. El bo del cas és que ell, com a bon director, no em donava cap detall del seu viacrucis; només m’havia assabentat de l’expedient i m’havia aconsellat d’oblidar-me unes quantes setmanes d’escriure els meus articles. El mossèn no se’m va queixar mai. I, així i tot, encara li vaig donar més cabòries i neguits en una altra ocasió. Quan Xirinacs sortí de la presó de Carabanchel el 6 d’octubre de l’any 1975, amb possibilitats que li donessin el Nobel de la Pau, que finalment anà a parar al físic nuclear soviètic Sergei Sàkharov, li vaig anar a fer una entrevista al seu pis del carrer La Corunya. Mossèn Batalla la va publicar a Olot-Misión el 14 de novembre, sis dies abans de la mort del dictador. Total, que la Guàrdia Civil el va anar a trobar, pobre mossèn!, i li va demanar on vivia servidor. Ell prou els digué que era a Barcelona, no sabia on, perquè enviava les meves col·laboracions per correu (això darrer no era cap mentida), però no s’ho devien creure.

Olot, diumenge 3 de maig de 1981

La mort de Franco

El 15 o el 16 de novembre, la Guàrdia Civil demanà al mossèn on se’m podia localitzar. El 17 van anar a amoïnar els meus pares, pobres. El pare ni m’ho va fer saber. El 18 hi van tornar, segons m’explicà el meu germà, i la parella de la benemèrita es passejà unes quantes hores davant del domicili familiar. Ara es van espantar un xic i el pare em va trucar: només em va dir que parlés amb algun amic de confiança, dels que em veien diàriament, a fi que, si em passava res, se n’assabentés tot seguit i, de retruc, ells. I, sobretot, que no fos bocamoll. Li vaig fer cas i no només vaig contar la situació a un parell de persones de confiança, sinó que vaig fer-los arribar una adreça d’un magnífic advocat vallesà que havia conegut quan el naixement de “Rialles”, en el qual havia col·laborat a Sabadell. Vaig parlar amb el meu germà, amic de mossèn Batalla: no les tenien totes. El matí del 19 mossèn Batalla em va trucar: no havia de tenir cap por, no em podien fer res, però, per prudència, si no m’era gaire difícil, millor que, aquella nit, no dormís al pis. Temia que busquessin la meva adreça de Barcelona. I millor que no expliqués les raons de no dormir a casa a ningú.

Sort que no havia de tenir cap por! Vaig seguir les recomanacions. Des d’aquella tarda del 19 fins a la matinada em vaig empassar no sé quantes pel·lícules, fins i tot les de les sessions golfes de l’Ars. I vaig passejar per la Barcelona nocturna com no havia fet mai, amb ànims de notari de la realitat, imitant Josep M. Espinàs. Vaig caminar sense presses de Plaça Catalunya a Gal·la Placídia. Prostitutes, discussions a la sortida d’un local de joc prohibit, conegut per tothom, un xoc entre una moto i un taxi, els bars tancats, una discussió de dos borratxos... No sé per què –Raskolnikov, de Crim i càstig, també s’apropava al domicili del crim-, vaig apropar-me al meu domicili de Madrazo. Els companys sabien que si algú preguntava per mi havien de dir que era a Andalusia. Imagino que no s’ho van pas creure. Cada ombra que veia passant per la voravia del davant de casa em pensava que era algú que anava a la meva percaça. I, després, llegeix Dostoievski! Vaig allunyar-me del meu barri. Podia calcular el temps que necessitaven els escombriaires per deixar sense brossa un carrer. Vaig veure punxar-se droga una marcolfa asseguda en un portal. Però els segons es feien segles. Les cinc... Les sis...

Va costar que m’adonés dels primers repartidors de pa d’algunes fleques, de les primeres camionetes repartidores de diaris... Costava fer-se clar. Les set... Els jardiners regaven els parterres de Gal·la Placídia. A quarts de vuit hauria de trucar al COU “Jaume Bofill” i dir que no aniria a treballar. Si hi trobava el director, li podria explicar la veritat; si sols trobava alguna secretària, m’hauria d’inventar alguna grip i em dolia perquè mai no havia mentit. Quan era més conscient de mi mateix vaig veure tres o quatre persones que feien comentaris en veu alta en un quiosc acabat d’obrir. Però, si calia mantenir la guatlla que era a Andalusia, el quiosquer no em podia pas veure: em coneixia. Vaig suposar que el diari duia una nova notificació de l’estat de Franco. Així i tot, m’hi vaig apropar d’esquitllentes. Sortosament hi havia penjat un diari i vaig poder llegir de lluny estant: “Franco ha muerto”. Finalment el dictador havia fet l’últim badall. Amb la notícia en vaig tenir prou, i això que tenia ganes de comprar-me dos o tres diaris. Aniria a fer-ho a un quiosc on no em coneguessin...

