Vanessa Pey trenca el deliri

Durant gairebé dos mesos –dos mesos estranys, però dos mesos–, l’artista Vanessa Pey ha mantingut penjades a la L&B Gallery (Àlaba, 58, Poblenou, Barcelona) un parell de sèries de les seves últimes creacions i una peça anterior, així com uns vídeos en què l’univers deformat i postlúcid de la seva visió existencial apareix dislocat i desenfocat a la recerca de la mateixa arrel de la inspiració. Simbiòtica, Vanessa Pey ens ha mostrat totes les capacitats d’una obra que de seguida es distingeix mentre es manté en contínua construcció. Són instants poètics, orfes de referència, que en algun moment ens recordaven els inferns del seu pare, Marcel Pey, però que han buscat el seu domini de la llum, la doble cara entre destrucció i l’afecte cap a l’espectador.

La galeria és a prop del metro Bogatell. Rere queda el canvi de rasant en què el carrer Pujades intenta fugir del barri, que ara canvia de cara mentre la desindustrialització alterna els obrers que surten de les empreses petites amb el paisatge ple de naus d’antigues empreses de transport. L’Ajuntament vol crear un teixit cultural i la galeria n’és un exemple. Arribo dimarts a primera hora de la tarda i les obres de Vanessa Pey es distingeixen com a fars en la soledat del barri, de la tarda crepuscular i del dia emboirat enmig dels virus i de les mateixes inèrcies que ens han portat a l’abisme.

Les fantasmagòriques imatges estàtiques sobre suport fotogràfic de Pey, quasi gòtiques i gens nítides, s’alternen amb tres vídeos nous acompanyats per un soundscape del compositor nord-americà Magic Candy creats expressament per a l’ocasió. Les peces varien en gamma cromàtica, mida i format i converteixen la galeria en un passadís fins a la rebotiga, on un ballarí sembla una creació mòbil de Pey. El comissari de Gabriel Virgilio Luciani ens diu que “amb el seu ull postrock, postpunk, postgoth, ens convida a acompanyar-la a ella i al seu repartiment de subjectes en una indagació textural arran de la faceta més intangible i més perplexa de l’ésser humà: la identitat. Defensora de l’ambigüitat com a posicionament poètic, Pey retorça els rostres i cossos dels seus subjectes per tal d’evidenciar els seus esvalots emotius. Congela estats específics de diversos moods atmosfèrics d’aquests, captant-ne climes d’horror, erotisme, èxtasi i deliri”. Som en un deliri multicolor fet a la mida del caos vivificador, on l’artista ha creat una obra singular que no s’ha deixat temptar per la moda. La moda ha estat Vanessa Pey i no s’ha mogut d’aquesta intencionalitat mai. No ha cedit i el resultat és la incandescència diabòlica de cada peça, que subverteix els designis de l’art convencional per derivar-nos cap a una desembocadura de cossos convertits en ganyotes, moviments irisats entre els colors vermellosos i el moviment. El pop desorientat que observem és, així mateix, un objecte estilitzat d’una desesperada elegància. L’au fènix ens incita a la llum.