José Guerrero, pura energia

“Aquí és on comencen a fer crits els meus quadres, aquí és on la pintura i l’ansietat m’obren un camí.” Aquí era als Estats Units, on el pintor José Guerrero es va establir el 1949 just després d’haver-se casat amb una periodista de la revista Life que havia conegut a Itàlia. A aquell pintor nascut a Granada el 1914 en una família molt humil, la vida li va canviar com un mitjó a la capital mundial de l’art, que després de la Segona Guerra Mundial ja no era París sinó Nova York. Guerrero hi va arribar amb una motxilla plena de sabers de les avantguardes europees (perquè també havia viscut a París), però no li va costar gens assimilar-se amb el nou moviment artístic de matriu purament americana, l’expressionisme abstracte.

“Va ser un més de l’Escola de Nova York. Va conèixer tots els seus membres, amb alguns fins i tot van ser amics, i va exposar als mateixos museus i galeries on ells exposaven. Pollock, Motherwell, De Kooning, Kline...”, explica Juan Manuel Bonet, comissari de l’exposició José Guerrero. La influència dels EUA, que presenta la galeria Mayoral fins al 19 de desembre, fidel a la seva tasca d’actualització de les grans figures de l’art català i espanyol del segle XX.

Guerrero va estar vinculat a Barcelona els últims anys de la seva vida. Hi va viure i hi va morir, el 1991. I va escollir el galerista Carles Taché, al mateix Consell de Cent que la Mayoral, per exposar la seva obra crepuscular, grans pintures de tall minimalista. Per celebrar el centenari del seu naixement, el 2015 la Fundació Suñol va presentar una mostra que se centrava (fins llavors s’havia fet només tímidament) en els seus anys americans, el mateix període que ara també ha recuperat la Mayoral amb un conjunt d’una dotzena de pintures. “És una bona selecció que reflecteix l’energia que desprenia ell i la seva obra”, sosté Bonet.

La cronologia de les obres respon al millor moment de Guerrero en terres americanes, tant creativament com de reconeixement. Entre el 1959, quan els directors dels museus ja el tenien present per a les seves col·lectives, entre ells el del Guggenheim, i l’havia fitxat la galerista de referència de l’Escola de Nova York, Betty Parsons, i el 1967, quan feia dos anys que passava algunes èpoques de l’any a Espanya. “Aquí va ser bastant oblidat durant temps, fins que les noves generacions de pintors dels setanta i vuitanta el van considerar el seu far de modernitat, més que al grup El Paso.” Aquí, continua el relat de Bonet, se’l va menystenir pel fet de ser “molt americà i poc espanyol”. Als Estats Units també va patir una mica, sobretot per part de la crítica, aquests prejudicis nacionalistes; allà era molt espanyol i poc americà. “La realitat és que va ser un pont entre dos mons. Un cop va haver absorbit l’ideari de l’expressionisme abstracte, hi va sumar una altra capa: la seva memòria espanyola.” El blanc de la calç de les cases andaluses, el blau del mar mediterrani... i el negre, que no és el negre de la pintura clàssica espanyola, sinó el de la seva enyorada Granada; “és el seu negre”, sosté Bonet. Els colors, sí, però també el record de Lorca, que sempre havia tingut present perquè és qui, el 1935, li va indicar el camí per volar lluny. “Marxa de Granada i ves-te’n a Madrid”, li va dir el poeta. I el va creure.