El mal ve de lluny

L’ordre de tancar els cinemes de Barcelona el passat 17 de juliol ha estat mortal per al sector de l’exhibició. Algunes sales havien obert tímidament amb aforaments limitats, unes recaptacions molt baixes i sense estrenes de les multinacionals. Com en altres sectors de la cultura, la mesura va agafar per sorpresa perquè injustament es van convertir en caps de turcs d’una contradictòria política de seguretat. La majoria havien fet els deures per obrir. Aquest cop mortal posa, sobretot, en relleu la crisi dels multiplex i les sales comercials. En el seu cas, però, el mal no és només víric, sinó que ve de molt més lluny.

Si una cosa ha caracteritzat la figura de l’exhibidor cinematogràfic ha estat la seva inèrcia. Fa temps que van deixar que les multinacionals programessin a qualsevol preu. Molts cinemes van abandonar i, en alguns casos, estigmatitzar tota una generació d’espectadors que volia una certa qualitat, per vendre’s a l’aposta fàcil i rendible. Les polítiques que es van dur a terme a favor de la versió original van ser inexistents o testimonials; van mantenir la pandèmia dels doblatges sense plantejar-se el canvi generacional.

No hi havia cap interès per exhibir una mínima diversitat que permetés una política de recerca d’un públic més heterogeni. Quan van veure que el cinema s’anava deslocalitzant a favor de les plataformes, van ser capaços de fer pactes diabòlics amb el seu propi enemic, Netflix, per projectar alguna producció al preu que fos. Quan els va caldre lluitar contra la pirateria, van potenciar un model de cinema 3D sense esma que va acabar morint pel seu poc interès. La inèrcia en els models de programació va provocar que les sales deixessin de ser un espai de socialització per ser uns espais decadents i, en molts de casos, rònecs.

Ara, quan tornin a obrir algunes sales amb aforament limitat, es trobaran que, a més de lluitar contra la por al contagi dels espectadors, hauran de buscar el públic que van foragitar. El públic s’ha quedat atrapat en les sèries i es troba molt millor assegut davant les plataformes. Enlloc de preguntar-se per què ha passat això i veure com replantejar-se el model, els exhibidors esperen amb candeletes que Santiago Segura animi una mica la cosa amb la segona part de Padre solo hay uno. Ni la nova producció de Christopher Nolan, ni el nou James Bond arribaran aviat a les pantalles.

Mentrestant, les sales petites dels circuits independents i els espais que entenen el cinema com a un fet cultural, si l’autoritat no els ho impedeixen, funcionaran. Recuperen obres del passat i exhibeixen pel·lícules noves en què el cinema comercial ni tan sols ha pensat. Probablement, el futur és més a les mans de les sales independents que a les d’uns circuits comercials que es troben atrapats en la seva inèrcia.