Els dos mons del barroc

Amb els dos concerts que han obert el festival, hem assistit a la trobada (gairebé un xoc) entre dos mons artístics, si no oposats, sí molt diferenciats: Bach i Vivaldi. Els dos coetanis neixen de dos mons molt diferents. Un, el de Bach, portarà la música fins al terreny de la gran simfonia, el món musical del contrapunt, nascut poc abans, però que assolirà el seu màxim nivell amb el músic alemany. I Vivaldi marcarà el món de l'òpera, en el qual el geni de Monteverdi havia posat la primera pedra. No oblidem tampoc que la formidable i revolucionària divisió religiosa del cristianisme, amb el naixement de la Reforma, serà una fita importantíssima en aquesta divisió estètica que separa en gran part l'evolució de l'art a l'Europa Occidental en dos camins. Així hi haurà durant un llarg període el món musical procedent de l'italianisme (França i Espanya tardaran llargs anys a treure's de sobre aquesta influència), i també el món procedent de les escoles contrapuntístiques, que acabaran aquesta guerra amb l'arribada del romanticisme, el nacionalisme musical i, finalment, la diversitat personal que avui viu la música. I al mig s'hi creuarà la Revolució Francesa i el naixement del capitalisme. És inútil voler separar la vida de l'art.

El públic segurament arribarà en un judici estètic sobre aquests dos moviments, i a mi m'agradaria saber per quin costat s'inclina. I que consti que no es tracta d'arribar a una valoració estètica, i menys encara ètica, sinó de veure la posició del públic davant d'un problema que ens interessa als que vivim en el món de la música.

El concert, dedicat a un grandíssim músic, Antoni Vivaldi –que no he arribat ni tan sols a criticar perquè em sembla més important el problema plantejat– va ser magnífic i en ell van triomfar merescudament tots els seus intèrprets, destacant els seus solistes, la soprano, el gran primer violí i l'excel·lent director que apreciem tant, Ottavio Dantone.