Llibres

Tuli Márquez

Novel·lista

“No pots llegir només allò que vols sentir”

Márquez presenta La mida dels nans (Més Llibres), relat trepidant de la corrupció.

‘La mida dels nans’ comença amb una pallissa brutal. Efectisme?
L’inici ve d’una altra situació, d’una altra estructura en què l’escena se situava gairebé al final de la història, com una mena de blues. Quan vaig recuperar la historia, la pallissa va anar a parar al principi com a desencadenant. No la vaig escriure per efectisme. Més aviat per plantejar al lector unes claus mitjançant la violència i inconsciència del protagonista. Però això va anar sortint sobre la marxa, que és com m’agrada escriure. A partir de les ferides i de l’assessorament d’un cosí traumatòleg sobre el tractament i la rehabilitació vaig afegir peces a la història.
Va per feina. Si pot dir una frase amb tres paraules no les diu amb quatre. Com els americans?
Deu venir de la tirada pel pop rock que escolto quan escric i em fa de metrònom. Parlaria de literatura pulp, que va de Chandler a Jim Thompson amb Ellroy com a referent actual. Però trobo més propers Vázquez Montalbán, Marsé (com a ambientador) i Pedrolo. Sempre amb la política a mà. O David Simon, autor de The wire, que tothom en parla.
Descriu la Catalunya corrupta?
És una descripció de l’ús desmesurat de l’ambició, que porta la gent a fotre’s la gran cleca. Com això nostre de creure’t que, pel fet de ser qui ets, pots fer el que vols amb l’erari públic, perquè penses que, per categoria, mai t’enxamparan. Per això, m’imagino que als partits funcionen els cops de colze i les traïcions per promocionar-se, com les filtracions interessades que es fan servir per descavalcar els rivals. I després hi ha això del nostre país de la botigueta que veu el polític com un comissionista més que un servidor públic. La nostra història actual en va plena, de sàtrapes. El llibre busca un cas extrem per explicar com les gasten els polítics. Em sorprèn que la nostra narrativa no ho hagi tractat més. Potser no és políticament correcte.
Té aspectes autobiogràfics?
Els aspectes autobiogràfics són d’haver seguit la informació i l’esdevenir del nostre país des dels anys 80, quan era a la facultat i el país anava entrant en democràcia. Del que em van ensenyar els Ramentol, Alsius, Marín, Benaul i Barnils i veies què anava passant amb els mitjans i els partits polítics. Com s’anaven definint. Com els mitjans de comunicació van entrar en números vermells i s’han hagut d’agafar al poder com a un clau roent. Llavors han aparegut les subvencions i les quotes d’opinadors amb noms i cognoms i amb una filiació que no amaguen: aquesta significació cega que fa vergonya. És trist que els lectors no en siguin conscients o que no els faci res, però com a llicenciat fa mal als ulls. Jo llegeixo opinions de tots colors. No pots llegir només allò que vols sentir. I no es pot retorçar més la realitat, perquè la realitat t’acaba tornant com un bumerang. A mi no m’ha passat res del que li passa al protagonista. Però sí que he vist determinades coses lligades al poder tan primitives i grolleres com les que passen al llibre.
Va seguint la narrativa negra que es fa al país? Què en pensa?
La segueixo poc, i del país poc, poc. Potser llegeixo una desena de títols a l’any. Fred Vargas, Zanón, Markaris, més els clàssics tipus Bunker o Ted Lewis. No compro gens l’estereotip ni les truculències d’ara. Sembla que la competència ferotge entre escriptors els obliga a fer-la cada cop més grossa. Com el cas dels nòrdics. Molt de fred, molt d’alcohol i moltes hores mortes. No soc gens especialista. Encara que el gènere m’agrada per desentumir-me.
Ha estat vinculat a la música, a la televisió i al guió. Ara es dedica a temps complet a la literatura...
Per edat, 58, ja he decidit cremar les naus i dedicar-m’hi en cos i ànima. Per experiència tinc prou arguments per a unes quantes novel·les. Ja en tinc escrita una altra sobre la crisi del 2008 a Barcelona i els estralls en la gent de la meva generació. Aquest seria un dels motius per continuar escrivint. Trobo que els nascuts als 60 hem desaparegut del mapa de la narrativa actual. No és això, només. És necessitat d’escriure i d’idear projectes. És l’aspecte més addictiu de la creació, el procés de creació i veure com tot es posa a lloc i tira endavant.
Se sent a prop de la narrativa cinematogràfica?
Vaig passar uns anys fent promoció televisiva i tràilers de pel·lícula. L’experiència d’esmicolar pel·lícules durant vuit hores (per convertir-ho en tràilers d’un minut) em va ensenyar a formular històries, com els llibres i els autors t’ensenyen a trobar un estil. Del cinema aprens a emplaçar els temps narratius, a fer créixer un personatge del principi al final. També ajuda a donar imatges a les històries. Com el simbolisme d’una sèrie de pel·lícules, que trobo fonamental als llibres i que em fa l’efecte que actualment és un valor desaprofitat. De fet, vaig voler començar fent cinema, quan tenia 18 anys, acabat de sortir d’escola. Als 58 anys em trobo escrivint, que és més senzill i més factible (aparentment) que fer una pel·lícula.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona