“No importa si fas Ravel o ‘pachanga’; el que cal és tocar amb gent”

Quan un projecte crec que llueix, intento buscar-hi una continuïtat. Ravel’s dreams va ser fruit d’un encàrrec, però em va permetre crear aquest trio, una mica atípic en relació amb els que venen de la tradició jazzística. A mesura que tocàvem, anàvem adonant-nos que d’allà sortien diferents sonoritats i que l’espectre musical era ric i personal. I, és clar, tant l’Aleix com en Martín són grans companys. Ara, en aquest disc, tenia ganes de compondre. Peces senzilles que potenciessin tot aquest món sonor.

No volíem fer res gaire enrevessat ni rebuscat, com deia. És música que vol ser, sobretot, un cant de vida i alegria.

Sí, i tant. Però era una necessitat nostra, també. Ens calia, després del disc de Ravel, buscar altres camins. Sé que hi ha gent que s’esperava música més propera a aquella línia, però la meva idea sempre ha estat fer coses diferents.

És com una conversa, això. Cadascú té una manera de conversar. Hi ha gent amb qui, sense esperar-ho, connectes i pots estar-hi parlant una eternitat, i gent amb qui això, en canvi, no succeeix. I, en aquestes connexions, és clar, no hi tenen res a veure coses com l’edat o el que has estudiat i el que no.

No, en absolut, però jo, des de petit, he tingut aquesta necessitat. Em feien estudiar Mozart. I, quan ho feia, descobria Gal Costa i la música brasilera, per exemple. Però van passant els anys... i t’agafen ganes d’estudiar Mozart! Jo, en aquest sentit, he estat sempre una mica anàrquic. I tot suma, és clar. Com més coses fiques a la maleta, més llenguatges tens per jugar. Hi ha una cosa que em deia el meu profe de música quan era petit que no he oblidat: no importa si fas Ravel o pachanga, Beatles o Santana; el que cal és tocar amb gent. Gràcies a això, crec que tinc un ampli espectre musical. I respecto moltíssim tant el Quartet Casals, per exemple, com una orquestra de festa major que sona que t’hi cagues i que és capaç de tocar de memòria un repertori de 200 cançons. Ni de bon tros tothom ha de fer necessàriament el que faig jo, naturalment. Però, a mi, conèixer Chicuelo em va empènyer a voler entendre què passava en el món del flamenc, del qual no tenia ni punyetera idea. I tocar amb la Sílvia [Pérez Cruz] m’ha fet veure la profunditat a la qual pots arribar en cada cançó.

Va ser en un club petitó, per a 150 persones. Sense focus i sense aquells vestits que sols posar-te quan fas concerts per a 2.000 persones. Però tot va ser tan proper i sincer que va reflectir la complicitat que mantinc amb la Sílvia.

Ella és dels músics més portentosos que conec. Ens hem fet grans amics i la música ha fluït des del primer moment. Ha estat tot un gran regal, poder fer tots aquests concerts durant dos anys i sentir aquests nivells de connexió amb la música i les cançons. Podem estar contents o tristos, però tots dos tenim claríssim que tan bon punt arriba el concert entrem en un terreny sagrat. Tots dos som animals escènics. Desitgem amb ànsia aquell moment, despentinar-nos, arriscar i bolcar tota la nostra estima a l’escenari. Tocar amb la Sílvia és una experiència realment profunda.

No ho he fet mai, només en la intimitat i amb un grau d’alcohol elevat [riu]. A mi m’encanten aquells músics que saben cantar amb l’instrument i emocionen sense recórrer a la paraula: Bill Evans, Lee Konitz, Keith Jarrett...

Cal tenir clar amb qui estàs i quin paper et pertoca fer, gestionar l’ego... Però això no passa només en la música, suposo, sinó en qualsevol treball en equip.