“Els CIE em semblen d’una inhumanitat absoluta”

Sí, totalment. He intentat que la pel·lícula tingui moltes capes, que tingui molts temes dels quals parlar, i que cridi a la pràctica. És un cant a l’activisme, una pel·lícula que tracta sobre el compromís i que voldria que ajudés d’alguna manera a canviar les coses. Només hem pogut fer una projecció amb públic, per la situació de la pandèmia, a Sant Feliu, al Festival de Cinema de la Mediterrània, i una persona es va aixecar i va dir que s’havia de canviar el sistema d’empadronament a Sant Feliu, que no està bé com funcionen les coses, que és molt complicat per als immigrants... I em va semblar extraordinari que la pel·lícula portés a fer alguna cosa a la pràctica. Era com un somni fet realitat.

No hi he pogut entrar, però he parlat amb els activistes que hi han estat. Són centres on persones que no són delinqüents, no han comès actes terroristes ni delictes de sang, són tractades com si no fossin ningú. Et posaré l’exemple més recent, que no surt a la pel·lícula, però està passant els nostres dies: a gent del CIE de la Zona Franca que s’han contagiat de la Covid els posen en cel·les d’aïllament durant 24 hores, sense lavabo ni llit, sense poder sortir, han de fer les necessitats per la finestra... A sobre que et contagien, et castiguen. A mi em sembla d’una inhumanitat absoluta, és tortura psicològica i física, no hi ha càmeres, hi ha catorze casos de morts sense explicar... Ara l’Estat ha reconegut la seva responsabilitat en el cas de Samba Martine, una persona que van deixar morir de SIDA. Jo de vegades dic que són petits Guantánamos, però a Guantánamo teòricament hi tanquen terroristes, mentre que aquí són gent que no tenen papers, o que els han caducat... Són centres realment horribles. Qualsevol cosa que en diguis, et quedes curt.

Sí. L’inici de la pel·lícula va ser casual, una trobada de pares per Nadal a l’escola del meu fill. Sempre estic amb les antenes, penso que en qualsevol moment pot sortir una història per fer una pel·lícula. Desgraciadament és molt difícil fer una pel·lícula i només pots rodar petits períodes de la teva vida, però ets cineasta 24 hores al dia. En aquesta trobada, un pare em va dir que era advocat d’immigrants. Li vaig dir que havia fet Catalunya über alles!, vam estar parlant i em va dir que cada cas és un món, que ell intenta regularitzar la situació, estirar la llei tant com es pugui en benefici dels seus clients. El cas de la Juliet de la pel·lícula està inspirat en un cas seu, una prostituta nigeriana a qui la màfia havia pagat el deute que tenia, no li tornava el passaport i l’obligava a exercir la prostitució.

És totalment intencionat, en primer lloc perquè crec que és real. Un agent de la Policía Nacional que viu a Lleida de fa temps, el normal és que parli català. Amb els immigrants passa tres quarts del mateix, si porten tres anys com el personatge de la Juliet, parlen català. Una altra cosa és el prejudici que tenim nosaltres de començar parlant en castellà als policies o a les prostitutes. Que a les pel·lícules tots els dolents parlin castellà és una ximpleria, també tenim els nostres macarres que parlen en català. Això és normalitzar. Jo he intentat amb la pel·lícula ser extremadament curós amb l’idioma. L’advocat parla castellà perquè és un argentí que porta temps vivint aquí, però pel que sigui no parla català. Passa amb molts argentins. Podria ser el cas de Leo Messi. Als testimonis que apareixen al final he volgut mostrar el ben integrats que estan, tenen diferents nivells de català. Això és la normalització lingüística, que l’audiovisual parli català. Quan veiem una pel·lícula en català i tots són blancs, rossos i amb vuit cognoms catalans, no estem fomentant res. Fomentem quan, en l’audiovisual, veiem coses que no estem habituats a veure. Hem de començar a canviar l’audiovisual, és important per trencar el prejudici. Tenim un 0,3% de públic que va a veure pel·lícules en català, pràcticament està en extinció. És el que hi ha. Jo sempre m’he esforçat en totes les pel·lícules en ser molt curós amb l’idioma.