Esperant un revulsiu

Malgrat viure en temps pasquals, el cert és que l’anhelada resurrecció del projecte de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya haurà d’esperar. I això que en els concerts d’aquest cap de setmana es comptava amb unes presències molt importants com ho són la soprano Dorothea Röschmann, el tenor Ian Bostridge i la directora Marta Gardolinska. Malgrat no haver de parlar d’un resultat catastròfic, no és menys veritat que la sensació va ser d’un resultat minso comptant amb elements que, sobre el paper, havien d’haver-nos donat més.

Fa massa temps que ens trobem una orquestra desmotivada i amb una actitud desproveïda d’ànima, il·lusió, passió i entusiasme. Són, possiblement, aquests elements més intangibles els que ja han afectat la mateixa assistència de públic, ja que, malgrat haver de complir els protocols del Procicat pel que fa al 50% de l’aforament, l’aspecte de L’Auditori de dissabte era trist. La tarda va començar amb una incisiva lectura de la infreqüent a les programacions Mala Suita (1951), de Witold Lutoslawski, que es va erigir com un preàmbul simfònic difícil de comprendre al costat del cicle de lieder simfònic Des Knaben Wunderhorn, de Gustav Mahler, que recordarem pel desencert d’haver escollit un esplèndid tenor que, incomprensiblement, va acceptar una part més pròpia de baríton. El resultat? Que en molts moments ni se’l sentia. Totalment diferent va ser la poètica i sensible prestació de Röcshmann, que va ser el millor del concert. I amb diferència. Llàstima que la seva poètica musical no es va saber contagiar a una orquestra que necessita com més aviat millor un revulsiu que temo molt que les institucions no tenen gens present.