Arts escèniques

Rocío, continguda

La ‘danzaora’ Rocío Molina presenta avui al Temporada Alta ‘Al fondo, riela’, un repte de ballar sobre dos tipus de guitarres antagòniques, fent un retorn a l’íntim

Dues formes de tocar la guitarra confronten una peça flamenca que burxa endins

Rocío Molina és una dan­za­ora –fins ara volia dis­tan­ciar-se del clas­sisme i es dis­tan­ci­ava del nom de bai­la­ora– de caràcter, que ha ten­sat la musi­ca­li­tat del fla­menc i el seu ball amb tre­balls de forta con­tundència com Caída del cielo o aquell Grito pelao, que anava trans­for­mant a la vegada que crei­xia el seu embaràs. Ara, ja mare, torna a una certa aigua cal­mada, con­tin­guda. Aquesta tarda pre­senta al Canal de Salt Al fondo riela (lo otro de uno), la segona part d’una tri­lo­gia amb què ha vol­gut inda­gar sobre el fla­menc.

Els tres pun­tals del fla­menc són el cante, el baile i la gui­tarra. El 6 de setem­bre va estre­nar a Sevi­lla les dues pri­me­res peces: Ini­cio( uno) girava entorn del toc exclu­siu del mes­tre Rafael Riqueni; a Al fondo riela (lo otro de uno) explora les pos­si­bi­li­tats polifòniques de l’ins­tru­ment a càrrec d’Edu­ardo Tras­si­erra i Yerai Cortés. Si Tras­si­erra té un so més melòdic, de banda sonora, més humà, “Cortés té una musi­ca­li­tat molt més intuïtiva, més oberta a la impro­vi­sació”. Con­ci­liar aques­tes dues musi­ca­li­tats i donar-los forma amb el ball ha estat tot un repte. En la con­fron­tació d’aquests dos mons hi ha la volun­tat d’inda­gar entre la rea­li­tat i la ficció, entre el cos i l’ombra que pro­jecta, en dei­xar que apa­re­guin els fan­tas­mes de cadascú. Per això, la peça juga amb els refle­xos d’un mirall. Que obliga a iden­ti­fi­car-se tal com un és i no com s’ima­gina. Cada gui­tarra és una mirada que pro­jecta una ombra dife­rent en el ball de Molina.

La ter­cera peça de la tri­lo­gia (Vuelta al uno) es com­ple­tarà amb el cante. Pre­veu que el 2021 començarà a fer pre­sen­ta­ci­ons d’aquell tre­ball –els seus working pro­gress ella els bateja com a Impul­sos– i que es podria estre­nar el setem­bre vinent, d’aquí un any. Per aquest 2020, Molina té pre­vista gira d’aquest díptic en tem­po­ra­des en tea­tres com els de Madrid i París.

Pos­si­ble estra­nyesa

Rocío Molina admet que pot cau­sar una certa estra­nyesa als espec­ta­dors habi­tu­als que s’hagi dei­xat per­su­a­dir per aquest estudi del fla­menc que l’ha dut a un món més con­tin­gut. S’hi sent a gust. L’artista reco­neix que les tres peces fun­ci­o­nen de manera inde­pen­dent però que seria ideal veure-les segui­des per cop­sar millor els mati­sos, d’un tre­ball a un altre.

Al fondo, riela com­pleta un cap de set­mana del Tem­po­rada Alta que comp­tava amb el díptic de Guy Cass­lers (Anti­gone in Molen­beek + Tire­sias), que es va anul·lar a dar­rera hora a con­seqüència de les mesu­res sanitàries impo­sa­des per la Covid.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.