Llibres

Un tast de...

‘La ira’, de Raül Garrigasaitspan class="formatHK"

Un alçament

Em tre­mo­len els lla­vis, se m’inflen les venes, se’m des­fi­gura la cara; la mirada se’m fa tallant com un gani­vet i la veu se’m torna forta i aspra o arrenco a cri­dar. No sé d’on, em surt una potència ines­pe­rada que vol fer pagar alguna cosa a algú. Esclata con­tra els pares i els fills, con­tra cone­guts i des­co­ne­guts, con­tra objec­tes i tot. Sem­bla una reacció pura­ment física, però en el fons hi ha una idea, un judici, la sen­sació d’haver patit una ofensa o haver pre­sen­ciat una injustícia; pot­ser tot ho ha des­en­ca­de­nat un pen­sa­ment. Pot allar­gar-se, con­ver­tir-se en rancúnia sorda, cor­car-me per dins, o bé esvair-se de seguida i dei­xar només un record: he fet el ridícul, o he comès un error, o he com­plert el meu deure.

Si no sou àngels ni robots, a vosal­tres també us ha pas­sat. La ira és la passió més vehe­ment: és com un alçament de totes les nos­tres poten­ci­a­li­tats físiques i morals. Es forma en aquell punt en què costa dis­tin­gir entre bio­lo­gia, con­vic­ci­ons i cul­tura trans­mesa; no se sap si s’alça un indi­vidu únic o bé tota l’herència dels seus avant­pas­sats, si soc jo o bé és una cosa que ve de fora o de molt amunt o de molt enrere. La ira té una història fonda i, apa­rent­ment, un futur esplen­dorós. La tra­dició cris­ti­ana l’ha con­si­de­rada un pecat capi­tal, però la Bíblia l’atri­bu­eix a la divi­ni­tat mateixa; els filòsofs antics hi van refle­xi­o­nar llar­ga­ment i la lite­ra­tura grega s’hi cen­tra en la seva pri­mera nar­ració. En cadas­cun d’aquests moments hi ha tros­sos del nos­tre jo enfu­ris­mat. El pas­sat ha fet la ira tal com és avui, un feno­men de mol­tes capes.

Per tant, si volem com­pren­dre’n res, hem de mirar enrere. I no sols per satis­fer una curi­o­si­tat d’anti­quari: explo­rant la història, podem tro­bar forats a la gàbia dels tòpics incons­ci­ents on vivim, o sim­ple­ment mane­res dife­rents de viure. Per això, mirar enrere també és mirar enda­vant. Comen­cem.

La ira amiga

Conei­xem bé les degra­da­ci­ons de la ira. Hi ha el mal humor per­petu dels qui estan enfa­dats amb el món, que cen­su­ren tot el que fan els altres i els sem­bla una ofensa imper­do­na­ble qual­se­vol retret que reben. Hi ha el res­sen­ti­ment fosc i auto­des­truc­tiu que enca­dena la seva víctima a un moment des­a­gra­da­ble del pas­sat i l’obliga a reviu-re’l una vegada i una altra. Hi ha aque­lla enra­bi­ada que esclata i després s’adona que no n’hi havia per a tant, però per­sis­teix perquè no sem­bli que s’ha irri­tat sense causa i acaba con­ver­tida en un furor que gira­volta sense direcció. En aques­tes for­mes, la ira ha per­dut l’ímpetu excep­ci­o­nal i con­serva només la sen­sació de greuge o bé ha que­dat reduïda a ser una irri­ta­bi­li­tat que no creu en res. Ens opri­meix, ens corca per dins, ens amarga a nosal­tres i als altres, enca­llant-nos en una obs­ti­nació infe­cunda. Aques­tes vari­ants degra­da­des no saben tro­bar cap bona moti­vació i són inca­pa­ces de donar un cop de puny sobre la taula, i pot­ser és aquest el seu pro­blema: que con­te­nen massa poca ira.

Perquè la ira té una força enorme. Si al llarg de la història s’ha atribuït als herois èpics més extra­or­di­na­ris i, en un grau extrem, al déu més poderós de tots, és perquè els homes sem­pre l’han per­ce­buda com una mani­fes­tació més que humana, fins i tot com una empremta de poders sobre­na­tu­rals. Fa escla­tar la raó que es revolta con­tra el caos, la justícia que es rebel·la con­tra el mal, l’amor propi que pro­testa con­tra el menys­preu, les nor­mes soci­als que es pro­te­gei­xen con­tra la innocència. I alhora fa néixer en nosal­tres una potència insos­pi­tada, amb un deter­mini que pot pas­sar per sobre de qual­se­vol altra con­si­de­ració. Jus­ta­ment per la seva intensa radi­ca­li­tat pot resul­tar peri­llosa per al nos­tre equi­li­bri men­tal i per a la inte­gri­tat física dels altres. La ira és un do que tenim, extra­or­di­nari i temi­ble.

Com que la tenim, i no la des­trui­rem mai, i segu­ra­ment seria estúpid voler-la des­truir, és millor que ens la fem amiga. Si no volem que es degradi i ens degradi, li hem de mos­trar res­pecte.

Això és el que va fer Èsquil en una de les tragèdies més angoi­xo­ses de Grècia, Les Eumènides, la peça que clou la tri­lo­gia Ores­tea. L’obra explica el final d’un cicle de ven­jan­ces: el rei Agamèmnon ha sacri­fi­cat la seva filla Ifigènia per pro­pi­ciar-se els déus, Cli­tem­nes­tra ha assas­si­nat el seu marit Agamèmnon per ven­jar la filla, Ores­tes ha assas­si­nat la mare Cli­tem­nes­tra i el seu amant Egist per ven­jar el pare mort. En cada cas tro­bem injustícies que ras­quen la pell a con­tra­pel, la volun­tat de cas­ti­gar-les, la sang ves­sada dins la família; hi veiem la ira lenta i medi­tada que domina els ven­ja­dors i acaba sem­pre amb un esclat de violència i amb l’exhi­bició orgu­llosa dels ajus­ti­ci­ats. Un cop posada en movi­ment, la roda de la sang no deixa de girar; per això Ores­tes, encara que actuï per ordre del déu Apol·lo, no pot repo­sar tran­quil després del matri­cidi. Així comen­cen Les Eumènides: un cop morta Cli­tem­nes­tra, Ores­tes veu unes dones fan­tas­magòriques, ves­ti­des de negre, amb els ulls san­go­no­sos, “gos­ses ira­des” que el per­se­guei­xen i el fan tor­nar boig. Són les divi­ni­tats que ven­gen els crims de sang, les Erínies, que sig­ni­fi­ca­ti­va­ment els romans van ano­me­nar Fúries. El cen­tre de la tragèdia és un judici entre déus i homes que té lloc a Ate­nes. Un tri­bu­nal de la ciu­tat democràtica resoldrà si Ores­tes ha de ser decla­rat inno­cent o cul­pa­ble. Els mem­bres del tri­bu­nal voten, la deessa Atena hi afe­geix el seu vot abso­lu­tori i en resulta un empat: no es pot con­dem­nar el matri­cida. Sem­bla que aquesta decisió política hau­ria d’atu­rar la roda de les ven­jan­ces i els ves­sa­ments de sang. Però quan se n’assa­ben­ten les Erínies encara s’indig­nen més; pro­cla­men que faran pesar la seva ira con­tra la terra ate­nesa i l’enve­ri­na­ran de crims. El furor jus­ti­cier amenaça d’enfon­sar i dis­gre­gar la comu­ni­tat. I ales­ho­res s’arriba a una estra­nya i deli­cada solució. Les Erínies no es cal­men fins que la deessa Atena no els con­ce­deix un lloc de culte a la ciu­tat: una cova on seran vene­ra­des. Els ate­ne­sos els ofe­rei­xen els seus res­pec­tes i en enda­vant les ano­me­na­ran Eumènides, que vol dir ‘Benèvoles’, per fer-se-les propícies. Allà, a la cova, hi dor­mirà la bona ira, la ira amiga, amb la força intacta, sense degra­dar-se; a la cova repo­sa­ran les veri­tats que són massa for­tes per estar expo­sa­des sem­pre a la llum del dia.

Aquesta és la solució de la ciu­tat democràtica: accep­tar la potència sobre­na­tu­ral de la ira, hono­rar-la amb ritu­als, con­fiar que, quan es des­perti (perquè segur que es des­per­tarà), vindrà a pro­te­gir-nos i no a des­truir-nos.

És la manera ances­tral d’acos­tar-se a les coses massa inten­ses i de fer-les favo­ra­bles: repre­sen­tar-les i trans­for­mar-les en ritu­als. És el que han fet sem­pre l’art, el joc, les com­pe­ti­ci­ons regla­des.

La ira és el cas més des­con­cer­tant perquè fa de mal con­tro­lar. Quan la repre­sen­tem i en fem ritual,­ n’allar­guem la duració, l’acom­pa­nyem de pen­sa­ments i en mode­lem el furor impre­vi­si­ble; així en podem apro­fi­tar la força sense repri­mir-la. Per apro­piar-se el poder des­truc­tiu de Medusa, Per­seu va haver de mirar-la reflec­tida en un mirall. La Ilíada impres­si­ona per la pre­cisió i la vehemència amb què repre­senta la còlera en els dis­cur­sos i en les bata­lles. Alguns dels moments més sublims de la lite­ra­tura –només cal pen­sar en la pri­mera escena d’El rei Lear– plas­men aquesta passió.

La relació encara és més íntima amb l’art de moure el cos. Des de sem­pre s’han fet dan­ses de des­a­fi­a­ment, que són esce­ni­fi­ca­ci­ons del furor guer­rer i de la ira, ges­tos entre la repre­sen­tació i el ritual. Exal­ten la força amb cops de peu a terra, pica­des de pal­mell a les cui­xes, ros­tres des­en­cai­xats que tiren enrere, com en el haka maori que s’ha fet cèlebre perquè l’equip naci­o­nal de rugbi de Nova Zelanda el balla abans dels par­tits.

Algu­nes dan­ses urba­nes també juguen amb el cicle de des­a­fi­a­ment, ofensa, esclat de força. N’és un exem­ple el krump, nas­cut als bar­ris negres i pobres de Los Ange­les cap al tom­bant del mil·lenni. El 1992, arran de l’abso­lució dels agents de poli­cia que havien apa­llis­sat bru­tal­ment un home afro­a­me­ricà, Rod­ney King, hi havien escla­tat grans alda­rulls, amb saque­jos, cases cre­ma­des, dese­nes de morts i milers de ferits, que no es van atu­rar fins que l’exèrcit va pren­dre els car­rers. És en aquest ambi­ent de mili­ta­rit­zació, dis­cri­mi­nació i cri­mi­na­li­tat que van créixer els futurs balla­rins krump. Aquesta dansa se sol pre­sen­tar pre­ci­sa­ment com una dis­ci­plina que allu­nya els joves de les dro­gues, la delinqüència i els car­re­rons fos­cos, és a dir, de la violència real. “És la millor alter­na­tiva a dis­pa­rar un tret a algú”, li agrada dir a una de les vir­tu­o­ses del ball, cone­guda com a Miss Prissy. Tota la tensió de l’entorn ha pas­sat als músculs: un dels ins­pi­ra­dors de l’estil, Tho­mas John­son, àlies Tommy the Clown, ha expli­cat que el krum­ping és “quan el cos et fa un munt de movi­ments dife­rents”; “sem­bla que llui­tis a la tarima”, és una mena d’“inten­si­tat”.

