L’hora de Maria Jaume

No és gaire habitual que algú sense cap disc actuï en festivals com Portalblau i Les Nits d’Acústica o faci streamings per al Primavera Sound. La mallorquina Maria Jaume Martorell, però, ho ha fet, a guitarra i veu, durant aquestes últimes setmanes, augmentant així les expectatives que desperta aquesta cantautora de cançons introspectives i somriures constants d’ençà que, a finals d’any de l’any passat, va proclamar-se guanyadora del concurs Sona 9.

Maria Jaume, resident a Barcelona des de fa tres anys, quan va venir-hi a estudiar (primer, antropologia i, des d’aquest mes de setembre, música moderna), amb prou feines fa tres anys, però, que escriu cançons. “De poemes n’havia escrit sempre i als vuit anys vaig fer un any de guitarra, però a fer cançons no m’hi vaig posar fins fa molt poc, animada per familiars i amics”, confessa. El seu primer concert va ser al Claustre dels Tarongers de Lloret de Vistalegre, on va néixer l’any 1999, durant una nit dedicada a joves cantautors. El nerviosisme que va patir encara el recorda. “Van ser únicament quatre cançons, però ho vaig passar molt malament. Sempre he estat molt vergonyosa... Tocar davant la meva mare, per exemple, o en sopars amb amics, em continua costant moltíssim. Em sento més còmode fent-ho davant gent que no conec de res.” Van ser els amics, un cop més, qui van empènyer-la fins al Sona 9, on va cantar la primera cançó que va escriure, que és, ara també, la cançó que ha acabat obrint del seu primer disc: Terra banyada, “sobre el primer desamor” i en una línia “depressiva i tallavenes”, diu, en sintonia amb artistes admirats com Julia Jackin, Angel Olsen i Richard Swift.

El premi Sona 9 va dur-la fins a Pau Vallvé, productor del que ha esdevingut el primer disc de la cantant i a qui Maria Jaume, en el paper de “fan total”, havia anat a conèixer després d’un concert d’ell a Mallorca. “Quan va escoltar el que feia va insistir a que anés al seu estudi a gravar unes quantes cançons. I guanyar el Sona 9 em va anar com l’anell al dir, ja que ell va poder cobrar i, enlloc d’unes quantes cançons, vam poder fer un LP sencer”.

El resultat s’anomena Fins a maig no revisc i, aquest divendres, després d’haver estat previst inicialment per al mes de maig, surt finalment a la venda per mitjà del segell bisbalenc Bankrobber, casa d’altres petits herois de Maria Jaume com Sanjosex, Mazoni o El Petit de Cal Eril. Qui es pensi, escoltant cançons com la que dona nom el disc, que Maria Jaume és només una cantautora turmentada tindrà una imatge nuvolosa, però, de la cantant, ja que en el lot de cançons s’hi inclouen també mostres de pop vitalista i rodó com Autonomia per principiants . “Totes les meves primeres cançons reflectien moments tristos, però si bé abans només escrivia quan estava de baixada, d’un temps ençà he vist que puc fer-ho també des de qualsevol altra emoció, la qual cosa he de reconèixer que m’ha alleugerit bastant. Sé que a vegades pot donar la impressió que em vull morir, però soc una persona amb molt d’humor. Alegre i activa però també realista i tocant de peus a terra.” Miquel Serra, referent absolut per a Maria Jaume, i Joan Miquel Oliver, a qui la cantant, finalment, va poder conèixer fa uns dies a Figueres, es fan notar, també, en l’espectre d’influències de la cantant. “Antònia Font van néixer quan jo vaig néixer! Els escoltava amb els pares al cotxe i tinc vídeos de jo amb tres anys, cantant-los i ballant!”

Valenta, Maria Jaume irromp en escena amb guitarra i veu, influïda per propostes com les de Sufjan Stevens o el mateix Miquel Serra. Té clar, però, que, en un futur no gaire llunyà actuarà amb banda (“M’agrada canviar i de ben segur és més divertit”) però, fins aleshores, se la podrà veure a Maó (dia 5), Vic (19) o en les Festes de la Mercè. I el temps dirà.