Cultura

L’arrel supervivent

La Fira Mediterrània salva les dificultats de la Covid en una edició en què s’acumulen les propostes vinculades a la natura i els efectes del confinament

La Baldufa ha estrenat ‘La faula de l’esquirol’, que s’havia de fer en la Mostra d’Igualada, a finals d’abril
Kukai Dantza va actuar gràcies a un violinista substitut, que va poder assajar només mitja tarda

Perejaume ironitzava dissabte al matí, en la penúltima estació de Brots transhumans amb Arnau Obiols i Magí Serra, sobre un diàleg impossible. Obiols i Serra, des de dimarts han anat resseguint el camí que es feia servir per desplaçar la pastura en l’arribada de l’hivern fins a aturar-se a Manresa, ahir al vespre. Perejaume imaginava com es poden comunicar el sol i un tubèrcul. L’un vol irradiar escalfor i llum, mentre que l’altre malda per créixer i sobreviure dins de la terra, ignorant el benefici clorofíl·lic del sol a les fulles de la mata. En realitat, aquesta edició de la Fira Mediterrània li ha tocat ser més tubercle que sol. Ha assumit que ha de defensar la creativitat i donar-li cobertura i complicitat i li ha costat més poder irradiar la festa, la comunió física, l’espectacularitat des de l’escena. La Fira Mediterrània promou els espectacles d’arrel, els abona i els posa sobre l’escena perquè hi llueixin, amb tota la seva singularitat. Aquest any, els tubercles es multipliquen però ha costat més posar parada al davant del Kursaal (sí que hi havia mercat a la plaça de l’Ajuntament dissabte al matí).

La natura ha escampat les seves branques al riu amb Paraules que trenquen ossos, de la companyia Pagans. La coproducció amb el Festival de Llegendes de Sant Martí de Tous volia fer una peça itinerant i va haver de remodelar-ho a darrera hora, fent seure els espectadors en cadires a tocar de les soques dels arbres. El seu conte, fantasiós, parlava de menairons i de dones d’aigua, i de la capacitat simbiòtica dels arbres: tot s’aprofita, fins a l’últim bri d’energia. A través d’una narradora, experta en les lleis de la natura i que creu en les llegendes, i utilitzant els telèfons mòbils com a mode de comunicació amb cada espectador i incitant converses anònimes i enquestes telefòniques, es va desgranant aquesta peça que arriba a un final màgic.

També hi ha una fantasia un punt tenebrosa en la proposta de Trickster, B, (de Blancaneus!): unes cambres petites que es travessen en solitari i que deixen molt vulnerable i sense núvols de cotó la protagonista, que no espera cap petó que la ressusciti. La seva amenaça, inconcreta, de nena de 7 anys, s’escola per l’orella i fa la sensació que, per moments, bategui la seva ànima entre la sorra humida que va guanyant espai a les cambres cantoneres que simulen la soledat al bosc.

Aina Alegre dona un tomb a una dansa de Setmana Santa i també aprofundeix en una peça que pica a terra amb força i alhora estén els braços i el cos al cel. Una altra manera, potser, d’evocar aquest salt de la mort humana a la vida eterna (que cadascú hi posi el cel que prefereixi).

Al bosc, també transita el nou muntatge de La Baldufa. De fet, es cola per les arrels per amagar-se del llop, que persegueix tant eriçons com esquirols. Sense ni una paraula i amb un piano en directe coma a únic recurs sonor, té una posada en escena juganera amb alguns girs sorprenents: donen cabuda a l’accident mortal i, també, a la possibilitat que un animal n’adopti un altre d’una altra espècie, fins a variar dieta, maneres de desplaçar-se i d’amagar-se.

Sí que hi ha hagut festa en aquesta edició, però molt mesurada. Probablement, l’exemple més clar és el de la Cobla Sant Jordi amb els artistes de circ de Nou Barris (Cobla i circ). Com una mena de Marabunta amb un mestre de cerimònies més compartit i amb una certa intenció d’introduir la sardana en el repertori. I de jugar amb les acrobàcies, el bebop i les bitlles, els cèrcols i uns mà a mà que s’atreveixen a compartir amb els de la cobla. El circ, per definició, és temerari. Els de la cobla han demostrat tenir prou canell per assumir el repte amb dignitat. I amb les ganes de compartir gatzara. Com les de l’espectacle Y perdí mi centro la tarda anterior al mateix espai, que havien trobat la clau d’humor per reivindicar el feminisme dins el flamenc en particular, tot i que seria extensible a qualsevol relació humana, probablement.

El camp i el bosc, per Perejaume

Tornant a la conversa de Perejaume, l’artista diferenciava les pintures figuratives entre aquelles on hi havia persones assenyalant o mirant més enllà i aquelles on hi havia camperols traginant, aparentment desconeixedors de formar part del quadre. El bosc és natura, efusivitat, generositat desinteressada. I el camp, en canvi, significa un cert ordre, treball, perseverança. La Mediterrània continua tossuda llaurant i posant llavors com ara el pla d’impuls a la dansa d’arrel i el premi Delfí Colomé (que aquest 2020 no es va convocar com a conseqüència de la Covid). Oportunitats per saber aprofitar l’ADN de la cultura pròpia i saber-ne extreure nous empelts amb altres cultures i, sobretot, la contemporaneïtat.

Jon Maya, de Kukai Dantza, va voler combatre la soledat i la frustració del confinament amb una peça molt íntima i en què aborda un cert caràcter, un personatge bipolar que navega de la caricatura a la buidor més absoluta i que només recupera la seva felicitat quan aconsegueix calçar-se les espardenyes i ballar amb la música interpretada en directe per un guitarrista i cantant (amb regust de música lleugera, pop) i un violinista. Maya va confessar, en acabar la funció dissabte a la nit, que s’havia produït un petit miracle perquè van necessitar una substitució d’urgència per complir amb la quarantena del violinista original. Van trobar un músic basc, establert a Barcelona des de feia uns anys, i amb només dues hores i mitja van ser capaços d’acoblar-se i evitar l’anul·lació de l’espectacle.

L’arrel també existeix en l’entorn urbà, el que més oblida, però, la necessitat de la natura i de la cultura. En aquest sentit, comprovar que hi ha programadors que, tot i les dificultats, malden per mantenir una certa línia d’espectacles als seus municipis i per a les seves escoles, és imprescindible per als artistes, però també per a la salut dels ciutadans. Celebrem el tubercle, doncs. Que podrà ser astre més endavant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.