Relat adolescent

Un jove italià, Giacomo Mazzariol, va publicar fa tres anys una novel·la inspirada en la pròpia adolescència que li era recent, i d’una manera particular en la relació amb el seu germà petit, Gio(vanni), amb síndrome de Down. El meu germà persegueix dinosaures va tenir un èxit immediat a Itàlia que ha tingut ressò en altres països i que va ser precedit pel que van aconseguir uns vídeos penjats als Youtube protagonitzats pels dos germans.

El cas és que, convertida en un cert fenomen, aquesta novel·la juvenil no ha trigat a ser adaptada al cinema en una producció italiana amb participació catalana (Neo Art i TV3) que fa que Pepa López aparegui fugaçment com una metgessa i que Rossy de Parma, fent d’amiga especial de la família, sigui una de les comparses de la història, en què queda també molt reduïda la presència dels pares i les germanes de Giacomo Mazzariol.

En el film s’hi manté el punt de vista narratiu de Giacomo, que, tal com explica, durant un temps s’havia avergonyit del seu germà Gio, de manera que va amagar-ne l’existència als companys d’institut, entre els quals una bella noia ecologista que no suporta la mentida. El relat, doncs, ho és de l’acceptació de la diferència encarnada en un familiar que l’adolescent sent com una càrrega fins que descobreix que ell mateix té un pes del qual, reflectint-se en la seva manera encarcarada de tocar la bateria, s’ha d’alliberar per abordar la vida amb franquesa i amb una moral generosa. Posem-hi que és benintencionat, però i què més? Tot és força simple i posat en escena de manera funcional, sense que hi hagi cap detall en què es pugui reconèixer la poètica del cinema.