La mirada estranyada

No s’acaba de saber per què Under the skin ha trigat set anys a estrenar-se a l’Estat espanyol, quan és un film de culte pràcticament des de la seva presentació al Festival de Venècia del 2013. El seu director és Jonathan Glazer, creador de films publicitaris i vídeos musicals amb un estil molt propi i, amb una filmografia escassa, autor d’una altra pel·lícula de culte: Birth, amb Nicole Kidman de protagonista. Però, a més, hi ha una enigmàtica Scarlett Johansson encarnant una alien que, seguint una certa tradició del cinema fantàstic, pren possessió d’un cos humà per exercir una seducció destructiva en homes solitaris.

Aquesta extraterrestre, com si estigués programada com una “dona fatal” sense desig propi, observa el món, i així els humans que hi habitem, amb una mirada estranyada que, com si els seus ulls fossin una càmera invisible, es correspon amb la naturalesa d’unes imatges que mostren l’Escòcia urbana (o més aviat l’Edimburg suburbial) i la rural (fins acabar en un bosc), en un trànsit que, de la tecnologia a la naturalesa, no és aliè a la mudança del “personatge” i també de la seva intèrpret. Hi ha un moment en què, després de caçar un cos “anormal” que és rebutjat, sembla humanitzar-se i adquireix una vulnerabilitat que l’exposa a l’agressió masculina. No sé si he intentat explicar massa una pel·lícula que no es deixa atrapar i que, amb el seu misteri, predisposa a l’experiència única i potser intransferible de cada espectador. Una pel·lícula que conté una reflexió sobre el cinema (convivint-hi imatges quasi naturalistes amb altres d’extremadament artificioses) fent-hi present la seva capacitat hipnòtica sense que s’anul·li la consciència.