Barcelona, 20 de novembre de 1981

La Primavera de Praga a Roma

L’estiu del 68, vist que tenia carnet de conduir, se’m demanà d’acompanyar tres escolapis clandestins de Txecoslovàquia a una audiència pública del Papa a Castel Gandolfo. Eren sacerdots amb oficis de mecànic, jardiner i què sé jo sota el règim comunista, que vivien amb germanes i cosines com si fossin les seves mullers per no desvetllar sospites. Una d’elles, Maria Kiselová, les acompanyava amb dos dels seus fills, Yurko i Kristina. Els feia veritable il·lusió de ser a Roma i veure el Papa (havien aprofitat, de fet, la primera tongada de llibertat de la Primavera de Praga d’Alexander Dubcek), però ni ells ni ningú havien pres cap providència per obtenir alguna situació especial, algun lloc proper al Sant Pare, que els seminaristes sabíem perfectament com aconseguir. Castel Gandolfo era ple de gom a gom i, al Pati d’Audiències, no hi cabia ni una agulla. Ens va tocar a la quinta forca, darrere de tot, enmig del bigarrat enrenou dels turistes estiuencs. Ells es mostraven molt agraïts –ens enteníem en un macarrònic llatí–, però jo els veia una mica decebuts. Els vaig fer sortir d’on eren abans d’acabar, per mirar d’esperar-lo, el Sant Pare, juntament amb centenars d’altres persones que sabíem per on sortia i es dirigia processionalment –però sense cadira gestatòria– per un pati interior vers el Palauet on residia. Em van seguir amb un xic de desgana, la veritat, perquè no havien rebut la benedicció papal.

Vaig assegurar-me amb un guàrdia que el Papa passaria allà i, en efecte, no va trigar gaire a arribar amb el seu seguici, amb cardenals i acompanyants davant. Quan va passar just davant nostre vaig cridar: “Santità! Questi sono preti cecchi!” Tot i la meva veuassa, de bon primer, saludant com feia a tothom –en especial els nens petits–, va semblar que no em sentia, però, sobtadament, es va girar, va tornar enrere quatre o cinc passes enmig dels prelats que l’acompanyaven i va demanar en italià: “On són aquests sacerdots txecoslovacs?” “Aquí, aquí, Santedat”, tornava servidor a la càrrega, assenyalant-los. Es va obrir pas, la gent es va fer enrere i els pobres sacerdots, avançant-se, se li agenollaren als peus. Recordo que un d’ells, el que m’havia dit que feia de mecànic, rodanxó, cepat, calb, es va posar a plorar sense parar com un nen. Pau VI endevinà amb un sol esguard tota l’heroïcitat sacerdotal d’aquells homes, els va fer alçar i els va estrènyer les mans, un per un, lentament, enmig de les seves. “Voi, la Chiesa dolente siete la vera Chiesa triomfante, e non Noi. Vi benediciamo nel coraggio di Gesù”, els va dir, donant-los la benedicció amb un breu senyal de la Creu a l’aire, a l’alçada dels seus fronts. Algú estirà el Papa perquè el seguici processional s’havia aturat i bé calia reordenar-lo. Pau VI se’n tomà al lloc on pertocava fent un esguard a aquells homes que no oblidaré mai.

Quan els vaig traduir el que els havia dit encara es van emocionar més. “Pulcherrimam benediccionem!” “Et vos metum avevatis non obtinere...” Els deia macarrònicament que tenien por de no haver obtingut la benedicció general... Estaven tan exultants que no sabien com agrair-m’ho. Van demanar al meu superior que em deixés ser el seu cicerone a Roma durant aquells únics dos dies que hi podien passar. (Era estiu i no tenia classes. Gràcies a ells vaig ser a les platges d’Ostia i vaig fer real una les meves il·lusions: veure Tívoli de nit, amb totes les il·luminacions dels jardins. Vaig ser el seu xofer.)

Des d’aleshores, quan em demanen si en els anys de vida religiosa havia conegut mai un sant de carn i ossos, sempre dic que sí, que almenys tres: el pare Joan, un ancià que a Moià es va escarrassar perquè aprengués llatí, el pare Arrupe i Pau VI.

Barcelona, dc 14 de setembre de 1983

Lluís Busquets i Grabulosa

Nascut a Olot (1947). Professor, escriptor i periodista. Casat, té un fill. Els seus assajos bíblics han estat polèmics. Darrerament ha publicat l’àmplia biografia “Lluís M. Xirinacs: el profetisme radical i noviolent” (2017), la novel·la “Llums de sincrotró” (2018), el poemari “Si voleu, desllegiu-me” (2019) i l’assaig “El judici”. (2019



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda