Cultura

Crònica

Cant coral

Himne a la nit

Escrivíem fa uns dies de la dificultat que suposa haver de programar i impulsar projectes musicals en temps de pandèmia i crisi sistèmica global. Una crisi que, per què enganyar-nos?, també ens ha portat a una distopia carregada de tristesa i desolació on tot sembla haver perdut el bé més preuat: l’ànima. Però una ànima que està enamorada de la Música, parafrasejant sant Joan de la Creu, és gentil, humil i pacient. I han estat ànimes amb aquestes característiques les que van fer possible, dijous, la celebració del concert del cloenda del 26è Festival internacional de música clàssica de Sant Fruitós de Bages, que codirigeixen artísticament Mireia Pintó i Vladislav Bronevetzky.

Gairebé va ser un miracle que el Cor Jove Nacional de Catalunya (CJNC) pogués tirar endavant, ja no només aquest concert, sinó el projecte stage d’enguany. No ha estat gens fàcil i cal dir que, pandèmia al marge, hi ha hagut qui, des de coneguts equipaments, encara ho han volgut posar més difícil. Però amb ànimes com les esmentades o com la del director musical Lluís Vilamajó extensible a l’equip del Moviment Coral Català no hi ha virus ni burocràcia que els aturi. El resultat? Una nit de música coral romàntica de les que feia temps que un no escoltava.

Amb un concepte més proper als dels conjunts corals amb criteris històrics que, a poc a poc, han anat aprofundint en els repertoris romàntics, el CJNC, acompanyats al piano per Maria Mauri, va preparar un edifici musical que, segons Vilamajó, havia de comprendre’s com les edats de la vida: des de la infantesa (lieder de Haydn) fins a la profunditat i maduresa de Brahms i Schumann passant per Schubert i Mendelssohn, de qui es va interpretar tres obres religioses, des de l’eixida de la que havia estat residència d’estiu del pintor Ramon Casas, que van portar-nos a les essències més secretes i recòndites del nostre interior.

En una nit plàcida i serena, harmoniosa amb el medi natural, l’edifici sonor perfectament cisellat, amb equilibri i cura, per Vilamajó va possibilitar ja no tan sols el miracle de la celebració d’un concert sinó conduir-nos al misteri de l’expressió sonora. Expressió que sembla sorgida d’una imitació de la paraula on aquesta va ser cabdal per a l’assoliment d’un resultat que, ras i curt, poques vegades escoltem al nivell coral del nostre panorama.

En un país normal, aquest CJNC seria el planter d’un hipotètic i professional Cor Nacional de Catalunya. Disposem del talent immens de les veus joves, de grans preparadors –a part del mateix Lluís Vilamajó, Josep Vila, Mireia Barrera i Pere Lluís Biosca, tots tres entre el públic–, però aquest projecte professional continua sense existir. Què hi falta? Precisament la valentia i passió mostrades dijous al Món Sant Benet i que poden integrar-se en una sola paraula: utopia. La que més ens manca en tantes i tantes esferes de les nostres vides.

Talment com hereus directes de Novalis, les veus del CJNC van possibilitar la nit com un gran espai de la revelació on despertar els déus que un dia s’hi van adormir en un immens i gran himne a la nit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Mirador

Viure com a Crist de Pasolini

Lluís Llort
Novel·lista

“Ens creiem una raça superior i fem fàstic”

Barcelona
Els Amics de les Arts
GRUP DE MÚSICA

“L’última capa d’una cançó la posa l’oient”

BARCELONA

L’ídol de Depp

sant Sebastià

De gires i rebaixes

BARCELONA
MÚSICA

El Liceu obre temporada al monestir de Montserrat

Arrenca un Sismògraf més íntim, però igual d’agosarat

OLOT
Mirador

Crit desesperant

Crítica
teatre

Ai, Lolita!