En les com­pe­ti­ci­ons s’enfron­ten dos con­trin­cants com si fos­sin cri­mi­nals de ban­des ene­mi­gues; el pri­mer s’avança i balla a bat­ze­ga­des, des­a­fi­ant, fins i tot pro­vo­cant l’altre amb ges­tos; pot­ser li fa caure la gorra, fa veure que li dona alguna empenta, l’abaixa amb la mà. Però no cal que el toqui: els movi­ments con­vul­sius ja són en si matei­xos una manera sofis­ti­cada d’ata­car, admi­rada per tota la rot­llana d’espec­ta­dors. Cada ronda és un cres­cendo: pri­mer a poc a poc, després més de pressa, final­ment un paro­xisme de ges­tos que sem­blen espasmòdics i són abso­lu­ta­ment vir­tu­o­sos. I quan el ballarí fa gala de les seves habi­li­tats més increïbles, el públic salta a prop seu i es posa a ballar amb ell, en un esclat de furor col·lec­tiu. Després la gent es retira i comença el torn de l’altre ballarí, que con­ti­nua el com­bat. Sem­bla que hagin d’aca­bar a cops de puny, però no: al final els com­pe­ti­dors s’abra­cen, feli­ci­tant-se per la bellesa en què cadas­cun d’ells ha sabut con­ver­tir la ira o amb què ha sabut repre­sen­tar-la. Els balla­rins solen anar amb la cara pin­tada: són ells i no són ells, es domi­nen i es dei­xen anar, tenen a dins les ràbies de cada dia i les trans­for­men. Sor­git d’un entorn de mar­gi­na­li­tat i llui­tes entre ban­des, aquest art cele­bra la for­ta­lesa de sobre­viure entre perills, d’apro­fi­tar les potències huma­nes més peri­llo­ses per fer-ne un joc ele­va­dor i un acte d’afir­mació i soci­a­bi­li­tat. La força de l’espec­ta­cle es nodreix de la potència de la ira.

Repre­sen­tar el des­con­trol ja és una manera d’aman­sir-lo. El ritual acom­pa­nya la ira i en diri­geix la força. És com con­viure amb una bèstia majes­tu­osa que et pot matar i et pot ser­vir; per més que inten­tis domar-la, no dei­xarà de ser una bèstia, però si la trac­tes amb prou reverència serà el teu espe­rit pro­tec­tor.

Més enllà d’ànsies ven­ja­ti­ves, podrà donar-te la força de dir un no incon­tes­ta­ble als com­pro­mi­sos degra­dants, de refu­sar la col·labo­ració amb la medi­o­cri­tat o amb el mal; la força de can­viar el punt de vista, de rebut­jar el codi de l’entorn per afir­mar-te en allò que val la pena, de fer recu­lar una violència que t’amenaça.

La ira ens pot tras­bal­sar i enfor­tir, ens pot alli­be­rar de viure una vida sub­misa o de repe­tir una versió rebai­xada de les vides dels altres. Però la bèstia no es pot domi­nar mai del tot. La tenim sem­pre molt a prop, a la cova, mig ador­mida. Hi hem de bai­xar tot sovint, per pre­sen­tar-li els nos­tres res­pec­tes, i con­fiar.

La ira
Fragmenta Autor:
Raül Garrigasait
Gènere:
Assaig
Pàgines:
72
Preu:
9,90 €
La ira és la manera més forta i segura de dir no. Sorgeix de la preocupació intensa per alguna cosa, d’una manera concreta d’entendre el món o de la identificació amb algú. És també la passió més vehement: és com un alçament de totes les nostres potencialitats físiques i morals. La ira ens porta molt més sovint a un simulacre d’agressió que no pas a una agressió real, encara que no hàgim fet cap exercici estoic. És un avís del cos que ens il·lustra sobre el funcionament del món. La sèrie ‘Pecats capitals’ pretén oferir una visió fresca i rigorosa de cada ‘pecat’ a càrrec de noves veus de l’assaig català.

Raül Garrigasait

Raül Garrigasait (Solsona, 1979) és escriptor i hel·lenista. En el camp de l’assaig ha explorat temes com el cosmopolitisme, Santiago Rusiñol i l’entrada de la modernitat a Catalunya i la relació entre els clàssics grecollatins i el poder. La seva novel·la Els estranys (Edicions de 1984, 2017) va rebre el premi Llibreter, el d’Òmnium a la millor novel·la de l’any i el premi El Setè Cel.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia