Llibres

MARTA CARNICERO HERNANZ

Novel·lista

“Ens aferrem als paradisos artificials”

He conegut el maltractament, i quan me’n vaig sortir em vaig plantejar la necessitat de parlar-ne
Em faria por oblidar el nom de les persones que m’estimo, perquè al darrere hi va la solitud més terrorífica

Marta Carnicero Hernanz, després de debutar en novel·la fa quatre anys amb El cel segons Google, publica Coníferes, editada per Quaderns Crema. La trama, amb algun element futurista, explica la complicada relació entre el Joel i l’Alina en una comunitat peculiar dels Estats Units.

Com és que ambienta l’obra a la localitat de Walden, a l’estat de Nova York?
M’interessava crear un escenari diferent per a una part de la història i vaig voler recrear unes comunitats interessades a recuperar els valors d’abans. Pel que fa al paisatge, ara fa tres anys que el Llull em va seleccionar per anar a la Ledig House, una residència d’escriptors en plena natura, al nord de Nova York. Vaig conèixer la felicitat de l’escriptura sense més obligacions. És un espai envoltat de coníferes i poblat de cérvols. No se m’acut lloc millor per situar-hi les Walden.
El tema troncal, podríem dir, és una història d’amor entre el Joel i l’Alina...
La història d’amor és un pretext. Volia parlar de com tendim a rebutjar el dolor i a fugir-ne. Ens aferrem als paradisos artificials que ens brinden les noves tecnologies amb la intenció d’evitar el patiment per molt que tot plegat, a la llarga, resulti inviable.
El segon tema destacat és el món dels records, poder-los “controlar” de manera artificial...
Suposo que és qüestió de temps que trobem la manera de fer-ho. No fa ni un mes que va saltar la notícia que Elon Musk ja hi treballa, i això, com tots els avenços, tindrà contrapartides positives i d’altres que no ho seran. Més enllà de les implicacions que tindrà des del punt de vista individual, que no podem imaginar-nos encara, el dia que això funcioni les diferències socials seran definitivament insalvables. El coneixement és de les poques coses que encara adquirim amb l’esforç. No sé quant trigarem a poder-lo comprar.
A ‘El cel segons Google’ també tocava el tema dels records i de com mirem de minimitzar els que ens fan mal...
La memòria mateixa s’encarrega de donar-los forma. Alguns els intensifica, o fins i tot els disfressa per fer-los més feliços. D’altres els maquilla per fer-los assumibles, o els desgasta, o fins i tot arriba a bloquejar-los. És un mecanisme de defensa. No podríem conviure amb les ferides sempre tendres.
Vostè es voldria implantar un xip MB6?
Implantar-me un xip que permet operar sobre els records em faria por. M’ho pensaria, suposo, en el cas que pogués salvar-me d’una demència, perquè això em fa encara més por.
Què té por d’oblidar?
El nom de les persones que m’estimo, perquè al darrere hi va la solitud més terrorífica.
I què voldria esborrar per sempre?
Hi ha moments que pagaria per no haver-los viscut, però no em cal esborrar-los. Només així els puc mirar amb la distància de qui sap que no tornarà a viure’ls.
A la novel·la es parla de maltractament. Per què va decidir tocar aquest tema?
Mirant-ho amb perspectiva em pregunto si n’hauré parlat prou, perquè la situació que es mostra a la novel·la és només un principi. He conegut el maltractament, i quan me’n vaig sortir em vaig plantejar la necessitat de parlar-ne per animar altres persones a fer-ho. No és fàcil, perquè com a societat tendim a jutjar, a desconfiar, a preguntar-nos com pot ser que una persona sana accepti una situació tan bèstia com aquesta. La víctima ha d’estar preparada perquè la presumpció d’innocència s’atorgui d’ofici al maltractador –que sovint sol ser encantador de cara enfora– i se la posi en dubte a ella: sentir a parlar de maltractament incomoda; rebutgem participar d’una esfera íntima que encara és tabú i tendim a escudar-nos en el tòpic que sempre hi ha dues versions, quan la realitat és que la violència només en té una.
L’Alina se’n surt per una carambola. Per què és tan difícil sortir-ne?
És una sortida, la de l’Alina, que acabarà tenint les seves conseqüències. El maltractador és algú amb gran capacitat de manipulació que pren molta cura a buscar víctimes empàtiques, que pugui retenir: l’abús parteix d’una situació perversa en què l’altre et manipula per responsabilitzar-te de les seves frustracions. Si te l’estimes, en comptes de posar-hi distància, fas per posar-hi remei. I és impossible. La situació no t’atrapa de cop, lògicament: comença amb petites queixes, demandes aparentment inofensives amb què el maltractador et fa notar la seva incomoditat, canvis d’humor que tu no pots entendre i que t’exigeixen petites renúncies. I el llindar es va eixamplant fins que arribes a acceptar l’intolerable. Quan finalment fas el pas per trencar-hi, l’altre et mostra la seva vulnerabilitat per apel·lar a la compassió, es responsabilitza del dolor causat i torna a ser la persona atenta que un dia vas conèixer. És un patró molt fàcil de veure des de fora, però increïblement complicat de reconèixer des de dins.
La veu protagonista és d’home. Li ha suposat cap complicació?
M’ha suposat més dificultats posar-me al seu cap per la manera com actua que no pas pel seu gènere.
És lectora habitual de ciència-ficció?
No n’he estat, més enllà de les distopies clàssiques de Huxley, Bradbury i Orwell, que vaig gaudir moltíssim fa una pila d’anys. I de Les cròniques marcianes, un dels primers reculls de contes que recordo haver llegit, en traducció de Quim Monzó, i que em va entusiasmar. Hi ha ciència-ficció –Le Guin, per exemple– entre les meves lectures pendents, però no hi he arribat encara.
Els fragments, els capítols, són curts. Li agrada construir amb peces fàcils de treballar per separat?
Crec que tot plegat ve del fet que jo mateixa soc lectora de transport públic. Llegeixo fragmentàriament, en trajectes curts, a estones perdudes. Soc incapaç de llegir més de dues pàgines al llit. Quan duia els cabells llargs aprofitava també l’estona dels matins, amb l’assecador, però em vaig socarrimar els cabells un parell de vegades...
Fa unes descripcions força personals. Quines influències té? Tot i que això és més fàcil de veure des de fora...
La curiositat em porta a voler saber què hi veu vostè. No en soc conscient, de les influències, que seria pretensiós defensar que no existeixen, provinguin d’escriptors o de converses caçades al carrer. Si vol, però, puc anomenar-ne uns quants i unes quantes, que, d’una manera o altra, m’han tocat de prop, pel que expliquen o per la seva manera de fer-ho.
Endavant amb la llista, doncs.
Un text m’atrapa per la seva qualitat estilística o per la reflexió, la perspectiva, la sensibilitat i l’anàlisi que aporta d’allò de què tracta. I si ho té tot, ja és una delícia. En aquest sentit, he gaudit molt amb Bolaño, Munro, Cortázar, Borges, Krauss, Baltasar, Pavic, Cheever, Calle –parlo de Sophie Calle, encara que no sigui estrictament escriptora–, Tibuleac, Solà, Vila-Matas i tants altres que després em sabrà greu no haver citat. També hi ha sèries que em fascinen: Mad Men i The Leftovers, em semblen magnífiques.
Parlant d’influències, hi ha algun element sobre la memòria que recorda ‘Desafiament total’, però, encara més, fa pensar molt en ‘Olvídate de mí’... Són referents conscients?
A la sensació de no haver llegit mai prou, s’hi suma la vergonya de no haver vist una pila de pel·lícules que ja són pràcticament patrimoni col·lectiu. Tothom ha vist més cinema que jo, i suposo que és perquè soc de les que cauen rendides al sofà els primers minuts. No he vist Desafiament total ni sé de què va. Olvídate de mí, en canvi, sí que és una de les meves pel·lícules de capçalera. Tot i que no he tingut la intenció de recrear-la, n’he manllevat el nom del Joel, que m’interessava perquè no és traduïble, amb la voluntat de fer-hi referència.
El registre de l’Emma, la veïna adolescent del Joel, és molt fresc. Ha aprofitat la proximitat de les seves filles per fer ‘apunts del natural’?
