Conduint pel nord d’Europa

Ha obert el Volvo a distància i ha tan­cat la porta del vehi­cle sense haver-se tret encara la parca. Lla­vors ho ha fet, i s’ha posat còmode. En sor­tir del des­patx d’en Niels Jen­sen, la pluja havia aug­men­tat d’inten­si­tat, i l’ha sorprès la força del vent que se li ha pre­ci­pi­tat a sobre a la can­to­nada de l’edi­fici com si l’esperés, com si volgués com­pli­car-li expres­sa­ment el recor­re­gut ja prou tortuós a través de la immensa gespa al des­co­bert que s’este­nia davant seu fins al cotxe, una gespa recor­re­guda per cami­nals sinu­o­sos, per on els estu­di­ants avançaven amb penes i tre­balls. Ara cir­cula per l’auto­pista en direcció sud. Amb cada ratxa de vent, el cotxe es des­plaça a l’esquerra. Hi ha cen­te­nars de tràilers que bai­xen en fila índia o que pugen per aquest eix lon­gi­tu­di­nal que recorre Jutlàndia de baix a dalt, tallat al mig per un eix trans­ver­sal que uneix el port d’Esb­jerg amb el de Malmö, a Suècia, i que salta tres braços de mar. En Marc deixa enrere Aar­hus, que se les heu amb el que ja és molt més que una ven­tada. Dar­rere el vidre, el pai­satge és sor­pre­nent­ment pla, amb una quadrícula de prats i sem­brats i file­res d’arbres de tant en tant. En Marc es con­cen­tra, sac­se­jat a cada avançament i amb la visi­bi­li­tat reduïda pels esquit­xos d’aigua. L’eixu­ga­pa­ra­bri­ses s’embala i després recu­pera un ritme més suau. La península de Jutlàndia apunta a Noru­ega, i ell baixa. I a banda i banda, tots aquests cami­ons i semi­re­molcs en trànsit cap a les grans pla­nu­res de l’Europa del Nord, de les quals Jutlàndia és una mena d’excrescència, com una pro­lon­gació de Sch­leswig-Hols­tein, que encara era una província danesa abans de la Guerra dels Ducats i que Dina­marca va per­dre. I amb ella, la sor­tida al mar del Nord que ofe­ria el port d’Ham­burg. Per això es va pren­dre la decisió de cons­truir Esb­jerg, que va ser el seu refugi durant molt de temps perquè al cen­tre històric hi ha una casa en con­cret que des­taca entre totes les altres. Molt després d’haver ple­gat de Maersk Dri­lling, una filial del gegant danès Maersk espe­ci­a­lit­zada en per­fo­ra­ci­ons, ara hi tor­nava. Quan vivia a Sta­van­ger hi arri­bava en tres hores, amb el ferri. En Marc cir­cula tota l’estona pel car­ril de l’esquerra, vigi­lant la tanca de segu­re­tat i les ban­da­des dels cami­ons, la força de les ràfegues de vent segueix aug­men­tant, i això només és el prin­cipi. Durant molt de temps, Esb­jerg va ser aquell punt del mapa que li ser­via de referència, que tenia valor de punt d’anco­ratge. En Marc està agraït a Prússia i als prus­si­ans. Perquè, ima­gi­nem que no hagues­sin gua­nyat i que aquell dia Dina­marca no hagués que­dat reduïda a la mínima expressió, limi­tada als ports del Bàltic, Aar­hus i Copen­ha­guen, sense res d’interes­sant a l’altra banda, la del mar del Nord; ima­gi­nem que els dane­sos no hagues­sin per­dut Sch­leswig-Hols­tein i la seva ober­tura al mar: ales­ho­res no hau­rien fun­dat Esb­jerg. El seu par­la­ment no hau­ria votat, el 1868, l’exca­vació d’un gran port comer­cial per subs­ti­tuir un embrió de moll i deu caba­nes de pes­ca­dors que hi havia. I els camps de dar­rere el port no hau­rien estat par­cel·lats ni s’hi hau­rien traçat dese­nes de car­rers en angle recte dins d’un perímetre d’uns dos quilòmetres per tres, que deli­mita actu­al­ment el cen­tre històric. Si s’hagués seguit el model rigorós i expe­di­tiu de les pobla­ci­ons bolet edi­fi­ca­des a prop d’una mina o d’un jaci­ment petrolífer i des­ti­na­des a ser aban­do­na­des, tot i que algu­nes es van con­ver­tir en grans metròpolis cons­truïdes al prin­cipi de qual­se­vol manera, cosa que no és el cas, Esb­jerg no hau­ria sor­tit de terra d’un cop de vareta màgica, com era el destí, en aque­lla època, de les noves pobla­ci­ons de l’oest ame­ricà, ni la casa amb frontó de la Pia Ander­sen, dar­rere l’hotel Bri­ta­nia a escas­sos dos-cents metres de la plaça prin­ci­pal, que no és al cen­tre de la quadrícula, com hau­ria estat lògic i fàcil de fer, sinó que es troba clara­ment des­plaçada cap al port; aque­lla casa, doncs, amb un frontó de totxo des­pro­por­ci­o­nat, que va ser pri­mer un pro­jecte a la taula d’un arqui­tecte, encàrrec d’un arma­dor o comer­ci­ant de finals del XIX que havia pros­pe­rat prou per osten­tar aquest símbol exte­rior de riquesa però no per poder-se pagar un segon pis, per tot això, pels daus tirats i la ciu­tat orde­nada en un temps rècord, i per l’ambició d’un burgès feta rea­li­tat, sense aquesta història, abans que la casa es fes malbé per falta de man­te­ni­ment, per culpa d’aquest frontó inútil i car en què con­sis­tia tot el seu encant i la seva excen­tri­ci­tat, que la feia sem­blar lletja, depèn, o ori­gi­nal, segons els gus­tos, la casa de la Pia no hau­ria estat com­prada i reno­vada, el seu marit Kurt no hau­ria cons­truït un annex de totxo per una decisió presa un ves­pre i exe­cu­tada l’estiu següent, i la Pia després de la mort d’en Kurt no hau­ria obert una pensió, no hau­ria fet con­di­ci­o­nar l’annex del fons del jardí, espe­ci­al­ment gran per ser un jardí de ciu­tat i flo­rit, i ell, en Marc Bert­he­lot, el maig del 97, no hi hau­ria tru­cat a la porta, la secretària de recur­sos humans de la Maersk Dri­lling, el dia de fir­mar el con­tracte, no li n’hau­ria donat la infor­mació i ell no hau­ria pro­vat sort en la recerca d’allot­ja­ment, deu dies abans de la seva pri­mera cam­pa­nya de per­fo­ració al jaci­ment gasístic de Tyra, no s’hau­ria pre­sen­tat a l’adreça indi­cada, no hau­ria alçat la mirada a l’estrany frontó que els havia fet deci­dir, a la Pia i al seu marit, de com­prar-se aque­lla casa típica d’Esb­jerg i alhora atípica així que s’ho van poder per­me­tre, en Marc no s’hau­ria tro­bat davant la dona, i gràcies al seu cos opu­lent i generós que omplia el pas de la porta quan va obrir, i a la llum del dar­rere, en aquell ins­tant mateix, no hau­ria sabut que es tro­bava al lloc ade­quat. Durant anys, Esb­jerg havia estat el seu port d’amar­ratge. Més que una for­ma­li­tat admi­nis­tra­tiva, més que un nom pin­tat a la popa dels bar­cos comer­ci­als dane­sos el dia que els matri­cu­len, que marca quin regla­ment i quina legis­lació s’aplica en cas de litigi, i que poden recórrer tots els mars del pla­neta sense tor­nar mai. Esb­jerg va ser el seu port d’amar­ratge, d’aque­lla manera que els mari­ners en tenen un. Un lloc espe­cial, esco­llit, lluny del país d’ori­gen, que omple el buit de tot el que queda enrere, els fami­li­ars aco­mi­a­dats al moll però no només, també una falta, una absència cons­tant que no des­a­pa­reix enlloc, que es renova a cada escala, enlloc que no sigui aquí, sota els trets d’un ros­tre de dona o d’home, jove o vell, per trans­ferència de tot el que manca. Per a en Marc Bert­he­lot, aquesta absència omplerta va tenir durant anys els cabells blancs tallats arran, les espat­lles amples i la càlida mirada blau clar de la Pia Ander­sen. I també el seu pit impo­nent sota la samar­reta i el jer­sei de coll de pic que l’aixa­fa­ven, i un sobrepès com el d’aque­lles venus de mar­fil del Paleolític capa­ces d’enca­bir-ho tot entre els seus plecs, i que per això ins­pi­ren res­pecte, un excés de carns en què l’excés és una pro­mesa, de repro­ducció, de vita­li­tat, de lon­ge­vi­tat, com també el mar­fil de la pell, com la pell fina d’una vella dama anglesa extra­or­dinària­ment suau a les gal­tes, però a diferència de les esta­tu­e­tes del Paleolític, que no tenen ni braços ni cames, o els tenen amb prou fei­nes esbos­sats, els braços de la Pia eren tan amples com les cames d’ell, i por­tava un rellotge cro­mat al canell que era una vegada i mitja més grui­xut que el seu. En Marc desem­bar­cava a Esb­jerg i ella era allà. Al prin­cipi ho feia entre missió i missió. Més tard, expres­sa­ment. La Pia era molt dife­rent d’un cos sec i tens, apri­mat per din­tre, que et va rose­gant a base de temps i de pro­xi­mi­tat o que et con­su­meix tal com ell mateix es con­su­meix. Era tot el con­trari. La rebuda, el con­sol, la bon­dat. El seu pit generós, irre­duc­ti­ble a un sim­ple atri­but de dona, capaç d’aco­llir-ho tot, el millor i el pit­jor, exces­siu, des­bor­dant com entre les dues pla­ques d’una mamo­gra­fia cada cop que l’estre­nyia con­tra ella, quan es tor­na­ven a veure o quan se n’anava; i ara, a Esb­jerg hi ha aque­lla casa buida, que des­taca entre totes, i que haurà d’afron­tar o esqui­var.

El vent bufa i des­via els vehi­cles de la dreta cap al car­ril de l’esquerra, empeny els cami­ons, que ofe­rei­xen molta més resistència que ell. En Marc aguanta el volant amb força i acce­lera. Com si la velo­ci­tat li per­metés domi­nar millor la tra­jectòria. Cosa que passa al mar però que no s’ha demos­trat a la car­re­tera, excepte a la sor­tida d’un revolt. Aquí l’auto­pista dis­corre com­ple­ta­ment recta a través de la pla­nura, no exac­ta­ment cen­trada al mig de la península, com una columna ver­te­bral, sinó decan­tada cap a l’est, cap al Bàltic. Durant els pri­mers quilòmetres, el temps d’aban­do­nar l’aglo­me­ració urbana, d’adap­tar els hàbits de con­ducció, d’adqui­rir nous refle­xos, ha fet un esforç per man­te­nir la con­cen­tració. Abans que els pen­sa­ments, en punt mort, el domi­nes­sin. Con­du­eix de pressa, mal­grat les difi­cul­tats per cir­cu­lar, com si la velo­ci­tat fos una con­dició per poder mani­o­brar, com a l’època de la nave­gació a vela, l’època de les grans embar­ca­ci­ons amb el seu capità, únic amo a bord després de Déu, aban­do­na­des al pic de la tem­pesta per Déu i tots els sants patrons, sense que s’enten­gui per què ningú ha donat l’ordre d’arriar totes les veles abans d’arri­bar a aquest punt, amb les veles des­tros­sa­des, la nau amb pro­ble­mes, i que mal­grat tot manté el rumb, per la neces­si­tat d’allu­nyar-se de les cos­tes, ara que ja és massa tard per bus­car-hi refugi, d’enfron­tar-se amb les grans ona­des, remun­tar-les i dava­llar-les en comp­tes de dei­xar-se atra­par de cos­tat i bol­car, i per acon­se­guir-ho manté prou velo­ci­tat amb les res­tes de les veles esquinçades, prou potència fins i tot enmig de l’onada per remun­tar-la. En Marc deixa enrere una ciu­tat en alerta roja i es pre­ci­pita a enfron­tar-se amb una altra cosa. Jutlàndia és un apèndix de la gran pla­nura de l’Europa del Nord que es com­pleta amb dues de les illes més grans del Bàltic, amb Odense a la pri­mera i Copen­ha­guen a la segona, i que cons­ti­tu­eix el gruix del ter­ri­tori de Dina­marca, amb un seguit de ponts a l’eix viari est-oest, a par­tir de Kol­ding, punt nodal de la xarxa, fins a Malmö. Alguns cor­ren el perill de que­dar tallats ben aviat a la cir­cu­lació. Però això no el pre­o­cupa, ja que quan arribi a l’encre­ua­ment aga­farà la direcció d’Esb­jerg. Amb cada ban­dada, aug­menta la pressió de la mà al volant, i amb cada avançament d’un tràiler hi afe­geix la mà lliure, asse­gura la direcció i després recu­pera la posició ini­cial, amb el colze con­tra la fines­treta.

Ara l’auto­pista salva el fiord de Vejle, fiord segons el mapa. En la pràctica, ni més ni menys que un estu­ari. No és d’espe­rar l’espec­ta­cle grandiós que el tre­ball de les gla­ce­res ha pogut pro­duir a Noru­ega. Aquí les cos­tes són bai­xes i sor­ren­ques. Per pri­mera vegada després de dei­xar Aar­hus, en Marc veu el mar. I apro­fita el moment que, fins i tot un dia com avui, trenca la mono­to­nia del pai­satge. Amb l’apro­xi­mació del Xaver, els eixos nord-sud són els més expo­sats. En Marc sap que al pri­mer acci­dent greu que hi hagi, a la pri­mera topada en cadena, talla­ran el trànsit. Però de moment es pot cir­cu­lar. El cen­tre del sis­tema depres­si­o­nari s’espera cap a mitja tarda. Fins ales­ho­res, el vent no pararà d’aug­men­tar. Durant la tra­ves­sia del fiord de Vejle, al mig del pont, uns rètols llu­mi­no­sos dema­nen prudència als auto­mo­bi­lis­tes. Han reduït la velo­ci­tat màxima. En Marc can­via al car­ril de la dreta. Observa el Bàltic per la fines­tra, i de cop hi ha alguna cosa que es torna con­creta, fac­tual: per con­trast amb l’estat del mar aquí, pren consciència del que l’espera a l’arri­bada; aquí el mar està rela­ti­va­ment encal­mat i hau­ria de seguir així, no hi haurà prou temps perquè es for­min grans ona­des abans que la per­tor­bació fugi cap a l’Europa Cen­tral, men­tre que a l’altra banda, a la façana occi­den­tal de Jutlàndia, el que l’espera és d’una natu­ra­lesa molt dife­rent, i ho sap. El que passa ara mateix al mar del Nord, a sobre, a la superfície, i per sota, s’ho pot ima­gi­nar amb molta faci­li­tat perquè ell i els seus col·legues s’hi han hagut d’enfron­tar i d’adap­tar moltíssi­mes vega­des. A dalt, al cel, la Mar­ga­ret i l’Step­hen Ross empre­nen la tra­ves­sia de la conca. Si no és que els han anul·lat el vol, cosa que en aques­tes con­di­ci­ons segu­ra­ment seria el millor. Quan es troba amb l’Step­hen, les poques vega­des que no l’ha pogut evi­tar, no li pre­gunta mai per la Mar­ga­ret. Es limita a espi­go­lar infor­mació aquí i allà, a mercè de la con­versa, del que l’Step­hen li explica espontània­ment. Cons­ci­ent que de tota manera mai no podrà omplir el buit, que mai no en tindrà prou.