Lorca i La Argentinita

Em van arribar quasi al mateix temps els llibres La Argentinita, de Paulina Fariza Guttmann, i Viaje a la Luna, una edició del guió cinematogràfic escrit per Federico García Lorca amb pròleg, anotacions i estudi crític a càrrec d’Àngel Quintana.

Vaig pensar que es tractava d’una d’aquelles casualitats que fan intuir que no són atzaroses del tot: Encarnación López Julves, amb el nom artístic de La Argentinita per haver nascut a Buenos Aires el 1898, va ser la gran amiga de Lorca, amb el qual va enregistrar les “cançons populars espanyoles” que el poeta havia recopilat. I és així que també vaig llegir els llibres al mateix temps amb la curiositat de trobar ressonàncies entre ells.

Com explica l’historiador, crític i professor cinematogràfic Àngel Quintana al pròleg del llibre editat amb cura pel Patronato Cultural Federico García Lorca, el poeta va escriure el guió de Viaje a la Luna durant la seva estada a Nova York, entre el 1929 i el 1930, en un moment d’experimentació creativa: el cinema se li presentava com un mitjà modern d’expressió artística per abordar-lo des de l’esperit avantguardista que també va fer-li replantejar la seva concepció poètica i explorar noves formes de representació teatral.

De fet, sense que sigui un guió tècnic, Viaje a la Luna consta de 72 accions o quadres que constitueixen una successió d’imatges poètiques; i, d’altra banda, hi són esbossats elements desenvolupats a El público (1930), una de les obres irrepresentables amb les quals Lorca volia revolucionar el teatre.

Tanmateix, com també apunta Quintana, Viaje a la Luna va ser escrita en un moment en què Lorca buscava una nova estètica amb la consciència, però, que no es podia despendre de les arrels populars que havien marcat la seva poètica i que va reprendre en l’univers mític del seu teatre més popular: Bodas de sangre, Yerma i La casa de Bernarda Alba. D’aquí, és curiós, però significat, que la idea de l’enregistrament de “les cançons populars espanyoles” s’originés quan La Argentinita i García Lorca van trobar-se a Nova York.

Eren amics des de feia temps havent coincidit en els ambients artístics de Madrid, on la cantant i ballarina va actuar en El maleficio de la mariposa (1921), la primera obra teatral del poeta. A Nova York, s’hi van trobar quan La Argentinita hi va viatjar amb el seu amant, el torero Ignacio Sánchez Mejías, també amic de Lorca, que li va dedicar un cèlebre poema elegíac.

Explica l’escriptora i professora de cant Paulina Fariza en el seu llibre (publicat per Bala Perdida) que, junt amb altres amics, La Argentinita i Lorca eren al pis de Nova York de l’hispanista Federico de Onís, que havia estat pare feia poc, quan el poeta va parlar de les “cançons de bressol” en presència del nadó. Tot seguit, va tocar al piano Nana de Sevilla i Encarnación López va cantar-la. Van arribar més cançons populars i Sánchez Mejías, mecenes dels poetes de la Generació del 27, va dir entusiasmat que allò s’havia de gravar. Un any després, l’enregistrament es va fer a Madrid i, com diu Fariza, s’hi pot sentir la respiració de Lorca mentre toca el piano, com si fos el del saló familiar, i que La Argentinita canta amb una veu com de noia de poble fent vibrar les castanyoles. És molt emocionant. Moltes de les cançons segur que les han sentit i fins n’han cantat: Los cuatro muleros, En el café de Chinitas, Anda jaleo, entre d’altres.

No cal dir el perquè de la celebritat de Lorca: la seva immensa obra i, malauradament, el seu assassinat per part dels feixistes. Allò que es pregunta Paulina Fariza, que presenta el llibre com “la vida encontrada de Encarnación López” amb la idea de recuperar una figura mig oblidada i la consciència del que no ha trobat, és per què La Argentinita, que va modernitzar el ball i el cant populars espanyols, quasi només és referida com l’amiga de García Lorca i l’amant d’Ignacio Sánchez Mejías.

I es pregunta: per què l’expressió del seu art és efímera i resideix en el cos? Pel fet de pertànyer a la Generació del 27 sense ser lletrada? Per què va fer bona part de la seva carrera a l’estranger? Va marxar durant la Guerra Civil i a Espanya hi va tornar el seu cadàver. Fins la seva mort, a Nova York, l’any 1945 va homenatjar el seu amic Lorca.