Cultura

Quadern de teatre / La nit inaugural del Festival Grec s'ha convertit en un serial d'oportunitats perdudes, un estigma irresoluble, una decepció inevitable

La diferència entre un cronista i un crític és que el segon està mancat d'empatia social. El cronista dedica la seva reserva d'espai a glossar les bondats d'una nit d'estrena, la prestància dels convidats, la bellesa dels jardins, la calidesa de la decoració, la generositat de les libacions, la sinceritat dels aplaudiments. Una suma d'elements que automàticament repercuteixen sobre les virtuts de l'espectacle. Ni una paraula que pugui entorpir la via més ràpida per mitigar la seva angoixa existencial: tancar la crònica i omplir a contrarellotge l'únic buit que a mitjanit queda a la redacció.

El crític frega impertorbable el casual-chic de la Barcelona que es reuneix en els actes socioculturals assenyalats en vermell a l'agenda, mustia els florits parterres amb la seva indiferència, refreda la posada en escena festiva amb la seva aspresa professional, lamenta el preu del licor patrocinat, i sospita d'entrada de la sinceritat dels aplaudiments. Un compendi de barreres psicopàtiques que cauen com ombres sobre el muntatge. Res –excepte la traïdora nyonya que es posa sobre les seves parpelles– que pugui interposar-se en la seva sagrada missió: confirmar la tradició del fracàs en les estrenes del Grec, madurar la seva sentència durant 24 hores i contradir allò que era bo i bonic en la mirada del cronista. Excepte si el cronista és un cripto-crític. Però aquesta és –com diria l'heterònim amo del bar d'Irma, la douce– una altra història.

Se suavitzi o s'exacerbi el mite de la inevitable decepció en les inauguracions del Grec, el cert és que als anals del festival no abunda l'èxit clar i rotund. En el millor dels casos sempre hi ha un però que introdueix un matís agre en el que pretén ser un ritual festiu. Amb tants intents sense fortuna, costa fixar una pauta fiable que condueixi a l'èxit indiscutible. La reiteració del desencantament inaugural es pot deure a diversos factors, alguns inescrutables; es podria aventurar la indefinició de la personalitat festivalera com un dels més plausibles.

El Grec ha volgut ser tantes coses en la seva història que la indefinició és el seu tret més personal. El festival ha volgut canviar, transformar-se, créixer, minvar, mirar cap a fora, mirar cap a dins, innovar, copiar, crear, comprar, ser únic i ser part d'un tot teatral i ciutadà. El que no ha canviat en tot aquest temps és el públic congregat el dia de la inauguració. Immutable en la seva composició, s'ha acostumat a mostrar-se resignat a la maledicció de l'amfiteatre. El dilema del director del festival és si ha de programar l'espectacle inaugural pensant en la reacció dels primers i aviciats convidats o dirigir-se al públic del dia després.

Ha de mostrar-se ambiciós o acomodatici? El risc val la pena atès que el Grec no acostuma a reunir en els seus espectacles la transhumància dels programadors internacionals, aquests esquivadors especialitzats àvids de peces per caçar i llençar al circuit. El consum és molt local i l'actitud és la d'assistir a un relaxat preàmbul estival. Una difícil convivència entre l'esdeveniment artístic i el sarau estiuenc. La complicada decisió entre una oferta d'alta o de baixa cultura. És possible que s'hagin recorregut totes les combinacions possibles entre aquests dos extrems, entre l'exquisit i l'oportú. I res ha estat un ple al quinze. No han servit els ponts de plata ni les mirades altives damunt l'espatlla del respectable. Ni la festa ni la lliçó. Sembla que l'única conclusió possible és que el públic de la nit inaugural ve amb el desencís posat i que aquest pes pot amb tots els projectes que es presenten a l'amfiteatre, inermes en el seu propòsit de conjurar aquest estigma.

Tampoc enguany s'ha aconseguit superar el tràngol inaugural. La temperatura ambient ja anticipava una vetllada gèlida. Un abisme subratllat per una escenografia que es refugiava lluny del públic, aparentment protegida per la imponent paret de pedra que tanca el teatre. Davant, l'orquestra en penombra, abandonada, convertida en infranquejable quarta paret. Un espectacle construït lluny de l'espectador, assumint per endavant la incomoditat que genera l'espai del Teatre Grec. Un Prometeu que s'inscriu en el llarg historial d'oportunitats perdudes. Tot sigui per la tradició i per la maledicció.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.