Arts escèniques

Dimitir, de perfil o ser proactiu

L’assumpció de l’error de l’Institut del Teatre, a diferència del precedent del Lliure, no l’ha salvat de les dimissions

El protocol de prevenció vetlla per garantir la confidencialitat de les persones implicades
L’Aula de Teatre de Lleida i els bolos del director Jan Fabre, altres precedents

Quan, el juliol del 2018, l’actriu Andrea Ros va publicar en el seu compte de Facebook la vexació que havia patit per part de Lluís Pasqual en l’assaig de Lear, el 2015, l’escàndol va funcionar com a remor de fons, sense la denúncia mediàtica d’aquesta setmana. Treballadors propers al director del Teatre Lliure van iniciar una campanya de recollida de suports a Pasqual que desacreditaven Ros. Aquella llista d’un centenar de primeres espases de l’escena (alguns van lamentar haver-se sentit pressionats a donar-hi suport), en realitat, era més rellevant pels qui no havien volgut firmar que pels qui sí que ho van fer. Aquest diari va publicar una entrevista amb Núria Espert en què no entenia la denúncia de la jove actriu: “Mai no he sentit Pasqual faltant al respecte.” Es feia evident que el canvi de paradigma en la relació entre direcció i intèrprets és generacional. Les dimissions d’aquesta setmana, tot i l’admissió del cas, revelen que sembla que no hi ha sortida un cop ha esclatat el conflicte mediàtic. Calia haver actuat abans.

L’Institut del Teatre i la Diputació de Barcelona, des que va esclatar la polèmica mediàtica dels possibles assetjaments sexuals en l’Escola Superior d’Art Dramàtic (ESAD), van creure les persones que havien exposat el seu testimoni a l’Ara (i en altres mitjans, posteriorment). Van voler donar-los escalf, tot demanant públicament disculpes i convidant a activar el protocol de prevenció d’assetjament sexual, aprovat el 2018. Però, tot i els intents d’apropament, la pressió no va minvar. És casualitat que la dimissió es produís el dia després que es fes la manifestació al davant de la Diputació de Barcelona, institució que vetlla per l’Institut del Teatre?

Les denúncies publicades es remunten a 30 anys enrere (Joan Ollé, un dels acusats, en fa 40 que fa de professor). Puyo va aprovar un protocol que protegís els alumnes en un espai en què l’autoritat del professor a la sala d’assaig pot comportar assetjament. Aquesta setmana, l’ara exdirectora aclaria que, tot i que anys enrere es tolerava l’abús de poder dels directors que ara és denunciable, cal entendre que tampoc llavors haurien d’haver estat admissibles. I que l’Institut del Teatre, com a institució, se n’ha de fer responsable.

El dictamen de 32 pàgines apunta la necessitat del mecanisme “com a institució pública especialitzada en la formació i la transferència de coneixement en l’àmbit de les arts escèniques”. El document es va ampliar amb suggeriments de mestres i alumnes i també de l’Oficina de Dones i LGTBI de la Diputació de Barcelona, a què s’havia consultat.

El protocol defineix assetjament com “qualsevol comportament verbal, o físic de naturalesa sexual que tingui propòsit o produeixi l’efecte d’atemptar contra la dignitat de la persona, en particular quan es crea un entorn intimidatori, degradant o ofensiu”. També vetlla per conductes contra una persona per l’orientació sexual o la identitat de gènere.

El procediment vigila perquè la denúncia (que pot arribar per la víctima, per un tercer amb l’acceptació de la víctima, o no, o d’ofici, perquè l’activa la mateixa comissió) sigui compatible amb la confidencialitat. Per exemple, s’estableix que, en el formulari, que s’ha d’entrar per registre, les proves inculpatòries acompanyin la instància en un sobre tancat: Es mira de protegir la víctima (evitant que la vexació es faci pública). La durada del procediment ha de ser ràpida, de dos a tres mesos com a màxim.

L’activació del protocol no atura en cap moment el possible procediment policial o judicial. La comissió independent de l’IT seguirà el seu curs, paral·lelament. Només si s’inicien accions penals, l’Institut del Teatre suspendrà la tramitació de qualsevol actuació disciplinària, sempre que es jutgin els mateixos fets. El protocol que obligava a una trobada anual de la comissió amb representants de l’equip directiu de l’Institut del Teatre i també de la Diputació tenia una vigència de quatre anys. A partir del 2022, doncs, podria revisar-se.

Un altre cas sobre agressions sexuals ha sorgit en l’Aula de Teatre de Lleida. Nació Digital apuntava, el juny del 2019, que dos professors estaven sent investigats per, presumptament, haver comès abusos sexuals a alumnes del centre entre el 2001 i el 2008. La fiscalia va rebre una denúncia per aquests fets i va obrir diligències, que es van arxivar en considerar que els fets ja havien prescrit. Tot i això, un dels acusats va ser director del centre fins al juliol del 2019 i, segons algunes fonts que va citar l’Ara en un article el maig del 2020, els abusos “van seguir fins que va abandonar el centre”. En aquell cas, l’Aula de Teatre va mostrar el “màxim respecte i suport a les exalumnes afectades”, alhora que deixava constància de la presumpció d’innocència dels professors “fins que no es demostri el contrari”, segons recollia Nació Digital el 2019.

L’espurna lleidatana de la investigació periodística del 2020 va sorgir en una trobada del grup Dones a Escena, que va activar-se sobretot arran del cas d’Andrea Ros, en el Lliure. Van erigir-se com a portaveus d’un grup de què, en realitat, s’assumien posicions per la no assistència a les assemblees, el que va causar una polèmica que també va suscitar un article d’opinió de Montse Barderi a El Punt Avui. En el cas de l’Institut de Teatre, cal pensar que les mesures de protesta s’han pres assembleàriament, en cada concentració diària. Ara, seria el moment que arribés la proposta. De fet, es podria considerar una primera línia propositiva la carta oberta del Grup d’Acció Feminista (GAF) a la futura direcció de l’Institut de Teatre, que van fer pública divendres, tot just anunciades les dimissions de Puyo i l’equip directiu. El col·lectiu es va formar el 2017 per denunciar amb una acció de protesta que “l’Institut del Teatre protegia l’agressor i desemparava l’agredida”. Ara, en la carta, esperen que es faci fora el corporativisme i aspiren a un centre “lliure de la cultura de la vexació a les aules i als tallers”. Seria aquesta acció del 2017, que va desembocar en una reunió amb l’equip directiu, l’embrió del protocol, segons la seva interpretació.

Un altre precedent a les acusacions d’assetjament sexual en les arts escèniques va ser el cas Jan Fabre, el 2018. Si al novembre el Temporada Alta mantenia un solo (The Generosity of Dorcas) en espera que la fiscalia d’Anvers es pronunciés, el juny següent, Juan Carlos Martel anul·lava Mount Olympus al Teatre Lliure. Una desena de joves van protestar per la funció a Salt. A Barcelona, es parlava de fer una festa a plaça Xirgu, també de 24 hores com la durada de l’espectacle, per criticar aquella programació.

Més sobre el cas Pasqual

La dimissió de Lluís Pasqual es va anunciar l’1 de setembre del 2018, dos mesos després de la famosa publicació a Facebook. Pasqual indicava que sentia que la meitat dels treballadors del Lliure no li feien confiança. Havien passat altres assumptes, més enllà de la denúncia de l’actriu. On va aixecar-se l’onada que acabaria provocant el terrabastall al Lliure va ser amb el seu anunci que el patronat el prorrogava un mandat més (quan anys), quan va presentar la temporada 2018/19. Tampoc era cert. Perquè en la reunió el dia anterior s’havia suggerit que estigués fins a fer 70 anys d’edat (dos anys més) i així complir amb la norma no escrita de l’Ajuntament de Barcelona que cap càrrec de confiança allargui el seu regnat a partir d’aquesta edat. Això va empipar les institucions, però el patronat seguia defensant-lo, perquè tenia l’aval de ser dels fundadors, amb Fabià Puigserver, i signava temporades amb elevada ocupació i recaptació. Va ser arran de la seva dimissió (que van provar d’evitar) que es va decidir fer un canvi d’estatuts. Per cert, la sortida de Pasqual va deixar l’equip del Teatre Lliure enfrontada. Es va optar per fer un informe psicosocial, a demanda del comitè d’empresa. Els punts que es van tenir en compte per fer-lo van ser alguns com ara la satisfacció en el lloc de treball, l’estrès en la feina (i l’emocional) i la fatiga. I les conclusions es van basar en una sèrie de recomanacions de millora en relació amb el lideratge, la conciliació i amb la predicibilitat de la informació per tal de generar un clima de treball més satisfactori.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona