“Et ascendit in coelum”

Som nosaltres els que ens elevem als cels amb la seva música. No crec que ningú hagi arribat mai a l'altura que Bach va assolir amb la música, sempre inspirada en la profunda fe de les seves creences religioses. Si hi ha un cel de veritat, Bach hi serà com un dels preferits. El gran compositor alemany continua viu a través de la seva obra i nosaltres, en el concert inaugural del festival, hem tingut la meravellosa experiència de tornar a sentir el seu alè genial a través de tres de les seves millors cantates religioses, les numerades com BWV 78, 82 i, sobretot, BWV 140, en què assoleix un dels cims més alts de tota la seva obra. I ha tingut la sort de poder-ho fer a través d'un conjunt com l'Acadèmia 1750, que ha arribat a un nivell interpretatiu no gens fàcil d'assolir: so bell, dúctil, potent, íntim o triomfant, secundat per un quartet de veus que no tenen res a envejar a les de qualsevol conjunt internacional.

L'escriptura de Bach, segura, rica, plena de subtileses i de troballes harmòniques i contrapuntístiques és clara, diàfana, però alhora porta una càrrega humanística inigualable i, per tant, difícil, molt difícil d'interpretar en tota la seva magnitud. Estem habituats a escoltar normalment versions corrents, perfectes si es vol, però desproveïdes de la càrrega humanística que el pensament bachià comporta. No. Bach no és gens fàcil d'interpretar amb plenitud, recollint i tornant a vessar magistralment tot el sentit altament humà de la seva escriptura. Com que he apreciat tots aquests valors en aquesta versió de l'Acadèmia 1750, m'atreveixo a elogiar d'aquesta manera el seu treball. Si la petita orquestra (estem acostumats a sentir aquesta música en conjunts orquestrals molt més rics, i tal vegada això sigui una perversió o, almenys, una equivocació) que s'ha utilitzat per aquesta versió, pot semblar insuficient, del que no hi ha cap dubte és que aquesta formació s'assembla molt més a les que va poder utilitzar el gran mestre normalment. Per això ha aconseguit tornar a l'obra tot el sentiment íntim (l'oració és més vàlida quan és íntima i personal) que impregna tota l'obra de Bach.

Cal donar gràcies als esplèndids solistes vocals, tots magnífics, o sigui verdaders bachians –i sobretot Pau Bordas, que em va semblar que els dirigia en certa manera–, i a la càlida, profunda i esplèndida versió dels solos de la meravellosa cantata BWV 140, un treball sobri, càlid i ple que ens restituïa la humanitat, senzilla i autèntica, del músic més gran de tots els temps.