Llibres

Retorn a Joan Solà

Amb motiu del vuitantè aniversari del seu naixement i dels deu anys del traspàs, Empúries recupera ‘Parlem-ne’ i ‘Plantem cara’, els seus articles lingüístics

Joan Solà: “Tampoc no cal convertir una columna de premsa en una tesi doctoral”

Recordo que durant els llargs anys que Joan Solà va col·laborar a l’extint suplement cultural de l’Avui, jo rebia moltes trucades dels lectors que buscaven l’article setmanal perquè eren a la muntanya o s’havien despistat. Quan els venien a recollir, m’havia trobat gent que enganxava els seus davantals en llibretes amb l’objectiu d’estudiar-lo mentre embastaven un quadern artesanal.

Amb motiu del vuitantè aniversari del naixement del lingüista i dels deu anys del traspàs, Empúries recupera Parlem-ne i Plantem cara, els seus articles lingüístics, que recullen les col·laboracions des del 1990, quan el vam fitxar al diari Avui, fins al 2008 –hi ha una petita secció del Diari de Barcelona.

En la nota introductòria de Parlem-ne, l’editor Jordi Cornudella recorda que “aquesta nova edició de Parlem-ne, bessona de la nova edició de Plantem cara, reprodueix sense canvis el text de la primera (Proa, 1999). En la presentació del volum, Joan Solà deia que havia recollit els articles prèviament apareguts al diari sense fer-hi retocs (només afegint-hi, en algun cas, una nota final d’actualització) i que ni tan sols havia cregut convenient «retocar grafies que avui el DIEC porta d’una altra manera». És un bon criteri i és el de l’autor, i hem decidit mantenir-lo en aquesta edició d’ara. Per això les grafies són encara les velles, incloent-hi els diacrítics.” És una bona notícia perquè la cantada dels diacrítics ha incrementat encara més el caos lingüístic que patim els usuaris. El 1998, Joan Solà ja advertia que la seva intenció no era l’erudició sinó crear un clima de comprensió en la utilització de l’idioma: “He procurat sempre dir les coses un cop n’estava mitjanament segur i he mirat sempre d’evitar una vaguetat o una precipitació. Però tampoc no cal convertir una columna de premsa en una tesi doctoral. Val més comunicar les coses quan ja semblin clares, perquè els lectors hi puguin dir la seva (cosa que, però, s’esdevé rarament o mai en aquest país), que no pas retenir eternament una mitja veritat o sospita en un racó del pensament inaccessible als altres i fins a nosaltres mateixos.”

Era precisament el to desinhibit el que el va fer tan pròxim i útil per al lector, més en un idioma matern estimat, però massa sovint empresonat per tota mena de policies professorals i mestretites diversos. Ell mateix afirmava: “Algun lector se m’ha mig molestat alguna vegada del to que gasto en els escrits sobre la llengua, sobretot en els articles de diari. Llàstima, perquè jo precisament considero que aquest to és essencial per dessacralitzar qualsevol cosa humana, sobretot les que, per exemple la llengua, provoquen irritació, visceralitats, essencialismes; i per donar a entendre al lector que gairebé tot és relatiu, reversible, millorable. Al lector i potser encara més a mi mateix: escrivim, almenys jo, per aclarir-nos a nosaltres mateixos les coses que ens afecten, etern exercici de catarsi i de comprensió d’un món meravellós, de l’enlluernadora facultat del llenguatge. Al capdavall, si la llengua no ens serveix per a aquestes funcions, que ens són imprescindibles per viure, la mutilem d’una de les virtuts més entranyables que té. I jo donaria tota la minsa coneixença tècnica que pugui tenir de res per una línia ben escrita, graciosa, simpàtica o estimulant.”

Diàleg protagonista

Aquestes dues puntualitzacions deien molt del tarannà del personatge, sempre obert a qualsevol comentari, mai irritat per accents, distraccions o aprenentatges. Solà era un as de la cultura perquè mantenia el compromís en mantenir el diàleg per sobre d’altres criteris exclusivistes o partidistes, tan propis dels maniqueus que ens envolten.

En aquest sentit, Neus Nogué va escriure –i ara també es recupera a Plantem cara– que “Solà parla, explica, divulga, opina sobre temes lingüístics ben diversos. Sobre el sistema de la llengua, agafant per les banyes qüestions polèmiques, fent veure distincions més o menys subtils, observant finament els detalls aparentment més insignificants, proposant que s’acceptin paraules d’ús freqüent... També sobre l’estatus de la llengua, i sobre l’estat del país, si se’m permet l’expressió: des d’un text tan contundent com Plantem cara fins als articles dedicats a Antoni Bassas, Joan Manuel Tresserras i Jordi Savall, passant per les cartes adreçades a Juan José López Burniol. I de tant en tant, algun article que va més enllà de la llengua... fins a la vida en el sentit més ampli, i que ja és del tot literatura (vegeu, per exemple, Les infermeres de Sant Pau, una pura meravella).” El discurs és ben viu i les seves puntualitzacions són encara un debat obert de manera distesa. Parlem-ne



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona