Cultura

Àlex Nogueras

PRESIDENT DE L'ASSOCIACIÓ DE GALERIES ART BARCELONA

“Hem de reconciliar el públic amb l’art actual”

La precarietat sembla que sigui el medi natural de l’art i dels artistes, i no hauria de ser així

L’associació de galeries Art Barcelona ha fet 30 anys. La pandèmia ha espatllat la celebració (només ha pogut organitzar unes rutes audioguiades ), però del recorregut fet i dels reptes de futur se n’ha de parlar. Ho fem amb el seu president, Àlex Nogueras, i anant molt més enllà de la situació del sector galerístic per abraçar tot el de les arts visuals. Nogueras acabarà el seu mandat, de quatre anys, a principi de l’any que ve. Ens trobem a la seva galeria, Nogueras Blanchard, a l’Hospitalet.

Tenint en compte que ja hi havia el Gremi de Galeries, per què va sortir la necessitat de crear Art Barcelona?
Hi havia una forma diferent de treballar. No només pel fet diferencial de treballar amb artistes vius sinó també perquè la idea de les galeries d’Art Barcelona és ajudar a construir les carreres dels artistes. Els acompanyem, ens ocupem de la gestió de l’obra perquè en el dia a dia es puguin concentrar a crear.
Barcelona és una plaça dura per a l’art contemporani?
Diguem-ne que hi ha hagut moments més dolços per a l’art contemporani que ara. Barcelona havia exercit un lideratge sobretot en les institucions. Sempre s’havia dit que Barcelona tenia els museus i Madrid, les galeries. I ara…
I ara?
Ara tenim uns museus que van una mica a remolc.
Hi hem deixat de creure?
Barcelona, no sé si s’ho va creure mai, però la gent de l’art i la cultura, sí. I això es va traduir en un Macba que era referent a tot Europa, en una Fundació Tàpies que també tenia un pes específic… Quan es feien balanços de les millors exposicions de l’any, sempre en sortia alguna de Barcelona. Hi havia un ecosistema fort i això a poc a poc s’ha anat diluint.
A què ho atribueix?
La precarietat sembla que sigui el medi natural de l’art i dels artistes, i no hauria de ser així. Quan les institucions estan en precari, de retruc hi estem les galeries i hi estan els artistes. Per molt que empenyem des de baix, si no s’aborda la situació des de dalt és difícil que es resolgui. Potser també s’han volgut fer exposicions que no han estat a l’abast del gran públic. La gent fidel ha anat deixant d’anar a veure exposicions. I els museus i les galeries s’han anat buidant. S’han de fer accions per recuperar l’interès del públic de Barcelona, això és essencial. Aquesta és la lluita que hem d’aconseguir guanyar: que la gent apreciï i estimi l’art contemporani.
Quines accions?
Potser fent exposicions més amables. Tampoc voldria pecar de populista, però d’alguna manera ens hem de reconciliar amb el públic i hem de ser capaços de fer programacions atractives. No dic que totes les exposicions hagin de ser superaccessibles, però sí que no hem de tenir por a fer-ne una que porti molta gent. La por a les exposicions populars hi és. Si m’ho preguntes a nivell de clientela, no sabria ni per on començar...
Intentem-ho.
Als anys noranta hi va haver una bombolla bestial i la gent va quedar molt cremada. I encara ho estem patint. Sí que és veritat que hi ha una generació de gent de 40 a 50 anys que s’estan començant a apropar, però res a veure amb el que havia sigut, amb el que diuen que havia sigut perquè jo he viscut sempre en el llot.
És un sector sorprenentment resistent.
Sí, perquè són feines vocacionals. No tenim un pla b.
La pandèmia ha estroncat una certa reactivació després del gran daltabaix del 2008?
Cada vegada estàvem més tranquils, sí. També t’he de dir que aquí a Barcelona no han tancat galeries per culpa de la pandèmia. De moment totes aguanten amb una certa dignitat. La situació ens ha fet obrir una mica els ulls i replantejar-nos l’estratègia de negoci. Aquí sí que toca fer autocrítica en això que dèiem del públic que hem abandonat. Els últims anys hem anat a buscar la teca a fora, a les fires, on el marge de negoci és molt més baix. Ens hem tornat tots bojos amb la globalització i amb l’exportació del nostre, entre cometes, producte. I sí, s’han venut coses a fora, s’han promocionat els artistes a fora, però hem desatès el client local. Si estàs fent set o vuit fires l’any, descuides el tu a tu a la galeria. La pandèmia ha servit per reprendre el contacte amb molts clients de Barcelona que sempre ens veien en altres parts del món però mai a la galeria. Aquests temps de retrobament són el que en podem treure en positiu.
Les administracions també han respost amb els seus plans de xoc Covid, no?
Sí. L’Ajuntament de Barcelona feia anys que no comprava res. I la Generalitat ha dotat millor el seu fons d’art. Però no poden ser mesures puntuals del 2020. S’han de mantenir i incrementar. Perquè era inusual la situació en què ens trobàvem, que les galeries de Barcelona i el seu entorn no venguessin a les nostres institucions. Històricament, s’havien fins i tot prioritzat les compres a galeries de fora. Només has de veure les adquisicions de la Fundació Macba dels darrers anys…
Preocupa al sector galerístic el museu de capçalera de l’art contemporani?
Jo visito més el MNAC que el Macba. M’interpel·la més. El MNAC està fent un bon programa d’encaix amb l’art contemporani i amb les avantguardes del segle XX. Sí, i tant que ens preocupa la situació del Macba i la relació que té amb el seu entorn més immediat, que sempre ha estat conflictiva. Darrerament ha estat més pròxima. Especialment aquest any, amb aquest compromís de compres a les galeries d’aquí i a artistes vinculats a aquí. El que esperem és que això continuï.
Més amunt també recordava no sé si amb nostàlgia els vells temps de la Fundació Tàpies. A vostè aquesta institució el toca de molt a prop personalment. És normal que a dos anys del centenari de Tàpies el seu museu no tingui des de fa mesos direcció?
Sóc patró de la Fundació Tàpies. El que puc dir és que hi ha equip i que l’equip és el que està tirant endavant la fundació, malgrat tot. L’equip està posant les coses a lloc, té les idees molt clares i prepara el terreny per encarar els reptes de futur immediat, a tots els nivells, tant programàtics com econòmics. Tàpies és un gegant i tot s’aguanta sobre les seves espatlles, hagi passat el que hagi passat. L’obra i el personatge ho aguanten. Tàpies té un potencial que no ha estat explotat. Encara és molt desconegut. El 2023 serà un bon moment per explorar Tàpies des de diferents angles.
La família està contenta amb el rumb de la fundació?
Mai hi ha fet injerències. El seu rol sempre ha estat de confiança.
Les fundacions Tàpies i Miró, privades, passen per moments complicats, però el rescat de les administracions no s’acaba de concretar.
Són fundacions creades amb la generositat d’uns artistes immensos, fonamentals del segle XX, i formen part de la idiosincràcia del nostre ecosistema. Som una ciutat amb tres museus d’artista, Picasso, Tàpies i Miró, i això és únic al món. Potenciem-ho. Fem-ne un estàndard. Han de tenir el suport de les administracions perquè és per interès de tots.
Vostè té galeria a Barcelona i a Madrid. Dos mons diferents?
Madrid és una ciutat molt més social. La gent obre més les seves cases i això vol dir que competeix amb el que té penjat a les parets. És un ensenyar, no en el sentit de presumir, sinó també de compartir la relació que tens amb l’art. Aquí a Barcelona les cases no s’obren i aquesta pressió, necessitat..., com en vulguis dir, no hi és. I no hi ha tant moviment. I després, és clar, Espanya és radial i els clients de València, de Bilbao, de Santander i també els de Barcelona van a Madrid setmana sí i setmana també. Els recursos que xucla Madrid són brutals. Els grans museus nacionals estan allà i allà és on compren.
I des de la perifèria, quin paper hauria de tenir Barcelona?
Madrid és perifèria i nosaltres som la perifèria de la perifèria. Barcelona pot fixar-se en tot allò que és important i que no té reconeixement de primera línia. No tot és mainstream. No dic que Barcelona hagi de validar però sí assenyalar talents. Ho havia fet. Louise Bourgeois està dalt de tot, però quan la va exposar la Tàpies no hi estava. És un paper que podria jugar. El que més necessitem és preparar-nos per tenir un futur acceptable, i això vol dir que hem de tenir les estructures en marxa i que els artistes puguin pensar i produir la seva obra sense haver-se de preocupar de si poden pagar el lloguer. Et podria posar l’exemple, un de tants, del Districte Cultural de l’Hospitalet, que sobre el paper és molt bo però el que fa falta és que realment se’l creguin i el dotin.
És una bona notícia que l’organització de la biennal d’art Manifesta hagi escollit Barcelona i deu municipis més de la regió metropolitana de seu per a la seva edició del 2024?
Ho és, una bona notícia, si s’entén com un projecte per agafar embranzida per consolidar-nos. El que no voldria és que la Manifesta aterrés com un ovni, que fos un alienígena que ve a salvar els natius. No es pot fer d’esquena al sector. La cosa important és que l’Ajuntament hi destini els recursos perquè hi puguem arribar en condicions, tots: artistes, galeristes i institucions. El que no podem és normalitzar que tinguem museus que només obrin de divendres a diumenge.
És positiva la dispersió actual de les galeries en diversos nuclis: Enric Granados, Trafalgar, l’Hospitalet...?
En el món de les galeries el que funciona és crear sinèrgies. Aquí no hem aconseguit que acabi de passar en una artèria més comercial. Però això no es pot forçar, hauria de sorgir de manera natural. En tot cas, Barcelona és una ciutat molt caminable. I l’Hospitalet, a una parada de metro…
Hi ha un bon teixit galerístic?
Sí, però el que a mi m’agradaria és que les galeries de Barcelona fossin més potents i determinants. Que hi tornessin a haver dues o tres galeries fortes de referència. Enyoro el moment Taché, Prats, Metras… Tinc esperança. Conec molt bé el sistema i veig equips nous que treballen d’una altra manera molt més dinàmica i d’acord amb com funciona el món. També em fa ser optimista que avui han desaparegut les tensions. La competitivitat i l’enemistat són del passat. Les galeries col·laboren, hi ha un diàleg franc i obert. I aquest esperit de cooperar també el tenim amb la PAAC i amb l’ACCA. La sintonia és total. Fins i tot amb el Gremi de Galeries estem millor del que havíem estat.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.