Cultura

Un projecte de país

Es presenta la maqueta del futur Museu Carmen Thyssen de Sant Feliu, amb el repte de buscar finançament i la voluntat de finalitzar les obres al llarg del 2023

El cost del projecte supera els 7 milions d’euros i es vol tenir enllestit el 2023

El futur Museu Carmen Thyssen de Sant Feliu de Guíxols obre una nova etapa clau amb una ambiciosa proposta de l’equip d’arquitectes Nieto-Sobejano, que redactarà el projecte bàsic i executiu; aquest inclou la construcció d’un edifici contemporani que ha de servir de metàfora del claustre que no es va construir al monestir, establint un diàleg amb l’edifici històric. A la pràctica, tot el recinte del monestir serà el Museu Carmen Thyssen amb la vocació de ser un espai que estableixi diàlegs, ple d’iniciatives, culturals i pedagògiques.

Aquesta etapa s’inicia sense tenir garantida la participació econòmica ni de la Generalitat ni de l’Estat. Aquest és un punt rellevant si es té en compte que s’està davant d’una actuació que pot moure’s entre els 6 i 7 milions d’euros.

Estabilitat política

L’alcalde, Carles Motas, que confia poder posar a licitació les obres a finals de l’any vinent per finalitzar-les el 2023, reclama “estabilitat política” als respectius governs per poder garantir el finançament d’aquest projecte cultural clau per al país i Sant Feliu. Motas es va mostrar convençut ahir, durant la presentació de la maqueta al pati del monestir, que “en tractar-se del projecte museístic més important en aquests moments a Catalunya, es podrà concretar en els terminis que es preveu”.

La proposta consisteix en la rehabilitació de les tres plantes del monestir, on hi haurà el fons permanent de la col·lecció de pintura catalana dels segles XIX i XX de la baronessa Carmen Thyssen Bornemisza; el museu d’història de la ciutat, altres serveis i propostes, i que té com a element arquitectònicament rellevant un edifici al pati que ha d’evocar el claustre que no es va construir, establint un diàleg amb el conjunt.

La idea dels arquitectes és que el sostre d’aquest l’edifici de nova construcció sigui una mena de “jardí” que connecti visualment amb els que l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols va adquirir l’any 2016, situats al costat del monestir. Segons ha explicat Enrique Sobejano, el projecte vol que aquest cub es converteixi en el “cor” del museu, vinculant-lo conceptualment “al claustre que mai es va arribar a construir”. L’alcalde també va explicar que es treballa per, a banda del museu, poder executar la urbanització dels entorns.

Tal com es recull en la memòria de la proposta, la incorporació del Museu Carmen Thyssen al Monestir suposa una excepcional oportunitat per la recuperació i posada en valor del monument històric, el propi monestir. També es fa una transformació per mitjà d’una ampliació contemporània que respecta i complementa l’edifici original.El monestirEl monestir es va aixecar originàriament vora restes romanes, i ha tingut diferents intervencions arqueològiques que abasten des del pre-romànic fins al segle XVIII i època actual. El monestir suposa, en essència, l’origen fundacional de la ciutat, i el principal protagonista de la memòria amb la mateixa. El conjunt manifesta el seu caràcter heterogeni i inacabat, i la seva estreta relació històrica amb l’espai natural dels 5000 metres quadrats dels jardins del monestir, adquirits al 2016 per part de l’Ajuntament per integrar-los a l’espai. El punt d’arrancada del projecte és doble: d’una banda el fet que el claustre previst inicialment mai no es va arribar a construir per part dels monjos benedictins. De l’altra, el fet de l’adquisició dels jardins per a ús públic.La propostaLa proposta de Nieto-Sobejano parteix de la voluntat de connectar els espais públics oberts de la plaça urbana amb els Jardins del Monestir, fomentant la relació entre arquitectura i paisatge. La traça figurada de l’inexistent claustre es transforma simbòlicament en un jardí/hort elevat, sobre el qual es desenvolupa el nou cor del museu: un espai polivalent des del qual s’accedeix als espais de l’edifici històric, així com a l’espai natural exterior.Es concep una entrada diferent al museu. Es manté l’accés principal a través de la portalada original, i els visitants travessaran una sala voltada, que serà l’àmbit d’arribada, informació, venda d’entrades i guarda-roba amb taquilles. Una obertura al mur posterior permetrà sortir a un espai obert delimitat per una gelosia cap al carrer de l’Horta.Es fa de manera anàloga a certs museus, en què l’espai exterior i interior estableixen una continuïtat –com el Peggy Guggenheim de Venècia o el de la Fundació Maeght de Saint-Paul-de-Vence, a la Provença francesa–. El visitant, un cop ja passat el control, podrà circular lliurament dins el recinte, entrar al museu a través del claustre-ampliació, o bé pujar als jardins.L’ampliació del Monestir evoca la història i la tipologia arquitectònica de l’edifici i la seva relació de continuïtat amb els jardins del Monestir, com a espai articulador de tot el conjunt. La seva planta quadrada de 27m rememora el claustre que mai va arribar realitzar-se del tot, mentre que l’estructura de la seva coberta lliure de pilars intermedis, constitueix el suport formal del nou espai polivalent.L’espai flexible resultant, de 5 metres d’alçada lliure, permetrà diverses maneres expositives: pintura, escultura, performances i instal.lacions artístiques, o bé podrà servir com a espai per a esdeveniments i presentacions. Lla botiga s’ubica al costat de l’entrada, mentre que les noves zones d’emmagatzematge i dipòsit se situen al voltant, en semisoterrani i comunicades directament amb la zona de càrrega i descàrrega. Els espais interiors del monestir seran rehabilitats amb el màxim respecte a l’edifici original i a les característiques de les diferents èpoques.El projecte és l’expressió d’una arquitectura directa i clara que conviu amb una llarga i heterogènia història del monestir. Una proposta atenta a l’escala del seu entorn i a les qualitat sespacials en el seu interior, conscient del paper de l’arquitectura contemporània en relació amb la ciutat, el paisatge i la història.L’equip redactorL’equip Nieto-Sobejano, amb seu a Madrid i Berlín, compta amb una dilatada experiència i guardons internacionals. Fundat per Fuensanta Nieto i Enrique Sobejano, han participat en la Biennale di Venezia, al MOMA de Nova York, entre altres certàmens, i han obtingut el Premi Nacional de Restauració del Ministeri de Cultura, al 2008. Van rebre també el Premi Nike 2019 del Bund Deutscher Architekten, el Premi Aga Khan 2010, el Piranesi Prix de Roma al 2011, el Museu Europeu de l’Any (2012), el Hannes Meyer Prize (2012), la Medalla Alvar Aalto (2015) i la Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts del Ministeri de Cultura (2017).Entre les obres més destacades de Nieto-Sobejano Arquitectos hi ha el Museu de Madinat al-Zahra, el Museu Moritzburg a Halle, el Museu de San Telmo de Sant Sebastià, el Palacio de Congresos de Zaragoza, la Fundación Martín Chirino a las Palmas, el Museu Joanneum de Graz, el Centro de ARte Contemporáneo de Còrdova i el Centre Arvo Pärt d’Estònia. Actualment estan treballant en l’ampliació del Museu Arqueològic de Múnic, l’ampliació del Museo Sorolla de Madrid, el museu Monblanc d’Hamburg, l’Hotel Königshof de Múnic i l’Arxiu de les Avantguardes de Dresde. S’han escrit tres monografies sobre la seva obra.

LA FRASE

El Museu Carmen Thyssen no és un projecte de ciutat, és una peça clau com a element de país
Carles Motas
alcalde de Sant Feliu de GuíxoLs

Un diàleg entre Josep Amat i els impressionistes

La relació entre Sant Feliu de Guíxols, la pintura i el seu paisatge es pot buscar en les obres de Josep Amat (1901-1991), un artista barceloní enamorat de la ciutat. Aquesta és la proposta de la nova exposició de l’Espai Thyssen. Segons la comissària de l’exposició, Pilar Giró, aquesta nova mostra de la col·lecció de pintura de la baronessa Thyssen vol ser el fil conductor del diàleg entre aquest autor amb mestres de l’impressionisme francès –Pissarro, Sisley, Guillaumin, Bonnard– i altres artistes que també s’han nodrit d’aquestes arrels estètiques –Gauguin, Dufy, Louiseau, Lebasque, Camoin, Potthast–. Una passejada pictòrica per a la qual s’han seleccionat vint-i-una obres que aquest any es presenten en un format en línia en què es recrea amb fidelitat l’espai físic, ara tancat per la Covid-19. Una proposta que, al marge de l’espai físic, es mantindrà a partir d’ara com un element pedagògic i de promoció cultural.

Les tres primeres sales virtuals recreen els ítems clàssics de l’impressionisme: la llum, l’atmosfera i els instants, i la quarta i la cinquena, el concepte del taller al carrer, una constant en l’obra d’Amat. Segons Giró: “Tot i que en la visita virtual de la nova mostra es proposa un recorregut, el discurs estètic està construït de manera que permet explorar lliurement l’exposició sense necessitat de seguir un itinerari establert i disfrutar de passejar entre les obres.”

Josep Amat no es pot definir com un artista impressionista, però sí que ha incorporat en el seu llenguatge plàstic el diàleg amb aquest moviment pictòric. Hi ha quatre conceptes clau que marquen aquestes converses i que ens poden guiar en la lectura de les obres. Tres tenen a veure directament amb el fet pictòric en general i l’impressionisme en particular: la llum, l’atmosfera i l’instant. La mostra dedica les sales 1, 2 i 3 a cada un d’ells, respectivament. El quart concepte, el taller al carrer, serà una constant en l’obra d’Amat i es posa de relleu en les sales 4 i 5. Quan participem del diàleg, també cal tenir en compte que el fet de remarcar un concepte, no exclou la presència de la resta, ja que la pintura sempre resta oberta a la mirada.Tot i que a la visita virtual es proposa un recorregut, el discurs estètic està construït de manera que permet explorar lliurement l’exposició sense necessitat de seguir un itinerari establert. Segons Giró, llegir el món a través de la pintura explorant la màgia de la llum és una de les maneres de gaudir de l’art. L’impressionisme uneix l’anàlisi de la visió i a de la llum al servei de la sensibilitat per interpretar la forma. Les quatre peces d’aquesta sala parteixen d’indrets propers a la biografia vivencial dels artistes que les han realitzat i han estat escollides per despertar la curiositat de l’espectador en la lectura de les seves interrelacions. Si en la plasmació de la llum, la seva incidència és determinant i el colors no són immutables, en la lectura de les obres passa el mateix quan conversen.La proposta és el diàleg entre La casa de l’artista a Sant Feliu d’Amat i A la vora del Marne de Lebasque, i entre El Prat de Llobregat d’Amat i Clar de sol de Bonnard. Els colors no es perceben sols sinó per relacions de proximitat, destaca Pilar Giró. En aquest sentit, els artistes impressionistes tracten de representar l’atmosfera: les relacions entre la llum, l’espai i el temps. Durant el darrer terç del segle xix, el discurs pictòric comença a experimentar un canvi que no s’havia donat des del Renaixement. Paríis es converteix en la capital mundial de la pintura, fins a la segona Guerra Mundial.Quan Josep Amat, el 1933, vista París, el va impressionar molt i pintà intensament. En aquella estada va visitar repetidament el Louvre i el Jeu de Paume, on hi havia exposats Sisley, Pissarro, Guillaumin o Bonnard.Els diàlegs d’aquesta sala són entre La inundació de Port-Marly de Sisley i Rambla de Sant Feliu d’Amat, i entre El pont de l’Arquebisbat i l’absis de Notre-Dame de Guillaumin i Pont Saint Michel d’Amat.Un mateix paisatge pot ser objecte de múltiples representacions, el tema és només una excusa per l’anàlisi de la llum i el repte d’atrapar l’instant, explica la comissària. D’aquí les aparences successives que fan inesgotable un indret, ja sigui un carrer, un edifici, un passeig... La pintura evitava fer fonedís el moment alhora que aconseguia jugar amb la il·lusió òptica per provocar la sensació de moviment. Les ombres dels objectes es representen abandonant la tonalitat fosca i reduint els espais acolorits amb tonalitats complementàries, utilitzant, per exemple, llums grogues i ombres violetes.Els diàlegs que proposats són, d’una banda, entre El carrer Clignancourt, París, el 14 de juliol de Loiseau, El casino de La Constància i Taules al Passeig d’Amat, i, de l’altra, entre Camí de Versalles, Louveciennes. Sol d’hivern i neu de Pissarro.La pintura a plein air, realitzada a l’aire lliure, explica Giró, té els seus antecedents a l’escola de Barbizon. L’artista treballa directament al lloc on pinta i no pas al taller. En un principi, el que cercava l’artista era el contacte directe amb la natura. En el cas d’Amat, la majoria de les seves obres estan realitzades en un entorn urbà, però si quelcom el caracteritza és el fet que a ell l’apassionava traslladar el seu taller al carrer, sempre pintant a l’aire lliure. El seu estudi era allà on plantava el cavallet perquè havia trobat l’excusa, el tema, per gaudir del color. Els paisatges urbans de Josep Amat, ja siguin dedicats als carrers de París, els de Barcelona o els de Sant Feliu, precisament tenen l’encant del com, la màgia de l’on i la il·lusió que ha prolongat el qui. Els diàlegs d’aquesta sala són entre El mercat del peix, Marsella de Dufy i Mercat d’Amat, i entre El carrer Jouvenet a Rouen de Gauguin i La Criolla d’Amat.Amat, quan arribà a Sant Feliu de Guíxols el 1933, ho va fer cercant la bellesa de la llum i del paisatge de la que li havia parlat el seu amic Pau Verrié. A més, hi trobà a Isabel Girbau, amb qui es casarà i, d’aquesta manera, la seva geografia humana es dibuixarà entre Barcelona i Sant Feliu. El vincle amb París quedarà en els efluvis impressionistes que definiran part de la seva pintura. Segurament el mar i els arbres del Passeig de Sant Feliu, una natura urbana, li van proporcionar el tema perfecte per aplicar les pinzellades soltes en les que poder aplicar colors purs agrupats, que a distància espurnegen en l’ull de qui les contempla. Els diàlegs entre Escena de platja de Potthast i Balandres d’Amat i Port de Cassis amb dues tartanes de Camoin i Port de Sant Feliu I d’Amat, potser ens conviden a mirar allò que ja hi era però que potser no havíem vist.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Mirador

Viure com a Crist de Pasolini

Lluís Llort
Novel·lista

“Ens creiem una raça superior i fem fàstic”

Barcelona
Els Amics de les Arts
GRUP DE MÚSICA

“L’última capa d’una cançó la posa l’oient”

BARCELONA

L’ídol de Depp

sant Sebastià

De gires i rebaixes

BARCELONA
MÚSICA

El Liceu obre temporada al monestir de Montserrat

Arrenca un Sismògraf més íntim, però igual d’agosarat

OLOT
Mirador

Crit desesperant

Crítica
teatre

Ai, Lolita!