Cultura

El traç quotidià de l’humor amable

Es va salvar de l’atemptat a ‘El Papus’ perquè va sortir a acabar una pel·lícula sobre Franco. “Em va salvar”, deia

“El seu humor és divertit d’entrada. El seu dibuix és diferent, molt personal. En Fer dibuixa totes les persones gairebé iguals. I la veritat és que té raó. Tots en som, d’iguals: tots tenim dues mans, dos peus, dos ulls, cabells... i un nas. Aquesta és la principal característica dels seus ninots: el nas. Gran i ben gros! I és que pel nas s’ensuma i es respira. Sense nas no podríem pas viure. Per això, per a ell és tan important.”

Aquesta descripció precisa de l’art del ninotaire Fer la va escriure l’any 1999 el també dibuixant d’humor Cesc, el mateix que fins al 1987 va precedir-lo en la seva vinyeta diària a les pàgines del diari Avui, actualment El Punt Avui. Quan el gran Cesc va dir prou de dibuixar al diari que havia ajudat a fundar el 1975 va triar com a successor en Fer, la firma que sintetitza el nom de José Antonio Fernández Fernández (Mansilla de las Mulas, Lleó, 1949). I avui, trenta-tres anys després, en Fer s’ha convertit en el degà de l’humor gràfic a la premsa catalana.

A Mollet, a casa seva

La d’en Cesc és una de les moltes aportacions sobre la prolífica trajectòria d’en Fer que es pot llegir al catàleg –fet en paper de diari– que ha acompanyat l’exposició Fer. L’humor amable, que el 19 de gener passat es va inaugurar al Museu Abelló de Mollet del Vallès i que s’ha vist afectada de ple per l’aturada pel coronavirus. I és que, de fet, Mollet és el poble d’en Fer de tota la vida –al qual sempre s’ha sentit molt lligat per més que no hi visqui– i la casa que allotja el museu, l’antiga caserna de la Guàrdia Civil, havia estat la casa de la seva infantesa i adolescència.

Perquè, efectivament, en Fer és fill de guàrdia civil i d’un sergent ben singular, no gens afí al franquisme per al qual li va tocar treballar, que sempre va sentir una gran devoció pel general de la Guàrdia Civil José Aranguren, el responsable de la detenció a Barcelona del colpista general Manuel Goded i que fou afusellat per haver estat fidel a la República. Tant és així que el pare d’en Fer, Amador, culer com ell, quan recitava l’alineació del Barça dels primers anys cinquanta, en homenatge a Aranguren, afegia el seu nom als de la cantarella d’herois que eren “Basora, César, Kubala, Moreno i Manchon”.

En Fer i bona part dels seus deu germans van viure una colla d’anys en aquella caserna, amb poca aparença de ser-ho, posada en una casa d’estil modernista, que va ser transformada després de la guerra. Tot i estar en una caserna, la seva habitació va ser regirada per agents de la Policía Nacional, quan el jove dibuixant –llavors militant clandestí del PSUC– ja participava en activitats subversives.

De JAF a Fer

En la seva trajectòria gràfica ha tingut bons padrins. “Sempre he tingut la sort de tenir a prop persones que han confiat en mi”, confessa, agraït. I això ja va començar de ben menut, quan als vuit anys va enviar un dibuix al TBO que va ser seleccionat, publicat i pagat (encara que cobrat pel seu germà gran). Va fer un salt quan el cèlebre Conti el va fitxar per a la revista Mataratos. “Allò eren “cagarrets”, però em pagaven quatre duros que em donaven per funcionar i per a les meves despeses a primer de carrera”, explica. I també col·laborava a Patufet, Bocaccio, Oriflama...

Els seus dibuixos es van popularitzar al diari La prensa, que dirigia el periodista del règim Federico Gallo. El seu gran amic Jaume Perich, a qui va conèixer en una càrrega dels grisos en què se li van escampar per terra els dibuixos d’una carpeta, li va recomanar que ho agafés, sens dubte. “És un diari fatxa però jo també vaig haver de començar a La Soli”, li deia. També va ser Perich qui el va orientar a sintetitzar la seva firma artística amb el nom de Fer. Fins llavors firmava JAF, les sigles de José Antonio Fernández, i li va dir que amb aquell nom no aniria enlloc. Una altra gran coneixença va ser la del ninotaire Gin (Jordi Ginés) –”a ell li dec tot”, assegura– que el va cridar per a El Papus. L’atemptat que la revista satírica va rebre el setembre del 1977 a càrrec de l’extrema dreta no va agafar “de miracle” en Fer al seu despatx de director. “Acabava de sortir de la redacció per acabar una pel·lícula de dibuixos sobre la mort de Franco i casualment el dictador em va salvar.”

Ha conegut des d’humoristes de les primeries del segle XX, com ara Escobar i Muntanyola, fins a veritables mestres generacionals com per exemple Gin, Perich, Cesc, Óscar, Ivà, Forges, Mingote... que justament amb Manolo Vázquez Montalbán són els seus ídols. “Sempre els tinc molt presents, quan un dibuix no em surt els invoco”, diu.

Professor d’institut

La llicenciatura d’història i antropologia li va permetre treballar molts anys com a professor d’institut (a Mollet, a Ripollet, a Santa Coloma de Gramenet, a Barcelona), desdient la inclinació inicial per ser antropòleg, amb projectes d’anar a investigar cultures precolombines al Perú, en espera d’una beca que no va arribar.

A Mollet conserva amics de l’escola que el recorden com el nin, potser perquè era rosset i bufó, encara que seguint les destinacions laborals del seu pare va viure una infància itinerant per Llagostera, Begur i per Lleó, quan el pare va voler tornar-hi un temps per cuidar els avis. Fruit del seu ingrés als dominics de Lleó, un cop tornat a Catalunya va passar pels dominics de Cardedeu i més tard pels de València, on va ser dos anys novici. D’aquesta formació religiosa li ve que la figura de Jesús sigui una referència freqüent a les seves vinyetes. “No faig broma de Jesús, sinó amb Jesús”, assegura, cofoi de fer a la revista de l’abadia de Poblet una de les seves col·laboracions habituals, entre tantes d’altres.

Diu que el seu humor “té tan poca mala llet que fins i tot quan feia la sèrie Puticlub a El Jueves no hi feia sortir cap tia en pilotes”. Els entesos han pintat el seu traç de color blanc, potser perquè és un mestre de la subtilitat. “Quan feia les Historias fermosas les ambientava en l’època medieval: els soldats eren els grisos i el castell, el franquisme i la repressió. Després això ja no tenia sentit i vaig començar a fer dibuixos més lights”, confessa.

Article publicat al número 19 de la revista “Vallesos” Estiu-Tardor 2020



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La Casa Batlló tanca portes pel conflicte laboral

Barcelona
Olot

Cultura per tot l’any vinent

Els últims paradisos

calella

Quan la cultura ens toca

BARCELONA

La ciutat també fa memòria

Girona
Crítica
teatre

La mentida i la realitat són una

Adeu a Sandra Romero, cantant de la Black Music Big Band i Fok

salt

Cops de puny intel·lectuals

Barcelona

L’Acadèmia del Cinema Català homenatja les tretze sales centenàries que encara estan en actiu

Barcelona