Un duet més enllà dels límits

La cantant palafrugellenca Sílvia Pérez Cruz i el pianista menorquí Marco Mezquida van presentar diumenge a la Ciutadella de Roses, dins del Festival Sons del Món , el seu projecte en comú, nascut fa dos estius també a l’Alt Empordà, al Festival Castell de Peralada, i materialitzat recentment en el disc en directe MA. Live in Tokyo, el repertori del qual és un guió aproximat dels concerts d’aquesta gira, que avui arriba a Barcelona. Aquesta nit, el duet actuarà al Camp Nou, en format reduït, en el marc del Festival Cruïlla XXS (20.45 h, 32 a 37 euros), ja amb poques entrades disponibles.

Segons Sílvia Pérez, el seu duet amb Mezquida és “el millor regal que m’ha pogut donar la vida”, i ho diu una cantant valenta i desinhibida, que ha tastat tot tipus de formacions, algunes de força atrevides. La comunicació entre tots dos és molt fluida i es nota que estan molt a gust junts a l’escenari, no només pels elogis que s’intercanvien tot sovint entre cançó i cançó. Completes o en medleys, van interpretar una vintena de cançons: gairebé totes les que van gravar en els seus concerts de l’octubre passat al club Blue Note de Tòquio , des de la inicial Joia a l’apoteòsic final amb la zamba argentina La nochera, recuperada del projecte Immigrasons (2007), amb Refree, i ara fusionada amb el Pequeño vals vienés, gravat també amb Refree a Granada (2014), seguint la cadena Lorca-Cohen-Morente. Gairebé tot és possible en l’univers sense límits de Sílvia Pérez Cruz, encara més quan se sent tan lliure a l’escenari com quan fan tàndem amb Mezquida.

Diumenge, a l’imponent escenari de la Ciutadella de Roses –amb l’aforament restringit a 820 persones ben separades– i sota un cel ennuvolat que va impedir que fes acte de presència la lluna que tan anhelava veure la cantant, el piano i la veu i, eventualment, la guitarra van ser ingredients més que suficients per omplir tot el recinte emmurallat i la cúpula celeste. Són només dos, però es multipliquen. Ell no es conforma amb els sons provinents de les tecles, ella no en té prou amb el que teòricament pot fer una veu humana, quan es tracta d’harmonies i d’esprémer la musicalitat de les paraules.

Podríem estar parlant d’un concert de música contemporània en un context molt seriós i transcendent. Però ni Sílvia ni Marco van per la vida, ni a Tòquio ni a Roses, sotmesos a les rigideses del protocol. Ells són més espontanis i informals, en el bon sentit de la paraula. “Si voleu comprar l’últim disc, ben desinfectat, el trobareu a la sortida. I hi podreu sentir la Sílvia parlant en japonès!”, va dir ell al final del concert. Una proposta irresistible.