Els meus textos es nodreixen, en un percentatge molt alt, de la imaginació. Després, és clar, la història es vesteix amb detalls extrets del que ja coneixem, el que hem vist i escoltat, del que intuïm i fins i tot del que hem somiat. Conec el parlar adolescent i m’ha servit de punt de partida, sí..., tot i que podria haver estat molt més extrem! Avui dia s’ha posat de moda eliminar certs pronoms –“Jo no aniré”– i els diàlegs estan farcits, paradoxalment, d’aquestes absències... Em treu de polleguera.
Com escriu? Tot seguit, a estones, repassa molt...? Per exemple, la majoria dels finals de capítol són molt rodons.
Gràcies. Quan vaig escriure El cel segons Google no passava de paràgraf si no estava contenta amb l’anterior. Coníferes la vaig començar, com li deia, en una residència d’escriptors, on vaig tenir la sort d’estar allotjada durant un mes. Quan feia la maleta per anar-hi tenia clar que no podia fer servir el mateix mètode; no tenia cap sentit tornar a casa amb 60 bons paràgrafs, o els que fossin, i prou, i per tant vaig obligar-me a escriure a raig. Aquesta mena d’escriptura, com a mínim en el meu cas, requereix moltes i moltes passades posteriors; hi penso com pensaria en la fabricació d’un moble, o una barana d’escala treballada, d’aquelles modernistes. Una cosa és posar-hi els barrots, el passamà, fabricar una estructura que s’aguanti. L’altra és anar-la polint fins que tingui la forma que buscaves i aquella suavitat dels mobles antics, cuidats i enceradíssims, per on ve de gust passar els dits. Reescric i reescric fins que sento que el ritme flueix i el text et duu de la mà sense esforç. La musicalitat, per mi, és tan important com allò que s’explica.
Els salts d’escena, la cronologia i l’estructura són molt elaborats... Tot estava previst des de l’inici?
Bona part de la cronologia estava prevista; tenia targetes amb colors i anotacions i les posava al terra del menjador quan anava construint la trama, per veure’n l’efecte. Algun salt mortal va ser afegit a mitja novel·la, però.
Els fragments alternats de la narració de l’Adam comencen a les 16.22 i acaben a les 20.18... Quatre hores i deu minuts. Per què?
L’Adam està tancat en un ascensor, de pujada a planta, en un hospital. S’hi ha quedat atrapat amb l’auxiliar que empeny la seva llitera i la història ens l’explica des d’allà. Acaba de sortir d’una operació, l’han reanimat i aparentment tot està bé... I no explico més.
La imatge de la coberta és curiosa... Què significa aquest ‘#Walden’?
#Walden és el títol amb què havia pensat batejar l’obra. Me’l guardava, per una qüestió de superstició estúpida, i Coníferes n’era, només, el títol provisional. La meva editora es va enamorar de Coníferes i vaig decidir fer-li cas. Ella em va agrair el gest repensant la coberta amb tot l’equip, perquè pogués incloure-hi l’etiqueta #Walden. M’agrada perquè té un aire tecnològic que remet a El cel segons Google, i sobretot perquè aquest hashtag, combinat amb la paraula Walden, ja prefigura un dels pilars sobre els quals descansa la novel·la: la contraposició entre l’avanç demolidor de la tecnologia i el retorn als orígens.

El Joel i l’Alina a les Walden

Marta Carnicero Hernanz va néixer a Barcelona el 1974. És enginyera industrial i professora. El 2016 va debutar en novel·la amb El cel segons Google (La Magrana; en castellà a Acantilado, amb traducció de Pablo Martín Sánchez).

Coníferes (Quaderns Crema) explica la història del Joel, que viu a les Walden, una comunitat idíl·lica en plena natura que rebutja les noves tecnologies. Per acostar-se a l’Alina, una nouvinguda que el fascina, comença a enviar-se cartes a si mateix a casa d’ella. Tot va bé fins que l’Alina n’hi lliura una que no ha escrit ell, ho ha fet algú que el coneix bé. A mesura que la relació avança, tenen lloc equívocs i les amenaces d’un sabotejador anònim decidit a separar la parella. El Joel es veu atrapat en un inquietant laberint de miralls on el seu reflex sembla adquirir vida pròpia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda