Espurnes

Un home menut i calmós es passeja amunt i avall d'un dels costats del claustre, mastegant versos inintel·ligibles, resseguint el solc intangible de tants homes de fe que havien salmodiat les seves meditacions entre aquells venerables murs. Entotsolat, sense deixar de caminar tot desgranant melodies, em saluda amb una lleugera inclinació de cap acompanyada d'un somrís gairebé imperceptible. És el mestre Alim Qasimov, i en el més pregon de la seva ànima s'està gestant l'exercici de bellesa que més tard ressonarà enmig de capitells, columnes i tombes de prohoms.

En aquest estat em trobo el més gran cantant de l'Azerbaidjan mentre prepara el seu concert, un recital que estava previst d'emplaçar al gran escenari de les escales de la catedral i que el mateix intèrpret ha obligat a traslladar a darrera hora a l'espai clos i beatífic del claustre. Qasimov és un dels darrers grans músics tradicionals, un artista integral que selecciona els poemes i les melodies que entonarà just abans de cada concert en funció de la impressió que produeixen en la seva ànima l'espai on cantarà i la gent que l'escoltarà.

I a recer del claustre comença el seu recital de mugham, el fascinant cant tradicional àzeri, desplegant els seus recursos inesgotables: improvisant melismes, posant veu als poetes clàssics amb una dicció perfecta, explorant totes les latituds del seu ample registre vocal, a voltes dient els versos en estil parlando i a voltes gemegant-los a còpia de tahrir, el característic trèmolo vocal àzeri i persa. Quan l'acompanya la seva filla Fargana el mestre Qasimov sembla domesticar el seu cant, emmotllar-lo a la pudorosa dolcesa de la seva alumna predilecta. Però al seu torn, quan la pròpia Qasimova desferma la veu fins a les regions més agudes, flameja aquell foc interior que ha heretat de son pare, aquest cremar per dintre que és condició indispensable per a qualsevol bon cantant de mugham.

És en la interpretació final de Shur (literalment «emoció»), un dels mughams o modes principals del cant àzeri, quan ambdues veus i el seu seguici instrumental assoleixen les cotes més abrusadores de bellesa. Llavors descobrim el talent del joveníssim llaütista Zaki Valiyev, tocant el tar a l'estil antic que els perses han oblidat: recolzat sobre el pit, besant-ne gairebé la caixa de ressonància, secundant amb precisió les improvisades melodies del mestre. I és en aquell moment privilegiat que el grup fa espurnejar des de les entranyes del Caucas aquest miracle anomenat mugham, aquesta tradició que el mestre Mansurov va descriure com «un oceà del qual n'hem abastat tan sols unes gotes».